Júlia Ponti: "Viure a l’Índia m’ha fet veure que el món està malalt i necessita ajuda"

La poboledana Júlia Ponti treballa de ‘Program Leader’ en una empresa social australiana que ven productes sostenibles a l’Índia, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida a les persones de les comunitats més pobres

La Júlia rodejada de nens i nenes a la comunitat prop de l’estació Howrah, a la part oest de Calcuta. En aquesta comunitat gairebé totes les cases tenen electricitat i esta fetes amb maons

Júlia Ponti Estrems va néixer a Barcelona, però quan tenia dos anys es va traslladar a Poboleda, d’on és la meitat de la seva família. Va anar a l’escola a Les Borges del Camp, on la seva mare era mestra, i a l’institut a Riudoms. Tot i que va a Poboleda tant com pot, fa anys que viu a Barcelona, on es va graduar en Publicitat, Relacions Públiques i Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra, i va fer un Màster en Comunicació dels Conflictes Armats, la Pau i els Moviments Socials a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en algunes agències del sector, però confessa que les feines no l’omplien al cent per cent. “Em vaig adonar del que volia quan vaig estar fent de voluntària al departament de comunicació d’Amnistia Internacional Catalunya: comunicació pensada per educar, conscienciar i transformar”. Allò que li mancava ho ha trobat a Pollinate Energy, una empresa social australiana que ven productes sostenibles a l’Índia, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida a les persones que viuen a les comunitats més pobres del país.

Va arribar a Calcuta gairebé per casualitat. La seva parella, el Matteo, treballava a Burger King a Madrid, mentre ella acabava el màster a Barcelona. Quan al desembre del 2015 l’empresa va comunicar al Matteo que tancava l’oficina de Madrid i que el traslladaven a Zuric, aquest va decidir que era un bon moment per canviar d’aires. Un dels projectes vitals de la parella era anar a viure a un país en vies de desenvolupament, així que van provar sort. “Ell ja feia temps que tenia la idea de marxar i aquesta va ser l’oportunitat perfecta”, diu la Júlia. Van començar a buscar i el Matteo va presentar el seu currículum a Pollinate Energy.

La resposta de l’empresa va superar totes les expectatives. El gener del 2016 va contractar a en Matteo, i també a la Júlia. “La veritat és que tot va ser molt fàcil i les dates van encaixar a la perfecció. Al febrer vaig acabar el màster, a ell el van acceptar a Pollinate i a més van dir que estaven encantats de què jo també formés part del projecte”. D’aquesta manera, van començar els preparatius i a l’abril ja eren tots dos a Calcuta, una de les ciutats on l’empresa té una seu, a més de Bangalore, Hyderabad i Lucknow.

És responsable de dissenyar l’estratègia de màrqueting per l’Índia i també dóna suport a l’equip d’Austràlia. Una altra de les seves tasques és gestionar els grups de 15 voluntaris que acudeixen cada dos mesos, una activitat essencial per al manteniment del projecte.

Diu que la seva està resultant una experiència vital increïble. “L’Índia et fa pensar molt, aquí les desigualtats socials i econòmiques són terribles, es fan molt evidents els problemes del sistema capitalista. Els rics són els que fan que l’Índia comenci a ser un referent econòmic mundial, però els pobres són invisibles, no existeixen les polítiques socials. El creixement econòmic no va lligat a millora social”.

El projecte

L’empresa australiana contracta treballadors locals, molt sovint persones amb problemes per trobar feina a causa del baix nivell d’estudis, discapacitats o bé dones, un col·lectiu al qual també li és difícil trobar feina quan són de casta baixa, segons la classificació social tradicional, establerta fa segles per l’hinduisme a l’Índia, que estratifica les persones en diferents grups socials i que encara és molt important al país. En definitiva, el que fa l’empresa australiana és fomentar que aquests treballadors es converteixin en empresaris, iniciant els seus propis negocis locals i al mateix temps, aportant alternatives assequibles d’energia, aigua i altres elements essencials directament a les comunitats els necessiten més.

La feina dels Pollinators —que és com s’anomenen aquests treballadors locals— és vendre els seus productes a les persones que viuen als slums, una expressió popular amb connotacions molt despectives que per descomptat no usen a l’empresa, que prefereix referir-s’hi amb la paraula Comunitat. Les comunitats són assentaments de barraques o infrahabitatges al marge de les normes establertes per les autoritats encarregades de l’ordenament urbà, sense reconeixement ni drets legals. Habitades per famílies que han emigrat del camp per buscar una millor vida a les ciutats, es construeixen amb cartons, plàstics, fustes i tota mena de materials, i són la llar de persones que treballen en feines de poc reconeixement social a l’Índia, com criats de famílies adinerades, conductors de rickshaw o recollint i venent brossa.

Aquesta és “Georgias” una comunitat d’unes 200 tendes, una de les més pobres a les que Pollinate Energy ajuda. Viuen rodejats de la brossa que recullen dels carrers de la ciutat, ja que la seva feina és classificar-la i vendre-la

Tot i no tenir gaire per oferir, aquestes persones han sorprès de manera molt positiva a la Júlia: “Em roba el cor la generositat de la gent de les comunitats, cada vegada que hi vaig m’ofereixen una cadira, un te i algunes vegades galetes. Malgrat els problemes de comunicació, perquè no parlo l’idioma, fan esforços per entendre qui sóc i d’on sóc, encuriosits de veure algú tan diferent. Són gent feliç amb el que tenen i nosaltres ens passem el dia queixant-nos del que no tenim“.

Les comunitats no tenen accés a l’electricitat. Utilitzen querosè, un combustible tòxic que desprèn un fum molt contaminant. Quan es crema, allibera partícules de monòxid de carboni, diòxid de sofre i òxids de nitrogen. L’exposició a aquests contaminants té una multitud d’efectes perjudicials sobre la salut d’una persona, entre ells la reducció de la capacitat de la sang per transportar oxigen o l’augment de la susceptibilitat a les infeccions respiratòries. Tampoc tenen accés a aigua potable, ni a un bany en condicions.

Una empresa social

Aquí és on la feina de la Júlia entra en escena. “Faig comunicació i disseny gràfic per conscienciar a les persones de les malalties que transmet l’aigua no filtrada o l’ús del tòxic querosè, així com de crear contingut per donar a conèixer en l’àmbit mundial la situació en que viuen aquestes famílies”. Una de les seves tasques és ajudar als Pollinators a vendre millor els productes i crear materials educatius per les comunitats explicant els beneficis d’aquests. Els Pollinators van porta a porta per les comunitats, oferint els productes a un preu reduït i amb la possibilitat de pagar a terminis.

El producte estrella es una llum solar que permet substituir el querosè, que a més de tòxic i contaminant, fa molt poca llum. Aquest fet, que pot semblar poc rellevant, no ho és. “Sembla una cosa molt petita, però l’impacte és molt gran: els nens poden estudiar a la nit —a Calcuta a l’hivern a les 5 ja és fosc—, les dones poden cuinar a la nit, els protegeix de les serps quan van al bany a la nit —el “bany”, bàsicament un forat a terra, queda fora de la casa— i sobretot elimina la contaminació, que afecta especialment a les dones i els nens que són els qui passen més temps a casa”, explica.

Aquesta és una comunitat on la majoria de cases tenen electricitat, es pot veure clarament la diferència amb l’anterior imatge. Tot i que es veuen els barrils d’on beuen aigua i la manca d’higiene d’aquests. Un grup de dones i nens passen la tarda a fora, a l’Índia sempre fan vida social al carrer

Segurament, a hores d’ara a algú ja li ha rondat pel cap la qüestió de si al cap i a la fi, el que fa Pollinator Energy no és altra cosa que negoci amb els pobres. Júlia Ponti reconeix que “és una pregunta ben normal, però té una resposta: el seu poder adquisitiu no és tan baix comparat amb les condicions en les quals viuen. Però això no és tot, ja que aquesta empresa social considera que són persones amb capacitat, és a dir, no són un recipient buit que l’omple la caritat, sinó que tenen poder i que quan compren una cosa amb els seus propis recursos la valoren molt més que si se’ls regala”.

Actualment s’està ampliant el ventall de productes, com filtres d’aigua o un fogonet per cuinar sense tant de fum —cuinen encenent un foc a terra davant de les cases, amb la qual cosa tot el fum entra a l’interior de l’habitatge—. Per a la Júlia, és qüestió d’educació i conscienciació: “cal ajudar-los a entendre que amb molt poc poden millorar la seva qualitat de vida, però els costa molt”. Un cas que exemplifica molt bé el problema amb què es troben, té a veure amb els filtres d’aigua. “Malgrat que l’aigua que beuen és de color marró i portadora de malalties, la seva resposta és: -però si el meu pare, el meu avi i tota la meva família sempre n’ha begut, perquè m’hauria de fer mal? Una de les millors respostes que hem rebut és: l’aigua filtrada té mal gust!”

Els voluntaris

La Júlia és, juntament amb el Matteo, la responsable dels grups de 15 voluntaris d’arreu del món que acudeixen a ajudar-los cada dos mesos. La seva importància és cabdal per al bon desenvolupament del projecte. “Ara per ara, el negoci a l’Índia no és sostenible econòmicament, és a dir, les vendes no són suficients per mantenir l’estructura, tot i que en un futur ho serà i només la portaran els indis, però de moment, es necessiten ingressos, per això a Austràlia es dediquen bàsicament a recaptar fons perquè l’Índia pugui funcionar”.

El Matteo rodejat de nens i nenes en una de les comunitats. El Matteo es va ajupir per poder-se fer la foto amb ells i tots el van imitar posant-se en la mateixa posició

Bona part d’aquests fons els aporten els voluntaris o programs, que per anar a l’Índia han de fer un fundraising de 2.500 dòlars en el cas dels estudiants, i 3.500 dòlars si són professionals. “Són tot tipus de persones, no busquem cap professió o estudis concrets, sinó gent amb ganes i consciència social”, puntualitza. Cadascun dels dos grups s’incorpora a un programa específic, que en el cas dels estudiants té una durada de tres setmanes i mitja en estades que es poden fer als mesos de juliol, desembre o febrer; i en el cas dels professionals dues setmanes a l’abril o setembre.

“Els voluntaris viuen amb nosaltres, la casa on estem és enorme, de quatre plantes. La primera és on hi ha la cuina, l’oficina i les habitacions dels voluntaris. Una altra l’ocupa la llogatera, l’altra el Matteo i jo, i l’última és una terrassa preciosa! Així que quan tenim voluntaris, viuen amb nosaltres. Gràcies a ells, podem seguir operant a les ciutats que ja tenim i començar a obrir-ne de noves”.

Tot i que han tingut algun grup europeu —de moment cap de l’estat espanyol— la majoria dels voluntaris procedeixen d’Austràlia i Nova Zelanda, “tot i que ara es comença a obrir cap Europa i Estats Units”. Una vegada instal·lats, als programs se’ls assignen diferents projectes, com buscar nous productes o nous mercats, depenent del que necessiti cada ciutat en aquell moment.

“Aquest mes de desembre en tenim un grup de 15, aquests se centraran a buscar productes per les comunitats que ja tenen electricitat, però que segueixen vivint en condicions molt dolentes, uns altres m’ajudaran amb el màrqueting: anar a les comunitats i preguntar si els agrada el flyer que hem dissenyat, si creuen que serà útil per donar a conèixer els nous productes… Els projectes sempre tenen una part que es fa a l’oficina i l’altra a les comunitats, perquè puguin veure l’impacte real dels projectes que desenvolupen”.

Foto de dues nenes en una comunitat que també es dedica a recollir la brossa dels carrers i classificar-la, es veu molt bé quines són les condicions en les quals viuen. Aquesta comunitat està situada a Salt Lake, un dels barris més rics de Calcuta, rodejada de cases luxoses

Una feina amb data de caducitat

Sempre que disposen de temps, el Matteo i la Júlia aprofiten per viatjar pel país. “Hem visitat Darjeeling al nord, Mandarmani i Chennai”. Explica que normalment es desplacen en avió o tren, “són els dos millors transports a Índia” i confessa que “en cotxe no m’atreviria mai: condueixen per l’esquerra i com a bojos!”. També han estat a Nepal, Tailàndia i Malàisia: “De vegades és necessari un «break» d’Índia!”.

De fet, viatjar és una de les seves passions. A més dels països citats, també ha estat a Turquia, Estats Units, Perú, Bolívia, Argentina, Xile o Guatemala. “Ho faig tant com puc, m’agrada viatjar a poc a poc i tenir el temps per entendre la cultura i les persones, i poder disfrutar de les coses petites com llegir un llibre a la platja”. Una altra de les seves aficions és la fotografia “i aquí a Índia estic aprenent molt, és un dels països més fotogènics del món”.

El contracte és d’un any, així que a l’abril del 2017 tornaran cap a casa, ja que la idea és que el negoci sigui sostenible només amb treballadors locals. “Els estrangers passem aquí un temps limitat per donar suport i després marxem”. “Viure a l’Índia m’ha fet veure, encara més, que el món està malalt i necessita ajuda: per això m’agradaria seguir enfocant la meva carrera cap a la transformació social a través de la comunicació”. Molta sort, Júlia.

Fotos: Júlia Ponti

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s