Un mestre anarquista al Masroig: Esteve Vendrell Romero

Pere Audí Ferrer


“De tota una vida, solament tres instantànies. Poca cosa si bé, ben mirat, ens permeten parcialment rescatar de l’oblit la figura d’un habitant del Masroig”

Panoràmica del poble del Masroig, 1923. Salvany i Blanch, Josep / Biblioteca de Catalunya

La figura d’Esteve Vendrell

Esteve Vendrell Romero va nàixer a Tarragona el 19 d’octubre de 1881 i poc després, l’1 de novembre va morir la seva mare, Maria Romero, amb 36 anys i potser a conseqüència del part (1). El seu pare, Joan Vendrell Huguet, dirigia un col·legi privat a Tarragona, el Colegio de Tarragona fundat el 1873 i on s’impartia el primer ensenyament elemental, el batxillerat elemental i classes de preparació per al superior. Hi havia un internat i també classes nocturnes per adults (2). Entre l’agost de 1903 i fins a l’estiu de 1906, exercí com a director d’El Heraldo de Tarragona, òrgan del Partit Liberal Conservador, partit al qual estava vinculat i pel qual es va optar a ser regidor de l’ajuntament de Tarragona el 1891. L’estiu del 1906 va deixar la direcció del rotatiu per anar al Masroig amb el seu fill (3).

Esteve Vendrell va estudiar magisteri i el 1901, any que va acabar els estudis, el trobem impartint classes al Colegio de Tarragona segons una nova metodologia basada en “procedimientos de enseñanza llamados psico-físicos”, escola que va deixar el setembre de 1903 per anar a cobrir interinament una plaça a l’escola superior de nens de Tarragona (4). El 1903 i el 1904 va formar part amb el càrrec de bibliotecari de la junta de govern del Centre Català de Tarragona (5). A principis de 1906 va aprovar les oposicions i poc després va obtenir la plaça del Masroig, localitat on es va traslladar a viure amb els seus pares, concretament al carrer Major (6).

Segons explica Josep Vernet a les seves memòries, “Tant l’anterior [mestre] Sr. Anguera, com el Sr. Vendrell es portaren molt bé; foren els dos millors mestres que passaren per l’escola del nostre poble a l’època escolar de l’autor”, opinió gens negligible, ja que l’emet sobre el que seria uns dels seus principals rivals polítics, com ell mateix reconeix: “I encara que les circumstàncies polítiques del poble ens convertiren aviat en forts enemics polítics als dos […]”.

Efectivament, seguint amb aquestes memòries, “L’esmentat Vendrell, aviat compartí amb Josep Giné (7) la direcció total de la Cooperativa”, cosa que es degué al fet que “tenia molta comprensió de les coses; sabia fer-se càrrec de les situacions; i a la seva privilegiada intel·ligència, unia la qualitat d’ésser molt treballador”. La cooperativa esmentada per Josep Vernet era la Cooperativa Obrera la Flor de Maig, entitat que, sobretot per l’anticlericalisme dels seus membres, representava per a Vernet el pol oposat al seu pensament. Malgrat tot, arribà a establir una amistat duradora amb n’Esteve: “En les fortes i continuades lluites que sostinguérem, mai no deixarem de guardar-nos les màximes atencions com a francs i declarats adversaris, fent aital circumstància que s’establís una amistat que durà tota la vida”. Ens trobem per tant davant d’un d’aquells pocs casos de persona que a base de treball i intel·ligència arriba a despertar l’admiració dels seus propis rivals, fet que ens porta a pensar que devia tenir grans dots humanes.

Esteve Vendrell i la Flor de Maig

De la seva vida, a part de la informació que ens deixà Josep Vernet, ens han quedat únicament tres moments, com si d’una pel·lícula ens haguessin quedat tres fotogrames. La primera instantània ens el situa com a líder local, molt respectat, i correspon al 1914. Aquell any, el primer de maig es celebrà amb una manifestació que sortí del local de la cooperativa i que recorregué la localitat a ritme dels passo-dobles interpretats per la banda. Davant, pancartes al·lusives a la festa, a la pau i al treball. Una mica més enrere, la bandera republicana. Acabada la manifestació es féu una excursió a la zona dels Avencs on es dinà.

A la nit vingué el plat fort quan a la cooperativa es celebrà un míting en contra de la guerra que l’estat espanyol menava al Riff. Entre els oradors hi figurava Esteve Vendrell. Vegem què digué: “Al hacer uso de la palabra el ciudadano Vendrell, se oye una ovación delirante. Hecho el silencio, con voz vibrante empieza su hermoso discurso, cantando un himno a la mujer. Se extiende en brillantes párrafos sobre el estado de decadencia en que está la enseñanza en España, capitaneada por la reacción. Explica el principal origen que nos ha llevado a esa guerra de aventuras que sostenemos en África y dice aun mejor seria emplear el dinero y las energías en proteger a la clase obrera y a los agricultores, haciendo producir estas miles de miles de hectáreas de terrenos yermos y que aumentara el presupuesto destinado a Instrucción, pues –dice- es una vergüenza para un pueblo tener un número tan considerado de analfabetos. Terminó diciendo al obrero que se una, si es que no desea ser una víctima del capital. Los aplausos duran largo rato” (8).

Un capellà militar resant davant les restes carbonitzades de soldats espanyols morts a la Guerra del Rif (Marroc). Foto: Fons de Carles Querol / https://carlesquerol.wordpress.com

Esteve Vendrell dins el sindicalisme comarcal

La segona instantània ens permet pensar que Vendrell ha esdevingut, com a sindicalista, un líder comarcal. De fet, Josep Vernet ja ho dóna a entendre quan afirma a les seves memòries que “Aquestes condicions personals [la intel·ligència, el saber fer,…], faran que prompte ocupés el primer lloc en l’agrupació obrera de la nostra vila; així com també la d’alguna altra localitat veïna”. I efectivament, així fou perquè en cas contrari no s’entendria que Esteve Vendrell, juntament amb Bonaventura Font de Cornudella, haguessin assistit al Congrés que la CNT celebrà el desembre de 1919 al Teatre de la Comèdia de Madrid. Hi anaren en representació dels diferents nuclis que aquest sindicat tenia al Priorat, concretament a Bellmunt, Capçanes, Cornudella, Falset, Gratallops, Guiamets, el Lloar, Marçà, el Masroig, Poboleda i Torroja (9). També portaren la representació dels nuclis de Flix i Vinebre, cosa que s’explica pel fet que l’octubre del mateix any se celebrà a Falset una reunió per tal de constituir la Federació Comarcal de les entitats obreres de la Ribera, Terra Alta i el Priorat (10).

L’entitat masrojana que representà Vendrell fou el Sindicato Obrero de Oficios Varios, la qual cosa prova, de retruc, que la CNT tenia una sòlida organització al Masroig. Cal remarcar una vegada més que entre 1916 i 1919, aproximadament, la CNT creixé arreu de Catalunya i esdevingué la força hegemònica entre el proletariat català. El Priorat no fou una excepció.

Esteve Vendrell al IV Congrés Regional de Cooperatives

La darrera informació que tenim de Vendrell és la seva participació al IV Congrés Regional de Cooperatives catalanes. Les condicions creades per la I Guerra Mundial i la immediata postguerra (inflació, intensificació de la mobilització obrera, augment de la conflictivitat laboral,…) feren decidir al consell de la Federació de Cooperatives Catalanes, pels volts del mes de novembre de 1919, a plantejar-se la possibilitat d’organitzar un congrés. La finalitat era que el congrés permetés a les cooperatives deixar sentir la seva veu i, alhora, que aquestes se n’adonessin de la necessitat d’avançar en la creació d’entitats col·lectives que superessin l’aïllament de les cooperatives locals, de barri, …(11).

El congrés se celebrà els dies 19, 20 i 21 de març al Palau de Belles Arts de Barcelona. No foren moltes les cooperatives prioratines representades. Esteve Vendrell representà la Flor de Maig del Masroig. Joaquim Llorens Abelló, comptable, representà El Porvenir de Falset i La Redentora del Lloar. Joaquim Vidal Martorell i Bernat Pujol Aulestia, propietari, hi assistiren en representació de la Cooperativa Republicana de Bellmunt. S’adherí a l’acte la Defensa Agrícola de Porrera (12). Si hem de fer cas de les actes del congrés, els representants de la cooperativa de Bellmunt no intervingueren de forma molt activa. En canvi, Esteve Vendrell i Joaquim Llorens tingueren un cert protagonisme.

Palau Belles Arts Barcelona
Interior del Palau de Belles Arts de Barcelona, obra d’August Font i Carreras, fet el 1888 per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Enderrocat el 1942. Wikimedia.org

Esteve Vendrell participà en la comissió que tractà el tema de la necessitat de fer avinent al govern els mitjans que caldria emprar per a fer que la vida fos més barata, tema que reflectia una de les principals preocupacions dels sectors populars, l’elevat cost dels productes bàsics i de l’habitatge (13).

A més de participar en l’elaboració del tema mencionat, Vendrell dugué a terme altres intervencions. Amb Llorens plantejaren una esmena en el sentit que “las cooperativas mantengan estrecha relación con las agrupaciones obreras de resistencia al capital”; esmena que fou rebutjada perquè el plenari del congrés entenia que el sindicalisme era una cosa diferent a la cooperació (14). En presentar-la, el que feien tant Llorens com Vendrell era teoritzar a partir de la seva pràctica on a llurs respectives cooperatives ja es donava aquest apropament per no dir aiguabarreig entre cooperativistes i sindicalistes. De fet, com hem vist, Vendrell era un membre destacat de la CNT, així com també ho era Llorens.

Al tram final del congrés, Vendrell amb Llorens i altres presentà una proposició protestant “contra el proceder arbitrario de la autoridad gubernamental en los últimos conflictos sociales, pues ha perseguido entidades cooperativas, ha confiscado moneda de las mismas, ha detenido a individuos de sus juntas, etc” (15). Novament estaven parlant a partir de la seva pròpia experiència ja que, de fet, Joaquim Llorens havia estat engarjolat feia poc.

Llorens encara va presentar, juntament amb altres delegats entre els quals figurava Vendrell, una altra proposició que es centrava en la necessitat que les cooperatives implantessin escoles racionalistes (16).

Per acabar

I res més. De tota una vida, solament tres instantànies. Poca cosa si bé, ben mirat, ens permeten parcialment rescatar de l’oblit la figura d’un habitant del Masroig. Aprofundir en el seu coneixement ara depèn en part de vosaltres, els lectors d’aquest mitjà. De ben segur que hi ha qui ens pot fornir d’alguna informació més, d’una foto, un retall de diari, … En fi, aquelles coses que es guarden en capses, en àlbums, … Si teniu alguna cosa, no dubteu en contactar amb nosaltres.

(1) AHAT, Libro de obitos de la parroquia de san Juan Bautista de Tarragona. 1879. 17.XI.1879-1.III.1884, f.139r. AHAT, Libro de obitos de la parroquia de san Juan de Tarragona. 1874. 19.IX.1874-24.VII.1884, f. 205v. Diario de Tarragona, 5.XI.1881, p.2.
(2) El Heraldo de Tarragona, 4.I.1906, p.3.
(3) El Heraldo de Tarragona, 5.V.1891, p.2; 4.VIII.1903, p.2; 6.VI.1906, p.2; 19.II.1907, p.2.
(4) Diario de Tarragona, 30.VIII.1901, p.2; El Heraldo de Tarragona, 5.IX.1903, p.2.
(5) La Cruz, 13.II.1903, p.3; La Justicia Social, 16.I.1904, p.2.
(6) Pel tema d’oposicions: Diario de Tarragona, 20.II.1906, p.3. Pel trasllat amb els seus pares: El Heraldo de Tarragona, 6.VI.1906, p.2.Per a les dades personals i familiars vegeu: Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona, Fons Diputació de la Província de Tarragona, Secció Cens, Sèrie Llibres, Cens electoral de 1912, el Masroig.
(7) S’ha de referir a Josep Giné Bargalló, president de la Cooperativa el 1911 i al 1914, si més no. Per a la dada referent a 1911: Arxiu Històric de Tarragona, Fons Govern Civil, Sèrie Associacions, expedient 1521, 23.III.1911. Per a la dada referent a 1914: La Voz del Pueblo, 10.V.1914, p.1. A les seves memòries Josep Venet el qualificà d’”àcrata empedreït” (p.25) i de “capitost dels esquerrans” (p.97).
(8) La Voz del Pueblo, 10.V.1914, p.1.
(9) Memoria del Congreso celebrado en el Teatro de la Comedia de Madrid, los días 10 al 18 de Diciembre de 1919. Barcelona: Tipografia Cosmos, 1932.
(10) Sànchez Cervelló, Josep. Conflicte i violència a l’Ebre (De Napoleó a Franco). Barcelona: Flor del Vent Edicions, 2001, p.236.
(11) IV Congreso Regional de Cooperativas de Cataluña. Memoria. Barcelona: Federación de Cooperativas Catalanas, 1920, p.8. A partir d’ara el citarem com Memòria.
(12) Memòria. Op. cit., pp.27-28.
(13) Memòria. Op. cit., p.30.
(14) Memòria. Op. cit., pp.59-63.
(15) Memòria. Op. cit., p.83.
(16) Memòria. Op. cit., p.85.

La secció “Històries del Priorat” de Segle21.cat està coordinada i supervisada per Pere Audí Ferrer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.