Equivocar-se és de pares

En un anunci d’algun curs d’anglès per correspondència (un més amb els que cada any ens assetgen al mes de setembre aprofitant l’esperit amb què arrenca la nova temporada escolar), un xiquet entra a l’habitació i li crida al seu pare, amb aquella energia que desprenen quan acaben de fer un descobriment: “no és club, sinó clab!” (ho he escrit tal com sona fonèticament). El pare fa cara de circumstàncies i somriu una mica avergonyit pel seu mal anglès. Sembla ser que el seu fill aprendrà molt millor aquest idioma, i que les futures generacions faran oblidar per sempre aquest anglès macarrònic amb què intentem, de forma estèril, dissimular el nostre pèssim accent.

Aquest xiquet haurà descobert que son pare anava errat. És un moment transcendental en la vida d’un home, tant per al pare, com per al fill. El pare no és invencible, no és infal·lible, no sempre té raó, s’equivoca, és humà. Això desconcerta al principi, pot fer trontollar les bases on fonamentem la nostra seguretat i, alhora, demostra que ens fem grans, amb la càrrega d’orgull que representa per a l’un, i de nostàlgia per a l’altre.

[pullquote]Ara, em trobo en aquell moment fugisser en què mon fill em diu encara, mentre m’abraça, que sóc el millor pare del món[/pullquote]Recordo quan vaig guanyar la primera partida d’escacs a mon pare, i anys més tard, una tarda, quan acabàvem de plegar avellanes i ens va demanar a mon germà i a mi que carreguéssim els sacs d’avellanes, coster amunt de la Ronadella. Era estrany, perquè mon pare era, als meus ulls, l’home més fort del món. A partir d’aquell moment me’l vaig mirar, segurament, amb més tendresa.

Ara, em trobo en aquell moment fugisser en què mon fill em diu encara, mentre m’abraça, que sóc el millor pare del món, i que, fins i tot, hauria pogut jugar a bàsquet perquè sóc prou alt. Però, quan em lamento que estic cansat o em queixo que em fa mal alguna cosa, també em diu, de vegades, que sóc un papa “potxo”. Estic al límit, a la frontera entre el papa invencible i el papa humà.

No importa, perquè algunes vegades, encara noto com m’ajuda la força de mon pare, tot i no ser-hi, tot i les seves derrotes i els seus errors. Perquè els pares som vencibles, som fal·libles i, per damunt de tot, estimem de forma inquebrantable.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.