El nostre pitjor enemic. Una reflexió sobre la llibertat i l’opressió

Ens ha sorprès gratament la primera novel·la del prioratí Jesús Tibau, mereixedora del XXXIII Premi de narrativa Ribera d’Ebre. Avesats als seus relats més o menys curts i als nanocontes, en El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions) canvia de registre amb una novel·la breu, però intensa i ben tramada que sedueix al lector amb un lèxic a vegades poètic i una amb atmosfera gairebé onírica que podria ser real com la mateixa vida. Tibau ens transporta amb destresa narrativa a un món amenaçat davant del fet existencial, ho fa amb un argument que atrapa al lector i que pren força a cada pàgina.

Així, ens invita a penetrar en la vida fosca i asfixiant d’un comandant destinat –amb una petita guarnició- a una illa perduda i allunyada al mig de l’oceà. En un món gris, mediocre i petit, ben aviat sorgiran els conflictes personals no resolts d’un personatge amb un una autoestima molt baixa. Un militar que acompleix la missió que li ha estat encomanada i el seu destí, amb la màxima dignitat i estoïcisme. Fidel al què ens té acostumats Jesús Tibau es fixa en els personatges perdedors, a priori; en els seus dubtes i en les seves derrotes. La qual cosa l’obliga a fer un exercici d’introspecció per entendre el protagonista i la seva humanitat: és el carceller oficial d’ un dictador exiliat en una illa. Tot això, dins d’una atmosfera decadent i opressora però amb algunes escletxes de llum i espurnes brillants que fan que pas del temps -aparentment avorrit a l’illa -sigui prou fluid.

L’aparició de la inquietant comandanta i el paper que juga la dona del comandant com a contrapès al personatge del seu marit, en una minúscula illa perduda en l’oceà, on només hi ha mascles, accelerarà la partida d’escacs que es jugava plàcidament, amb un seguit de jugades mestres que la fan més trepidant. En aquest cas, les accions i reaccions que motiven el joc de peons, torres, cavalls, reis, etc, es converteix en un mar de sentiments que ens inviten a la introspecció. En els escacs hi la gran metàfora de l’existència, però el text també ens fa l’ullet amb cites que ens remeten a títols anteriors del propi Jesús Tibau, que entra amb complicitat amb els lectors més fidels.

El nostre pitjor enemic és una suggestiva reflexió sobre la llibertat i l’opressió de l’home per l’home, però amb uns ingredients com la desventura, la incertesa, la gelosia o l’amor que la fan dinàmica i interessant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s