La visió de la dona a principis del segle XX

Pere Audí Ferrer

“El dia era calorós però malgrat tot foren molts els prioratins i prioratines que anaren a rebre a algunes de les primeres espases del nacionalisme català entre les quals figurava en Francesc Cambó”

1913_lliga_paco_becerra_1_650px
El teatre de l’Artesana el 1913, el dia que es va crear la Lliga Regionalista a Falset. Foto cedida per Paco Becerra.

Fa uns mesos, quan la fira d’artesania de Cornudella, estava en aquesta localitat i vam xerrar una bona estona amb la Montserrat Solà. I em va preguntar si, entre tot el que anava trobant, no em sortia cap dona. I aquesta pregunta m’ha esperonat a acabar un petit escrit que tenia sobre com la premsa de començaments del segle XX, i altres documents que he anat trobant, retratava la dona. Evidentment, eren molt més protagonistes del que pot semblar a partir del que segueix, per bé que aquesta part la deixarem per un altre dia.

El 6 de juliol de 1913 es va celebrar un acte a Falset que significà la presentació en societat de la Lliga Regionalista a la localitat i a la comarca. El dia era calorós però malgrat tot foren molts els prioratins i prioratines que anaren a rebre a algunes de les primeres espases del nacionalisme català entre les quals figurava en Francesc Cambó. Ara bé, els balcons no estaven guarnits amb banderes catalanes sinó “amb pomells de xamoses i hermoses senyoretes que mostraven amb són bell somriure la més coral adhesió a la festa” (1). Durant el dinar l’acte de polític es transformà en social en aparèixer “a les llotges de la sala les senyores i senyoretes de la vila, que eren saludades amb esclats de aplaudiments a mida qu’anaven entrant. La seva bellesa i elegancia, contribuí d’una manera molt poderosa a l’esplendor del acte, ja que totes ells [sic] estaven hermosissímes”.

Veiem com el paper que se li reserva a la dona és el de pur guarniment. No té cap presència als espais on es remenaven les garrofes: ni a la taula presidencial, ni entre els oradors ni, pel que es desprèn, entre les diferents taules a l’hora del dinar. Guarniment, elements decoratius per a contribuir a l’esplendor de l’acte, no per a contribuir amb les seves idees a la tasca de la construcció de la Lliga a la comarca.

Més clar no es pot dir: el bello sexo res de participar en la vida política, a ballar i a guarnir el local

Clar que aquesta no era una visió exclusiva de la dreta política. Al 1911 es va celebrar a Bellmunt l’aniversari de la proclamació de la I República. Hi hagué banquet, míting, banda tocant La Marsellesa,… I no podien faltar les dones. Això sí, com a florer. “Una vez terminado el Mítin, y en obsequio al bello sexo que adornaba el local, se celebró un lucido bailes que duró hasta el amanecer el día” (2). Més clar no es pot dir: el bello sexo res de participar en la vida política, a ballar i a guarnir el local. No és estrany que ho digui tan clar donat que el cronista signava com a T. Cantaclaro. I tant que va cantar clar! Cal afegir que la notícia de l’acte aparegué a La Lucha, òrgan del Partit Radical, el de don Alejandro Lerroux. Definitivament, ni els republicans més revolucionaris s’allunyaven gaire de la visió predominant de la dona a la societat de l’època.

Un nou exemple extret de La Voz del Pueblo, una altra publicació periòdica del Partit Radical. A les festes de Marçà es va celebrar el corresponent ball. Aquesta és la referència que es fa a les dones i la seva participació a la festa. “La moda todo lo invade, y nuestras hermosas mujeres del Priorato, también saben lucir en sus fiestas elegantes trajes, que les sientan á las mil maravillas, derrochando belleza por todas partes, en competencia con las plantas y flores que adornaban los salones” (3). Ara, ja no són florers, són les flors mateixes!!!

També membres de l’Església s’apuntaven a aquesta visió. Al 1915, el rector de la Vilella Alta, en el que sembla un informe dirigit a l’arquebisbe poc abans de deixar la parròquia, escriu: “Las filles de Maria tenen especial part en las funcions del mes de Maig. També canten durant las funcions de la tarde dels dias de festa, i’ls dono quelcom de regalo com a compensació de la seva voluntat. Particularment en Maig i en Setmana Santa se lluixen i adornan las funcions. (4)

La dona, a més d’un florer més o menys bonic que donava color a les festes, era, per sobre tot, mare

Ara, per als sectors més afins a l’Església el principal paper de la dona no era aquest. La dona, a més d’un florer més o menys bonic que donava color a les festes, era, per sobre tot, mare. Aquesta era la visió i es remarcava sempre que era possible. Comentant un article “que en el ABC ha publicado un escritor que firma Bubryck”, algú que signa Maria de Echarri en un article anomenat La moral y el baile, “La mujer, dice Bubryk, tiene en la Humanidad asignada la más grande, la más noble y la más sacrosanta de las misiones: la de ser madre y la de crear y educar a la prole…” (5).

I ser mare era una mena de sacerdoci, com apuntava Raimunda Valero de Amorós el maig de 1910 en plena campanya contra les mesures liberals de Canalejas, fervent catòlic que l’únic que buscava era separar una mica l’Església de l’Estat, “Madres cristianas, á vosotras principalmente me dirijo, á vosotras sí, que estáis revestidas de esa especie de sacerdocio constituido por la maternidad; no consintáis de ninguna manera que vuestros hijos se eduquen en escuelas laicas, porque donde no hay Dios no puede haber nada bueno […]” (6).

1913_lliga_paco_becerra_2_650px
El teatre de l’Artesana el 1913, el dia que es va crear la Lliga Regionalista a Falset. Foto cedida per Paco Becerra.

I, a més de mare, era la que s’havia de fer càrrec de la casa. Al 1930, Hermenegild Pellejà, falsetà nascut al 1896, mestre i un dels que més va lluitar per la restauració de l’ermita de Sant Gregori (7), ens donava aquesta imatge de la dona model: “Aquella vida exemplar, encapçalada pel pare, que era un home, això és, tot un home, i la mare, aquella típica dona de sa casa, que tant cuidava de la cuina com bordava, cusia o planxava: que curosament penjava les pomes, peres i raïms a les vigues del sostre, arrugada fruita que anaven els petits a beneir el dia de Sant Blai, com passava bugada, feia bunyols i confitura de totes menes; que anava a missa primera i educava cristianament els fills; aquella dona que sols insinuava els molsuts pits per alletar l’infantó de ses entranyes; aquella dona que no mostrava més colors a la cara que els que la modèstia o la salut li feien eixir […]” (8). Aquest era el paper que se li reservava a la dona: cuinar, brodar, cosir, planxar, alletar els fills,… I tot això sense permetre’s ni per un moment dedicar-se una estona a sí mateixa per a posar-se quatre potingues a la cara o fer el que li vingués en gana.

“Es Torroja cuna de muchos y muy buenos defensores de las ideas liberales, pero también es mansión terrenal donde moran un enjambre de gentiles y hermosísimas mujeres […]

No tots, però, pensaven exactament igual. N’hi havia que anaven una mica més lluny i veien la dona com alguna cosa més que un florer, que ho era, segons la seva visió, però amb unes potencialitats que fins aleshores no s’havien sabut valorar, que no la veia tant com un objecte sinó com un subjecte. Veiem que diu un tal Sixto Villalba comentant una visita que féu a Torroja allà pel 1914 en plena campanya electoral. “Es Torroja cuna de muchos y muy buenos defensores de las ideas liberales, pero también es mansión terrenal donde moran un enjambre de gentiles y hermosísimas mujeres […] en un míting que dimos […], fueron ellas las que dieron muestras del más grandes entusiasmo, y las que con su presencia embellecieron el local donde celebró aquel acto. Aquellas mujeres, capacitadas ya del progreso de su tiempo, se incorporan a los hombres para decidirles a la lucha …] pensaba cuan injustos somos en relegaros al olvido, dejando de cultivar tu ardiente imaginación y no hacerte partícipe, como nosotros, del disfrute de derechos que por muchos títulos, sois merecedoras, quizá con más justicia y mayor derecho que algunos hombres.” (9).

Cal recordar que no es reconegué el dret de vot a les dones fins la redacció de la constitució republicana de 1931. En Sixto no es pot lliurar de caure en els tòpics més arrelats a la premsa i entenem que en l’ideari col·lectiu o mentalitat col·lectiva. Tanmateix va anar més enllà que la resta de testimonis i li reconeix a la dona una capacitat d’acció política que pràcticament tothom li negava.

“Una cosa me llamó la atención: las mujeres. Las mujeres de Porrera son algo más que mujeres: ¡son hembras! […]

Un tal Manco Rojo, publicava un article el maig de 1920 a Fructidor, publicació anarquista que sortia de tant en tant, bàsicament quan el seu director Formós Plaja, no estava engarjolat (10). En aquest article explica un viatge a Porrera i el seu desencís en comprovar que el sindicalisme estava poc arrelat a la localitat. Tanmateix, hi trobà un motiu per a l’esperança: “Una cosa me llamó la atención: las mujeres. Las mujeres de Porrera son algo más que mujeres: ¡son hembras! […] La mujer-hembra de Porrera, más sensible, digo, más valiente que no el hombres, que no se preocupa más que de embrutecerse con los naipes o haciendo la rosca a quienes les saben engañar y explotar, será la que impondrá el sindicato único. […] Porrera quiere vivir. Y vivirá. De esta afirmación responden, no los hombres, sino las HEMBRAS de Porrera” (11). Deixant de banda el fet que era primavera i que no aporta cap motiu per al que afirma, està clar que, sense fugir del tot del masclisme imperant, li reserva un paper important a la dona.

Aquesta visió de la dona com a subjecte no era exclusiva dels sectors més progressistes. Quan al juny de 1914 es publicaren les conclusions de l’assemblea de la Secció Social del Centre Comarcal d’Acció Catòlica, una de les decisions afectava la dona i definia el seu paper dins d’aquesta acció: “Se trabajará para que las señoras católicas ejerciten la acción social católica fundando cajas, escuelas y talleres dominicales y nocturnos, a fin de evitar la tan desastrosa emigración de obreras del campo” (12). Difícil tasca la que els encomanaven a les dones catòliques, perquè si si les obreres fugien del camp era per buscar una millor feina i unes millors condicions laborals, com explica Laura Poblet Estivill en el seu llibre Anar a servir. Ara bé, ja no eren florers, ja se les veia com algú que podia fer alguna cosa. I amb tot, ¿què feien les dones? Doncs, bé, sirgar i lluitar, és clar. Ara bé, això ho deixo, com deia a l’inici, per a un altre dia.

(1) La Veu del Camp, 13.VII.1913, p.1.
(2) La Lucha, 25.II.1911, p.2. La cursiva és meva.
(3) La Voz del Pueblo, 25.VIII.1912, p.1. La cursiva és meva.
(4) AHAT, Parròquia de la Vilella Alta. Llibre de celebracions i consueta (1656-1916), capsa 4, lligall 11.
(5) La Cruz,11.X.1921, p.1.
(6) La Cruz, 8.V.1910, p.2.
(7) Priorat, 16.VIII.1931, p.8.
(8) Pellejà i Borja, Hermenegild. L’ermita de Sant Gregori de Falset. Barcelona: Obrador de Joaquim Horta, 1930, p.77.
(9) La Voz del Pueblo, 21.II.1914, p.2.
(10) Sobre Formó Plaja, vegeu: Soriano Jiménez, Ignacio Clemente. L’anarquisme a Tarragona (1917-1924). Formós Plaja i Carme Paredes. Tarragona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials “Guillem Oliver” del Camp de Tarragona, 2008.
(11) Fructidor, 22.V.1920, p.3. La majúscula és seva.
(12) Hoja Comarcal, núm.10, 15.VI.1914, p.2.

La secció “Històries del Priorat” de Segle21.cat està coordinada i supervisada per Pere Audí Ferrer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.