Parlant la gent no s'entén?

Seguint amb les reflexions a què em porten els acudits, avui prenc com a excusa un que em fa riure molt cada cop que l’escolto i el veig, perquè està tret d’un surrealista gag dels genials Tip i Coll:

-Buenas, soy paraguayo y vengo a pedirle la mano de su hija para hacerla feliz.
-¿Para qué?
-Paraguayo.

Quan era petit no entenia els gags de Tip i Coll, no li trobava la gràcia i em semblaven absurds. Llavors no m’adonava que la gràcia està precisament en la seva absurditat, tot i que, com tot bon acudit, amaga sempre motius per a la reflexió. Després de la meva curta vida (amb 51 anys encara sóc jove), he après algunes coses. Una d’elles és que la gent parlant no s’entén. Assumir aquest fet costa el seu temps, perquè sempre ens ho havien afirmat a l’inrevés, que la gent parlant s’entén. Això seria bonic, però no, l’experiència m’ha demostrat el contrari.

I és que la comunicació és molt difícil. Traslladar de forma correcta els nostres pensaments i emocions a paraules és tot un ofici. I després, aquestes paraules, sacsejades per mil interferències que ens envolten, arriben distorsionades a les orelles del nostre interlocutor que, sovint atent a altes assumptes, les tradueix de forma lliure, passades pel sedàs de les seves pròpies emocions i experiència.

A més, cal tenir en compte que, tot i ser animals sociables, sovint les converses esdevenen monòlegs on cadascú va a la seva, agafant amb pinces una paraula d’aquí i un gest d’allà per configurar el seu propi missatge i jurar dies després, aferrissadament, que el que explica és la pura veritat, que ho escoltà amb les seves pròpies orelles.

Llavors, el silenci seria una solució? Tampoc, perquè el silenci també va carregat de missatges, sovint llançats a crits, que es reben, o es deixen de rebre, al seu lliure albir.