Ultimàtum a la Falconera

No deuen de ser pocs els indrets que miren de postular-se com a font d’inspiració del geni del Modernisme, Antoni Gaudí. Entre aquests hi podríem comptar, amb certa versemblança, els cingles i serralades del Priorat

No deuen de ser pocs els indrets que miren de postular-se com a font d’inspiració del geni del Modernisme, Antoni Gaudí. Entre aquests hi podríem comptar, amb certa versemblança, els cingles i serralades del Priorat. Així ho anotava Francesc Gras a De Llevant cap a Ponent: “[…] el jove Anton Gaudí coneixia els itineraris dels camins i dreceres que porten a les serralades de Siurana i del Montsant, llocs que li serviren de model, segons tenim entès, per al projecte de façana de “La Pedrera”.

Tot just coronar el coll d’Alforja, és la façana de la Serra de Montsant la que se’ns ofereix, majestuosa, donant-nos la benvinguda als terrenys del Priorat. D’aquesta primera impressió sobresurt la Roca Falconera, un espadat que, per alçada i contínua verticalitat s’erigeix com “la paret”, en majúscules, del massís. Així ho degueren percebre dos il·lustres de l’escalada catalana com l’Armand Ballart i el Jaume Clotet “Paca” quan, l’hivern de 2003, se sentiren inspirats per aquesta desafiant i espectacular façana de conglomerat. Reconegut per incomptables obertures arreu de la geografia catalana, Ballart va associar-se amb un mestre de l’escalada artificial com el “Paca” Clotet per obrir un itinerari del tot agosarat. Ultimàtum (A3/6a), la primera via que solcava la desplomada visera del pany central de la paret.

Partint des de baix en estil clàssic i combinant els trams en lliure amb l’escalada artificial, aquesta cordada va culminar un traçat directe en quatre llargs (Ae/6a; A2/6a; A3; A2/5) que “desvirgava l’impressionant desplom de la Falconera” (http://festadelpaca.blogspot.com) i que, segons la seva pròpia ressenya, gaudia de “roca excepcional en general i només acceptable en el llarg d’A3. Bon ambient, artificial laboriós i lliure molt agraït amb bons forats”. Posteriorment, Luis Alfonso “Luichy” i Xavier Buxó, a la seva guia Montsant. Vertiente sur afegien:

Un duro golpe para la Halconera, que al final se rindió ante el afán de ésta cordada por salvar su atrevida visera frontal, descubriendo un inesperado mar de agujeros que es la clave de la ascensión con más ambiente de la Sierra. Exceptuando el L1, abierto con anterioridad, el resto de las tirades son de cine y todo un regalo para la imaginación.

Amb tal descripció n’hi ha que, efectivament, vam fer volar la imaginació per a què recentment aquest traçat hagi viscut un nou episodi. Forçar en lliure un itinerari d’aquesta entitat s’entreveia una empresa engrescadora, però de notable incertesa. Les premisses, no obstant, eren prou clares. Calia treballar cadascuna de les tirades partint sempre des de baix i sense recórrer als claus, fent ús únicament dels punts d’ancoratge instal·lats pels oberturistes i de les assegurances flotants a emplaçar durant l’ascensió.

Les solucions als dos primers llargs arribarien aviat; també pel darrer. El quid de la qüestió, com era fàcil d’intuir, estava en l’A3 del tercer llarg. Trenta-cinc metres de desplom mantingut i semiequipat per a la progressió en artificial amb tres burins, un “spit”, un pitó falcat, dos ponts de roca i alguns ploms de propina. Una mica de tot, encara gràcies! Les dificultats eren evidents i l’emoció, més que garantida.

Amablement, els oberturistes van donar el seu consentiment a renovar els ancoratges d’expansió, cosa que, finalment, no es dugué a terme. I és que l’objectiu no era el reequipament. Embriagat per l’olor a rovell, volia connectar amb l’ascensió original realitzant la via tal i com els oberturistes la van deixar. I així és com va ser el passat 6 de desembre, des de baix, sense caigudes, encapçalant els quatre llargs i emplaçant els “friends” sobre la marxa. Una ascensió que encaixa amb la revaloració que a Montsant, com al conjunt de Catalunya, està experimentant l’escalada d’autoprotecció en lliure. Una ascensió que també es deu als amics Albert Salvadó (Ganxets), Marc Milian, Angelet, Roger Borrull, Ignasi Miralpeix i Joan Capdevila, els quals, per gust o per amistat van accedir a recolzar aquesta aventura. Gràcies a tots ells i, és clar, a l’audàcia dels primers ascensionistes, avui hem gosat donar un nou ultimàtum a la Serra de Montsant.

Qué será que todos aquellos que han acariciado la roca del Montsant pretendan encubrir unas caóticas paredes de altura modesta, irregular acceso y misteriosa apariencia. Quizás la respuesta está en la combinación de estos factores con el indiscutible potencial de la sierra, una escuela con las mejores perspectivas de futuro mientras existan escaladores con ilusión, voluntad y ganas de aventura. (Ballart, A. Teràpia Vertical)

Podeu llegir aquest article amb un recull de fotografies a algunesviesbones.com

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.