Dimitir no és un nom rus

Els anomenats “crítics” del PSOE no han perdonat les derrotes en les eleccions autonòmiques de Galícia i Euskadi i en les dues eleccions generals de l’últim any, on els socialistes, liderats per Pedro Sánchez, van obtenir uns resultats pèssims. El diari El País del passat dia 28 de setembre, en un duríssim editorial, opinava que totes aquestes circumstàncies haurien d’haver provocat la dimissió de Sánchez: “Qualsevol dirigent polític cabal ho hagués fet sense dubtar-ho”, afirmava el diari. I continuava: “Pedro Sánchez ha resultat no ser un dirigent cabal, sinó un insensat sense escrúpols que no dubta en destruir el partit que amb tant desencert ha dirigit abans de reconèixer el seu enorme fracàs”.

Més enllà dels improperis —i altres de pitjors que apareixen en la citada editorial- que per si sols qualifiquen tot l’escrit, sobta l’afirmació de què “qualsevol dirigent polític cabal ho hagués fet sense dubtar-ho”. Deu ser que en aquest país els polítics ens tenen tan acostumats a dimitir a la més mínima sospita d’irregularitat o ineptitud, que ara ens hauríem d’estranyar de què Sánchez no dimitís fins que no va tenir més remei. Si l’editorial fos d’un diari d’un altre país potser l’afirmació tindria sentit, però dir-ho aquí, com donant a entendre que els polítics són un exemple de transparència, integritat i honorabilitat, resulta una mica xocant.

[pullquote]A Espanya existeix tal “aferrament al càrrec” que alguns obliden el seu deure d’assumir responsabilitats polítiques[/pullquote]”Dimitir no és un nom rus” és una ocurrent i encertada expressió repetida en pancartes i xarxes socials que per llei hauria d’estar emmarcada a l’entrada del Congrés dels Diputats i el Parlament de Catalunya, entre d’altres. Juan Carlos Cuevas, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense, creu que a Espanya existeix tal “aferrament al càrrec” que alguns obliden el seu deure d’assumir responsabilitats polítiques. “Aquí no es dimiteix mai i és el signe més evident que tenim una democràcia de baixa qualitat, devaluada” (huffingtonpost.es, 20/07/2013).

 

El juliol del 2014, Pedro Sánchez va ser escollit secretari general del PSOE, obtenint el vot de més de 62.000 militants, més del 49% del cens. Era la primera vegada que un dels principals partits espanyols havia triat al seu líder amb el vot directe i secret dels afiliats. Curiosament, o potser no tant, els qui ara el fan fora no són els mateixos que el van escollir. Ho fan les elits del partit, la vella guàrdia i els gerros xinesos. Sigui com sigui, ja ho va dir l’emperador romà Juli Cèsar: “Divideix i venceràs”. O com va dir un exalcalde del meu poble —una mica més recentment-: “Les dretes guanyen per què les esquerres sempre estan dividides”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.