El lleó destronat (conte de Nadal basat en fets reals)

A les persones afectades de Fibromiàlgia i/o Encefalomielitis miàlgica (SFC) i per extensió,a les persones amb malalties cròniques víctimes d’un sistema inhumà

Al principi no s’ho va creure i anava a treballar tot i trobar-se just, fins al punt que una vegada hi va anar amb una sabata de cada color. Lògicament, ja no rendia el mateix, estava defallit i no tenia el cap clar. Després de recórrer uns quants especialistes i descartar altres patologies li van diagnosticar una fibromiàlgia masculina. Va cercar una altra opinió mèdica i li van diagnosticar una Encefalomielitis Miàlgica, coneguda com a Síndrome de Fatiga Crònica (SFC) que porta associada la Fibromiàlgia.

La seva qualitat de vida va minvar. Ho saben els que el coneixen bé, que l’han vist patir i l’han trobat a faltar en festes i reunions. Era una persona activa, dinàmica i emprenedora. Ara se sent com un vell lleó destronat, incomprès dins d’una gàbia de dolor i malestar. La primera vegada que no va anar a treballar -a causa de la salut- es va agafar unes precipitades vacances de Nadal. Després, de mica en mica, l’orgullós lleó va haver d’admetre tímidament algunes baixes curtes i una baixa llarga, per la qual l’INSS l’ha citat ara per la Valoració de Capacitat Laboral.

El dia de la visita és un d’aquests ventosos de pluja nadalencs, es troba malament des de fa una setmana i pateix dolors mentre espera i reflexiona que haurà de passar una altra vegada les festes al sofà. Cinquanta minuts després el criden, una administrativa li fa un breu interrogatori per un qüestionari i aporta tres informes mèdics. Resumint “s’aconsella reduir l’activitat laboral i social evitant estrès i sobrecarrega. Adequar el nivell a la tolerància individual” i que “ha persistit durant aquest temps un deteriorament cognitiu que l’impedeix una activitat normal” És molt dur per a ell, però és així.

Després d’una conxorxa amb veu baixa surt la doctora M. del seu despatx, que a penes ha tingut temps de llegir els llargs informes. Li fa quatre proves de reflexos, diu que es tregui la samarreta i li palpa amb el seu dit (expert?), els punts claus de la fibromiàlgia. Ho fa tant suaument, que sembla una volva de neu o un ocellet que es posa en una branca, mentre sonen les nadales i l’àngel del pessebre anuncia als pastors.

— Què fa algun esport, exercici? – Demana la doctora M.
— Tai-txi – diu orgullós de fer una teràpia que l’ajuda molt.
— Ja es veu, té l’esquena ben musculada.
La pèrfida doctora M. exagera; més aviat ha perdut massa en els darrers anys. Diria que li vol aixecar la camisa, si no fos que ja va despullat.
— On li fa mal ara mateix?
— Als glutis, omòplats i lumbars – diu- i en general a tot el cos.
— Però són episodis i per tant passatgers. –Com dient apa vés.

El presumpte malalt anava a dir-li que també té punxades al cap i ganes de vomitar allí mateix, però es conté. Sap que juga en camp contrari i amb els àrbitres comprats. La doctora M. se’l mira amb cara de suspicàcia com si li volgués prendre el pèl; ell calla reduït per la seva autoritat. Una mirada de complicitat entre la doctora M. i l’administrativa -que sembla contenta de fotre a un altre “vividor”- ho diu tot. Ha estat sentenciat. S’ha d’incorporar demà mateix i li donen un paper.

— Demà?
— Sí.
— Però si no em trobo bé, no puc treballar -es lamenta–a la meva feina em cal estar a l’aguait i no la puc cagar. Ho diu l’informe.
— Hauria d’haver portat un informe psicològic o psiquiàtric.
— Però si és uns dels símptomes característics de la SFC!
— Segons les proves, totalment objectives que l’he fet jo -diu ella- vostè està capacitat per treballar.
— Però si estic adolorit i em trobo fatal. Ho puc recórrer?
— Aquí fora mateix. Adéu.
— Bon Nadal –diu el malalt, amb aspror.

La visita no ha durat ni deu minuts. Surt trist i amb ganes de plorar, com si l’haguessin menystingut, com si fos un canalla, un paria perquè està malalt d’una malaltia invalidant, dura, injustament acceptada i a més invisible -socialment parlant- que el caganer d’un pessebre vivent. No es fa cap il·lusió, dubta que la Fibromiàlgia o SFC surtin mai a la Marató de TV3, no abans del 2080. Ja va tenir els seus minuts de glòria els anys de la Manuela de Madre, oi? A l’informe d’alta hi diu: “Millora que permet dur a terme la feina habitual”. Miracle, S’ha curat i a més li han dit que està ben musculat. S’hauria de posar content però el vell lleó necessita un racó per llepar-se les ferides.

La fatiga persistent és el símptoma principal de la SFC. Apareix sovint després d’un procés infecciós o una mononucleosi. Pot presentar un o més dels següents símptomes: fatiga, problemes de memòria o de la capacitat de concentració, mal de coll, dificultat per dormir, dolors musculars, nòduls limfàtics sensibles (ganglis), febre. A més de suors, calfreds, mareig, dolors abdominals, vertigen i un seguit de perles.