Pla del Castell de Falset

La guerra de Successió al Priorat i a les muntanyes de Prades (II)

Ezequiel Gort Juanpere

“A finals d’agost, el coronel Antoni Vidal, amb quatre-cents fusellers i un alt nombre de civils, va assaltar Falset. Aleshores la guarnició borbònica de la vila la formaven uns cent trenta soldats del Regiment de Madrid”

Pla del Castell de Falset
Imatge actual del Pla del Castell de Falset. Foto: Turismepriorat.org

La guerra canvia de signe

Després del tractat d’Utrecht, el març de 1713, la guerra va fer un gir brusc per a Catalunya. Les potències havien signat la pau tot abandonant-la a la seva sort i fins lliurant-la a l’enemic, com seria el cas més notable el de Tarragona. La guerra ara prendria un altre caràcter perquè ja no era per decidir qui era el rei d’Espanya en el marc d’una guerra global, sinó que, pel que fa a Felip V, venia a ser una mena d’operació de càstig contra un país rebel, amb ordres de repressió i fins extermini dels que es resistissin. Per Catalunya era una qüestió de supervivència. Seria una lluita sense quarter. Davant la greu situació, el 30 de juny i fins al 9 de juliol, es reuní a Barcelona la Junta de Braços, decidint la resistència a ultrança (21).

Des de mitjan juliol de 1713 les muntanyes de Prades, com el Camp o el Penedès, ja eren definitivament ocupades pels borbònics que mostraren aviat el nou caire dels esdeveniments, com seria després de la batalla de Torredembarra, aplicant el «diezmo de la horca» als presoners i enviant els restants a galeres. Aviat es començà a aplicar a tot el país una política de terror. Cap a finals d’any, i sobretot els primers mesos de 1714, els impostos abusius i la repressió indiscriminada portaren molta gent a la muntanya, que s’uní a la lluita antiborbònica.

Els pobles eren arruïnats, com mostra un exemple de la Morera, una execució, datada el 19 de gener de 1714: «se a entrat en casa de Joseph Ollé per executar y no se a trobat ninguna cosa de moble, ninguna cosa per poder executar»; i no és pas l’únic cas documentat que es trobava en les mateixes circumstàncies (22).

A partir de finals de juliol hom recorda sobretot el setge de Barcelona i la seva lluita al llarg de més de tretze mesos, però de fet es va seguir combatent a tot el país i la zona de les muntanyes de Prades no en va ser cap excepció, ben al contrari, va ser un indret prou actiu i sembla que des dels primers moments de la nova situació, com permet pensar la mort de quatre miquelets a Cornudella el 28 de juliol de 1713, (23) o bé la d’almenys un soldat borbònic a Falset el 16 d’octubre.

Setge de Barcelona de 1714. Institut Cartogràfic de Catalunya

Arriben els fusellers a les muntanyes de Prades

Encarregat d’organitzar la lluita a tota la zona compresa entre les muntanyes de Prades i la Ribera d’Ebre, el mes d’octubre arriba el coronel de fusellers Antoni Vidal, es diu que acompanyat de cent homes (24). El coronel Vidal, natural de Xerta, coneixia prou bé aquest territori, car als anys anteriors sembla que ja hi havia lluitat, almenys com a capità de miquelets.

Segons aporta Castellví, en arribar no trobaria ajut entre els naturals i això féu que s’hagués de mantenir durant alguns mesos amb molt poca activitat, almenys fins al desembre, quan començaria a concentrar la gent d’aquestes comarques (25). Durant els dos primers mesos de 1714 portaria a terme algunes accions sempre, sembla, al recer de les muntanyes. La gent dels pobles els ajudaven i d’aquí que hi hagués alguna acció de represàlia, com va ser el cas de Vilaplana, el 15 de febrer, quan els borbònics assaltaren la vila. Ho feren per sorpresa, atacant-la simultàniament per tres punts. Hi van morir sis miquelets i després, en càstig per haver-los admès a la població, cremaren el poble (26). No fou l’única vila a rebre aquest càstig, ben al contrari, era una forma més dels borbònics per mantenir un estat de terror. Més endavant seguirien altres llocs com Querol, Vallmoll o Rodonyà.

L’actuació deis fusellers entre el març i l’agost de 1714

A primers de març, el coronel Vidal ja disposaria d’uns cinc-cents quaranta homes, cosa que el permetia emprendre accions de més volada, no pas centrades exclusivament a l’àmbit del Priorat o de les muntanyes de Prades, sinó movent-se en l’ampli espai comprès entre la Ribera d’Ebre, el Penedès i el Camp de Tarragona, segons veurem.

La primera operació notable fou l’assalt de Tivissa, on féu presonera la guarnició borbònica, i poc després pogué gairebé doblar el nombre dels seus seguidors en unir-se-li el comandant Arniches —no en coneixem el nom— i tres capitans més de voluntaris, arribant ja als vuit-cents homes a peu i vuitanta a cavall. De tota manera l’enemic creia que tenia una força molt superior, segons remarca una carta del marquès de Lede —el governador borbònic de Tarragona— al duc de Pòpuli, en afirmar que Vidal disposava de dos mil homes armats (27).

Tot i ocupar militarment les places grans, com seria el cas de Reus, els borbònics devien considerar ben poc fidel la població, com mostra una carta del marquès de Valdecañas als jurats de Reus, tot amenaçant-los (28):

«y no permitan se falte a lo que mandare la justícia, pues mi intención es que esta sea muy respectada y obedecida, a lo que yo coadyubaré siempre empleando las tropas del rey a este fin, pues assi combiene al servicio de Dios y de su Magestad y a la quietud pública».

Retrat de Felip V, de Miguel J. Melendez

Els borbònics no es podien sentir segurs enlloc i els calia tenir milers d’homes acantonats arreu del país, la qual cosa havia de treure pressió sobre el setge de Barcelona. Els borbònics, amb una força de dos mil soldats i vuit-cents cavalls, el 4 d’abril, atacaren al coronel Vidal a la Juncosa del Montmell. Ben parapetats, però, van rebutjar un parell d’atacs, de manera que l’enemic es va haver de retirar, moment que els fusellers aprofitaren per entrar a Vila-rodona, lloc on els borbònics, en perseguir-los, havien deixat l’equipament. Se’l feren seu i s’emportaren també el justícia de la vila fins al Pont d’Armentera, on l’afusellaren per traïdor. L’endemà, el 5 d’abril, els borbònics es tornaren a presentar, però ben parapetats als afores de la població, aconseguiren rebutjar novament dos atacs de l’enemic i altra vegada els va caldre retirar-se, amb una pèrdua ben important: entre els dos dies perdrien uns quatre-cents homes, mentre que els fusellers només onze.

Per despistar l’enemic, que s’havia retirat cap al Pla de Santa Maria, el coronel Vidal inicià la marxa en sentit contrari, fent córrer que anaven a Vilafranca, però quan feia una hora que caminaven, van canviar la ruta per fer cap a Montblanc, una vila que era protegida per una força de tres-cents homes, tots ells, però, veïns de la mateixa població o bé de la rodalia. Hi van entrar de matinada i amb coneixement dels veïns, que no sortiren de casa. Van sorprendre el capità, qui, amb uns pocs més, es refugià a l’església. Detingut, intentà comprar la seva llibertat, però no el perdonaren perquè feia poc que havia fet penjar quatre fusellers. Fou afusellat. Montblanc sembla que no fou ocupat de nou pels borbònics fins al 6 de maig, quan trobaren la vila abandonada. Diu Castellví que malgrat les ordres que portaven no cremaren la vila, sinó només algunes cases als afores.

A aquestes alçades, arreu la gent s’afegia a les files del coronel Vidal, augmentant molt en nombre, de manera que es dividiren en dues parts, una a les ordres del comandant Arniches, que marxà cap a Alcover i la Selva, on topà de nou amb els borbònics i s’hagué de retirar (29). Aquests dos pobles es diu que hagueren de pagar unes grans sumes perquè no s’oposaren als fusellers. Els borbònics, a més, s’emportaren presoners alguns veïns, així com el coronel Antoni Prats, que l’enxamparen a la Selva.

Més endavant se situaren al coll de Cabra, on barraren el pas als borbònics que pretenien anar cap a la zona de Poblet i, després de tres quarts d’hora de combat, s’hagueren de retirar cap a Tarragona.

Per la seva banda, la columna del coronel Vidal, amb set-cents homes, marxà cap al Priorat, on féu caure una columna enemiga —formada per mil soldats— en un parany als passos de Porrera, en un combat sagnant on féu uns cent cinquanta presoners. Els borbònics es retiraren en direcció a Falset i després agafaren el camí cap a Móra, sempre perseguits pels fusellers. El combat s’allargà mentre seguiren en terreny muntanyós. En arribar a Móra, ja segurs, els borbònics penjaren els onze presoners que havien fet.

Entre els oficials que portava el coronel Vidal hi havia el capità Barceló, més conegut per Carrasclet

Entre els oficials que portava el coronel Vidal hi havia el capità Barceló, més conegut per Carrasclet. El 4 de maig era al coll de Balaguer, on es féu amb un comboi de vuitanta atzembles a més de fer vuitanta presoners. Mentrestant, el coronel Vidal, amb mil homes, era a Alforja, on fou novament atacat pels borbònics, amb mil quatre-cents soldats, que pretenien passar el coll per arribar a Escaladei. Després de dues hores de combat els borbònics, en no aconseguir travessar el coll, es retiraren cap a Reus.

De vegades es movien també per la part baixa del Camp, com ara a mitjan maig, quan els voluntaris arribaren a la rodalia de Reus —una tropa de deu o dotze voluntaris, segons una carta del marquès de Valdecañas—, alguns dels quals entraren a Reus i mataren un conegut botifler. Des d’aleshores, insegurs, els borbònics referen les antigues fortificacions medievals de Reus: (30)

«Mas para los maestros albanyiles, cal y ladrillos y diferentes cosas para reparar las murallas, hazer troneras, aparedar portales y ventanas que davan a los muros a fin de no poderse introducir los miqueletes por ellas y otras cosas para el resguardo de dicha villa y guarnición».

El nombre de voluntaris seguia creixent. Així sabem que el coronel Vidal, a primers de juny, era a Alcover seguit per mil set-cents fusellers i civils, on fou atacat per tres mil borbònics. Aquesta vegada els fusellers s’hagueren de retirar ràpidament cap al Calvari, on foren novament atacats i hi hagué una certa resistència, marxant amb una pèrdua de quaranta-cinc homes, entre morts i ferits, però es diu que també els borbònics van patir força baixes. Encara, mentre es retiraven, anant camí a l’Albiol, patiren una altra escomesa dels borbònics i hom remarca que, tot i que el terreny ara els era favorable, van patir unes pèrdues semblants a les d’Alcover.

Va ser una lluita amb ràpids moviments de tropes, tant a les muntanyes com també al pla, com ara quan aquest mateix mes de juny els borbònics sorprengueren Vidal a Mont-roig, que s’hagué de retirar desordenadament cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca on resistí dos atacs i, quan s’ho veien tot perdut, la proverbial arribada de tres companyies de fusellers i civils obligà l’enemic a retirar-se.

Ermita de la Mare de Déu de la Roca. Foto: Wikimedia

Cap a finals de mes els borbònics intentaren sorprendre el comandant Arniches a Porrera, però no els fou possible. Es diu que llavors els dos bàndols intentaren arribar a un acord per a l’intercanvi de presoners, però, en no arribar-hi, es va reprendre el combat i els presoners que feren aleshores els borbònics, una vintena, foren penjats l’endemà. Arniches es retirà cap a Arbolí i els borbònics cap a Cornudella per passar tot seguit cap a Prades fent fugir els civils que hi havia a la zona.

L’1 de juliol, el capità Barceló, acompanyat de quaranta fusellers, tornava a ser al coll de Balaguer, aquest cop amb la missió d’interceptar algun correu. En va aturar un parell que anaven cap a Barcelona i de pas es féu amb dos mil vuit-cents caps de bestiar. Els borbònics, però, en recuperaren un miler després de gairebé mig dia de combats fins que els fusellers es retiraren per la muntanya, on l’enemic no els perseguí.

L’assalt a Falset

Són uns mesos amb molta activitat a les muntanyes de Prades i el Priorat, com mostra un comentari, fet pel notari de Falset, i arxiver del comte de Prades, Josep Bernardí Llop: (31)

«[els miquelets] ocuparon todo el Condado de Pradas amenaçando venir sobre dicha villa de Falcet que está muy cerca de aquel Cóndado y en efecto se tuvo noticia que venían marchando asia esta.»

A mitjan mes d’agost, els borbònics cremaren algunes poblacions, entre elles la vila d’Alforja (32). Se seguia amb la política de terror, de violència extrema, contra les persones i els seus béns. Barcelona, en dificultats, demanà al país l’aixecament de tots els sometents, petició però contrarestada pel duc de Berwick, manant sortir arreu els sometents, però «per perseguir y aniquilar miquelets, voluntaris y qualsevol altres que se encontraran ab armes seguint lo partit de dits sediciosos» (33).

A finals d’agost, el coronel Antoni Vidal, amb quatre-cents fusellers i un alt nombre de civils, va assaltar Falset

A finals d’agost, el coronel Antoni Vidal, amb quatre-cents fusellers i un alt nombre de civils, va assaltar Falset. Aleshores la guarnició borbònica de la vila la formaven uns cent trenta soldats del Regiment de Madrid. Uns dies abans, el 26 d’agost, la proximitat dels fusellers i el temor d’un atac imminent a la vila van fer que la comunitat de preveres es decidís a treure la sagrada eucaristia de l’església major i portar-la, en solemne processó —presidida per la imatge de la Mare de Déu de l’altar major—, fins a l’església de sant Francesc, (34) per tal de protegir-la d’una presumible profanació (35).

Aquesta notícia es contradiu —si més no aparentment— amb la que aporta un testimoni coetani de l’assalt, el ja esmentat Josep Bernardí Llop, segons el qual, no va ser fins al dia 30 d’agost, (36) cap al vespre —ja s’havia post el sol—, quan es va saber a la vila que els miquelets, amb un gran nombre d’homes i aproximant-se, diu, amb «gran secreto», eren a menys d’una hora de camí. Llavors el comandant de la plaça va donar immediatament les ordres adients per a la defensa de la vila i va manar que els veïns es repartissin en escamots per la muralla, cada un dels quals estava a les ordres d’un soldat.

D’aquestes dues notícies sorprèn en tot cas que la vila, en previsió de l’atac, el dia 26 fes la processó de trasllat des de l’església major a la de sant Francesc i que, en canvi, el comandant de la plaça no reaccionés —si més no pel que diu aquest testimoni— fins al dia 30. Es pot creure, doncs, que els veïns coneixien perfectament la imminència de l’atac, i més quan el mateix jurat en cap de la vila, segons veurem, era un home del coronel Vidal.

El primer atac es va produir cap a les tres de la matinada, ja del día 31. Diu Llop que assaltaren la muralla «con tanta furia que, no obstante la gran resistencia y fuego que se les hizo, arrimaron las escaleras a la muralla y la asaltaron y ganaron» i això, diu, «con muy poca perdida de ambas partes». De fet, durant l’assalt, a la muralla només es coneix la mort d’un soldat castellà de la companyia de granaders de Madrid, «bax lo regiment de D. Manuel de Santa Cruz».

Aleshores els defensors es van retirar cap al castell, mentre que els miquelets entraven —segons el testimoni— «con tal … estruendo que parecia que havian de acabar con todo», i es van situar davant el castell on, atrinxerats per les cases i patis propers, van disparar contra la guarnició assetjada fins a mitja tarda.

Fins aquí cal sumar-hi dues víctimes mortals més: un soldat castellà, que el mataren durant la retirada al castell, i un veí, que morí de «desgràcia» el 31 d’agost:

«morí travessat per la cuxa, si bé que fou de desgràcia, baxant de casa Llaberia al temps que avantsavan los michalets, Pere Llebaria, fadrí, y al primer de setembre fou enterrat lo cadaver dins la iglésia de sant Francesch».

i afegeix el rector que la víctima:

«no pogué rébrer sinó lo sacrament de acte penitència y de la extremaunció, perqué en aquex dia no·s pogué entrar en la iglésia de sant Francesch per la gran pluja de las balas que baxavan del castell continuament».

No es podia, doncs, ni entrar a sant Francesc, de manera que l’endemà, dia 1, el rector va pujar fins al castell per demanar una treva. Ho comenta ell mateix tot dient que:

«Jo pugí al castell per a demanar suspensió de armas per enterrar los morts, la qual me concediren per lo espay de dos horas en que pogueren dir missa jo, lo doctor Rocamora, lo doctor Carlos Vallès, mossèn Batiste Anguera, mossèn Gregori Anguera, mossén Lluís Parreu y, si ho haguessen sabut, tots los reverents».

Quan s’aturaren els trets —el dia 31—, el coronel Vidal els oferí un pacte honrós si es rendien, però el comandant borbònic no el va acceptar, de manera que la lluita va continuar al llarg del dia i de la nit, fins que l’endemà, dia 1 de setembre, el coronel va tornar a reiterar-los la seva proposta, que va ser novament rebutjada. El combat, doncs, es va reprendre.

Durant aquest dia, van morir dos soldats més —que foren enterrats a la porta de l’església— i hi hagué moltes desercions al castell, tant per part dels veïns que s’hi havien refugiat com de soldats. Al vespre, sabent que no hi quedaven gaires defensors —es diu que només hi restaven uns vint-i-cinc soldats, a més a més dels oficials—, cap a les nou van llançar un assalt «lo que executaron con la mesma furia que a las murallas». Els borbònics no van tenir més remei que haver d’abandonar la primera línia defensiva, que era situada al Pla del Castell, a l’alçada de la casa parroquial, i refugiar-se a l’interior del castell, «que es muy fuerte y arriba toda atronerada».

Pla del Castell de Falset
Imatge actual del Pla del Castell de Falset. Foto: Turismepriorat.org

Els atacants arribaren a la primera línia i hi obriren dues bretxes: per la banda esquerra hi penetraren per la casa del rector, mentre que per la dreta ho feren per l’església, a la qual s’enfilaren per una escala i, fent-hi un forat, pujaren a la volta del sagrari.

El combat es va allargar encara fins a la matinada del dia 2, quan, cap a les set de matí, el comandant borbònic es va rendir i tots els defensors van ser fets presoners. Entre les víctimes —que segons el testimoniatge de Llop, tampoc no van ser gaires— hi hagué el coronel Vidal, que va ser ferit a una cama la matinada del dia 2 i va morir cinc dies més tard. De fet, segons el llibre d’òbits, durant l’assalt només va morir un fuseller que era natural de Reus. L’endemà, dia 3, i a causa d’una ferida de bala «en lo avans del castell» en va morir un altre, aquest, d’Alforja. Pel que fa al bàndol borbònic, uns dies més tard, el dia 10 de setembre, va morir un soldat que havia estat ferit dins del castell. Segons Castellví, que situa la mort del coronel el dia 30, els assetjats patiren catorze morts i trenta-quatre ferits (37). Si hi van ser, no figuren registrades al llibre d’òbits de la parròquia.

La mort del coronel Vidal

Però el cas que s’ha destacat és el del coronel Antoni Vidal. Essent ferit, segons Castellví, féu reunir la seva gent i nomenà nou comandant Lluís de Magrinyà, veí de Falset. A continuació faria un prec als seus homes:

«us prego que primer trieu la mort que faltar al jurament fet al rei i la deliberació feta pels Braços Generals. Val més morir que quedar sense llibertat. Penso haver seguit el just i en això haver fet el que mana Déu, servint amb fidelitat al meu rei i a la meva pàtria».

Després de demanar perdó a tots, morí al cap de poc. La seva gent el plorà i enfurismats volien matar tots els presoners, però tancats a l’església, el sacerdot aconseguí evitar-ho (38). Aquest episodi, també aportat per Castellví, no l’esmenta cap dels dos testimonis conservats. Sobre la seva mort, afegeix el llibre d’òbits que el 6 de setembre:

«morí y l’andemà fonch entenat lo cadaver del comandant dels michalets y voluntaris, Anton Vidal, de Xerta, en la Ribera de Hebro. Rebé tota los sacrame-its ab molta devoció. Està enterrat en la tomba de la confraria del Roser de la iglésia de sant Francesch».

L’església de Sant Francesc avui no existeix. Va restar oberta al culte un centenar d’anys més, fins després de la Guerra del Francès i, a mitjan segle XIX, a causa del mal estat de conservació, es va enderrocar i el solar fou comprat pels Pascó. La sepultura del coronel, doncs, com totes les altres, va desaparèixer.

Segons el testimoni de Josep Bernardí Llop, Lluís de Magrinyà era el jurat en cap de Falset. En el cas que es tractés d’una mateixa persona —el jurat en cap i el comandant austriacista—, això ens ajudaria a entendre la facilitat amb què entraren a la vila. Tanmateix, segons Llop, en marxar de la vila, la nit del dia 7, se l’emportaren presoner.

Josep Bemardí Llop era botifler o bé, almenys, pel seu càrrec ho havia d’aparentar, ja que era l’arxiver senyorial i els documents que s’han conservat sobre aquests fets són els informes que després va enviar al comte de Prades (i duc de Cardona i de Medinaceli) i en els quals havia de fer valer la seva fidelitat borbònica. Tot i així, no esmenta cap acte de repressió a la vila i explica com ell es va salvar i com els mateixos miquelets salvaren l’arxiu senyorial que hi havia al castell, precisament donant un paper destacat a l’actuació de Lluís de Magrinyà. Llop reconeix que no es comptava entre els defensors del castell, sinó que era a la vila:

«haziendo yo mis diligencias y encontrándome en la casa del Bayle el dia primero por la mañana, subieron allí unos migueletes con resolución de matarme, y a no encontrarse allí un sacerdote y el cabo de los migueletes [es refereix al coronel Vidal] con otra gente lo huvieran executado, amenassandome y diziendome muchos oprobios de traydor, butiflero y otras cosas que ellos tienen, por lo que me fijé forçoso estar algo retirado». De fet, sembla que va estar «retirat» bona part de la guerra, ja que durant els anys 1711 al 1714 va residir a cartoixa: nunc autem propter bellum in cartoixa Escala Dei residentem (39).

Que Llop descrigui Lluís de Magrinyà com a víctima en una carta dirigida al senyor feudal de Falset, potser cal entendre-ho —és una suposició— en el sentit de voler-lo protegir davant l’opinió senyorial.

La destrucció del castell de Falset

Davant la nova situació, van resoldre sortir de Falset, no abans, però, de destruir el castell perquè els borbònics no s’hi poguessin tornar a fer forts

Quatre dies més tard, el 6 de setembre, tingueren notícia de la proximitat dels borbònics, que s’acostaven amb dues columnes, una des del Camp de Tarragona i l’altra procedent de la Ribera d’Ebre (40). Davant la nova situació, van resoldre sortir de Falset, no abans, però, de destruir el castell perquè els borbònics no s’hi poguessin tornar a fer forts. Dins el castell encara hi havia l’arxiu senyorial, que el van treure just a temps mentre que ja havia començat la destrucció. Diu Llop que:

«empeçaron a romper las puertas, ventanas y paredes del castillo con tanto estruendo que parecía que havia de venir todo a tierra y que no tendria lugar de acabar de sacar la mitad del Archivo, haviendo en este tiempo metido fuego al quarto que servia para el carcelero […] apenas saqué el último [calaix amb documentació] ya metieron fuego en diferentes partes del castillo y a los texados que casi todos se han quemado […] de forma que ha quedado inavitable y arruinado; y no obstante que me prometió el cabo que no quemaria el archivo, ni su antesala, no dexaron algunos migueletes de poner fuego a la puerta del archivo, que yo habia cerrado, y se abrasó toda, pero con la dicha de no prenderse el fuego a los armarios que han quedado intactos por la providencia de Dios Nuestro Señor».

La nit del dia 7, els miquelets començaren a marxar de la vila, tot emportant-se alguns presoners, entre els quals hi havia, segons diu Llop, el jurat en cap Lluís de Magrinyà. Els darrers a marxar ho van fer ja al matí del dia 8. Llavors, segons Castellví, Lluís de Magrinyà distribuí els seus homes en tres partides, una de les quals anà cap al coll de Balaguer, on prengueren un comboi i vint-i-vuit cavalls, sense donar quarter a l’enemic. Mentrestant, aquest mateix dia 8, els borbònics ocuparen de nou la vila.

La fi de la guerra

Tres dies més tard, l’11 de setembre de 1714, quan es rendia Barcelona, les columnes borbòniques van sortir de Falset en direcció al comtat de Prades, on esperaven trobar les forces austriacistes (41). La lluita devia continuar arreu encara alguns dies: el 12 de setembre, a Cornudella, van morir quatre persones, afusellades. No eren de la vila; hi havia un alemany, un valencià, un de Prades i un de Poboleda, tots ells, «centenciats per les tropes castellanes». Aquell mateix dia també trobaren mort un veí de Cornudella (42). I encara el dia 19 de setembre, a Falset van morir dos d’Alforja per escopetades.

Amb la rendició de Barcelona i de Cardona la guerra havia acabat, si més no sobre el paper. Però la lluita del país, i en el nostre cas, a les muntanyes de Prades, el Priorat i el Camp, arribà fins al darrer moment i amb una empenta singular, amb capacitat no només per recuperar —mal fos per poc temps— una població com Falset, sinó fins per neguitejar els borbònics de Reus, que consideraven plausible un atac a la ciutat: el 4 de setembre, el cap de la guarnició borbònica, el comte de Beaumont, informà el consell de Reus que:

«haver los miquelets y sediciosos haver escampat algunas veus de voler intentar lo invadir a esta ciutat, y que si semblant ocasió venia, ell, y tots los senyors officials, y soldats que en essa se troban de quartel, exposaria primer la vida de tots, antes de rendir-se a las inpias mans de tal gent».

No hi hagué intent sobre Reus, però sí que el comte de Beaumont morí pocs dies després, el matí del dia 16 de setembre, en un combat a la Canonja. Coneguda la notícia, immediatament van sortir «dos gruesas partidas para ver si pueden conseguir tropezar con los rebeldes» (43). La guerra, es diu, havia acabat el dia 11.

(21) Dels pobles del Priorat sembla que no hi anà cap síndic, mentre que del Camp hi anaren, almenys, els d’Alforja, Cambrils, Constantí, Reus i Valls. SALES, Núria. Història de Catalunya. Vol. IV. Barcelona: Edicions 62, 1991. p. 419-420.
(22) AHAT Man. Not. «La Morera de Montsant» n. 3, s/f.
(23) AHAT, Fons parroquial de Cornudella, Llibre d’òbits 1693-1763.
(24) ALBERTÍ, S. Op. cit, p. 211.
(25) CASTELLVÍ, F. Narraciones históricas. Vol. IV. Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo, 1997, p. 85. Si no es diu una altra cosa, cal entendre que segueixo aquesta font.
(26) Arxiu Municipal de Reus (AMR), Capsa« Guerra de Successió». Carta del 16 de febrer de 1714.
(27) ALBERTÍ, S. Op. cit., p. 233.
(28) AMR, Capsa «Guerra de Successió». Carta del 22 de març de 1714.
(29) Els borbònics, en aquesta ocasió, fins disposaren d’artilleria. Se sap que la gent de Reus, amb vint-i-quatre mules, hagueren de transportar tres canons des de Tarragona fins a Alcover.
(30. AMR, Capsa «Guerra de Successió». Carta del 23 de maig de 1714.
(31) SÁNCHEZ, Antonio. Documentación de la Casa de Medinaceli: El Archivo General de los Duques de Segorbe y Cardona. Madrid: Dirección de los Archivos Estatales, 1990, p. 111-112. En aquest apartat segueixo bàsicament aquest autor. Les transcripcions (en castellà) corresponen a aquesta mateixa font. La font complementària de la qual s’han transcrits alguns textos (en català) és AHAT, Fons de Falset. «Llibre de batejos, matrimonis i òbits, 1700-1733», s/f.
(32) TORRAS, Josep M. Guerra i repressió borbònica al rerepaís, dins La Guerra de Successió dia a dia, 1713-1714. Barcelona: Ara llibres, 2013, P. 99.
(33) AMR, «Llibre del Consell», p. 105-106. Acta del 24 d’agost de 1714.
(34) L’església major era al pla del Castell, mentre que Sant Francesc era a no gaire distància, a l’actual carrer de Bonaventura Pascó.
(35) AHAT, Fons de Falset, «Llibre de batejos, matrimonis i òbits, 1700-1733», s/f.
(36) Segons CASTELLVÍ (Op. cit., Vol. IV p. 184), que és seguit per tots els autors que han esmentat l’assalt a Falset, els combats van ser els dies 29 i 30 d’agost. Aquestes dates no són correctes, perquè les fonts coetànies concreten que van ser entre el 31 d’agost i el 2 de setembre (tant el text de Bernardí Llop com les anotacions del llibre d’òbits de la parròquia). Aquí segueixo aquesta segona datació.
(37) CASTELLVÍ, Francesc. Op. cit., y. IV p. 184.
(38) Ibídem.
(39) PUIG, Roser. Catàleg dels protocols notarials dels antics districtes de Falset i Gandesa. Barcelona: Fundació Noguera, 2000, p. 77.
(40) SÁNCHEZ Antonio. Op. cit., p. 113. Aquí segueixo aquest autor.
(41) SÁNCHEZ, Op. cit., p. 114.
(42) AHAT, Fons de Cornudella «Llibre d’òbits 1693-1763».
(43) AMR, Capsa «Guerra de Successió». Carta del 16 de setembre de 1714.

La guerra de Successió al Priorat i a les muntanyes de Prades. Ezequiel Gort Juanpere. Publicat a LA CARXANA núm. 19, 2014.

Capítol anterior: La guerra de Successió al Priorat i a les muntanyes de Prades (I): El pronunciament als pobles del Priorat – Escaladei sota la protecció reial – El perill és a l’Ebre

La secció “Històries del Priorat” de Segle21.cat està coordinada i supervisada per Pere Audí Ferrer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.