Siurana mor d'èxit?

Conec Siurana des de l’agost de l’any 85. Aleshores pujar al regne d’Abdelàzia era fer un petit París-Dakar que ens portava gairebé una hora, i algun càrter trencat, des de la cruïlla fins dalt el poble. La mateixa pista la feia gairebé tan inexpugnable i solitària com a l’època de la reconquesta. Al poble, dos petits bars, poques cases mig restaurades, pocs habitants, alguna família filla del poble passant les vacances estivals, el refugi destarotat i l’imponent xalet del belga, nazi i visionari a la seva manera, dominant-ho tot. Gairebé cap visitant, si no és algun excursionista despistat. Pau, encís, postes de sol.

L’objectiu de la petita colla que pujàvem cada cap de setmana, o fins i tot llargues temporades, era enfilar-nos per les seves parets. Tot i que no vàrem ser els primers a fer-ho, sí que ho vàrem fer d’una manera determinada. L’escalada esportiva naixia amb força arreu del territori i Siurana tenia un camp d’acció que semblava, aleshores, inesgotable. Visionaris, trepant i podall en mà, anàvem descobrint nous sectors i dibuixant noves línies per enfilar-nos-hi. A partir d’aquí altres agafen el testimoni i la carrera no s’atura.

Actualment Siurana, i per defecte Cornudella i rodalies, és el segon destí mundial dels escaladors. Reconeguda internacionalment com una de les meques de l’escalada, ens trobem gent de totes les nacionalitats «hivernant» d’octubre a maig a les parets que envolten el poble. Forans, ara ja locals, viuen i treballen al poble, cases o habitacions llogades per temporades als estrangers; furgonetes i turismes envaeixen la carretera, qualsevol racó és bo per aparcar, com més a prop del sector millor.

Un disparador, a part de la indubtable qualitat de les parets, va ser la carretera asfaltada l’any 93. Està clar que l’accessibilitat facilita la massificació del territori. El boca-orella i la publicitat directa o indirecta fan la resta. Actualment un dia qualsevol entre setmana d’octubre a maig, pots trobar més de 50 vehicles, segur que em quedo curt, aparcats als «pàrquings» dels sectors d’escalada. Els caps de setmana moltíssims més. Hi ajuntem les campanyes turístiques al poble, de turisme sostenible (sostenible?, em costa entendre aquesta paraula) amb visites guiades, autocars, mega publicitat institucional i reblem el clau… col·lapses tant de cotxes com de gent, tant al poble com a les rodalies. Brutícia generalitzada, contenidors replens, cagades, papers pixats, senderons arreu… Està Siurana morint d’èxit?

Què estem solucionant amb la sèrie de pàrquings previstos? Res, només aconseguir modificar i deteriorar l’entorn, el valor que precisament ve a buscar el visitant. Al meu entendre cal preservar el paisatge tal com és, no adaptar el medi al visitant sinó al contrari. L’evolució de Siurana, turísticament parlant, no és exclusiva d’aquest lloc, ha passat centenars de vegades arreu del món, només cal viatjar una mica i observar. Emmirallem-nos en altres llocs, parcs naturals i nacionals, zones protegides, ciutats… on es prima la preservació de l’entorn, sigui natural o arquitectònic, sense detriment de l’economia social.

Aconseguim una visita de qualitat i sostenible: Mirem Ordesa, per exemple: els mesos d’estiu, quan l’afluència de visitants és desmesurada, i podria ser nefasta, es tanca la carretera a Torla, on existeix un aparcament de gran capacitat, mentre un servei d’autobusos amb un ampli horari, de 6AM a 10PM, porta els visitants fins al Prado, d’on arrenquen les excursions, activitats i escalades a realitzar. El resultat és un entorn més controlat, més agradable i més ben conservat. Per cert, els autobusos van plens tant de pujada com de baixada des de les 6 del matí! Un cop passa la temporada alta i l’afluència de turistes baixa es torna a obrir la barrera fins a l’estiu següent. D’altres llocs, com l’accés a la presa de Cavallers al parc nacional d’Aigüestortes i molts altres (Dolomites, Pirineu francès…), donen pas a un determinat nombre de vehicles. Quan l’aparcament és ple, coincidint, en teoria, amb l’impacte humà i ambiental que pot assumir el parc, no es dóna pas fins que es va buidant. D’aquesta manera l’impacte humà està controlat.

Hem d’entendre que la visita a Siurana comença a la cruïlla de la carretera, a 8 km del poble, i la de gestió dels visitants hauria de començar al mateix lloc. La carretera tancada a baix de tot, un bon aparcament a Cornudella amb tots els serveis necessaris, per autocaravanes, autocars i turismes i un bon servei de busos, a ser possible elèctrics i silenciosos, amb 4 o 5 parades estratègiques en els sectors d’escalada i final al poble amb un horari ampli, per donar servei a tot tipus de visitants. El servei s’autofinançaria i a més crearia llocs de treball. Les èpoques amb menys afluència es podria «aixecar» la barrera i aturar o reduir el servei si s’escaigués.

Facilitar l’accés no soluciona res, al contrari. Rebentem l’entorn, tallem el bosc, dinamitem les pedres, ho asfaltem tot… i quan en 3 o 4 anys tornem a no donar abast, què? Posarem el primer semàfor? El públic, el turista, l’habitant, l’habitual, el de pas, puja a Siurana a contemplar i a gaudir d’un paratge únic, idíl·lic, paradisíac…. Qui es troba el poble i l’entorn saturat, bloquejat a la carretera, o a peu de via, de què gaudeix?

Cal pensar en futur, futur no tan llunyà. Tenim el defecte de reaccionar tard. Què volem? Primem la conservació del territori, la resta vindrà sola. No tinguem por a regular i controlar, és en benefici de l’entorn, de tots. Se’ns retornarà, encara hi som a temps!