Elvira Casadevall, de Londres al Priorat

Anna Estrems

L’àvia m’ensenyava a ballar valsos, i polques, i masurques. Després, preníem el te. Perquè una senyoreta podia anar tot el dia amb espardenyes, enfilar-se als arbres i dur els genolls pelats, però lo important era lo important. Les nenes també havien de ser valentes, clar, i no plorar si es feien mal (encara que t’haguessis trencat una cama), i saber entomar les adversitats i contratemps fossin grans o petits… com les formigues que una vegada van anar a parar a la boníssima mel de romaní que produïen les seves arnes de Poboleda, al Priorat.

-Iaia, hi ha formigues!
-I ara maca, són brossetes…
-No iaia, que són formigues…
-Bé, tant és, els xinesos també se les mengen.

I t’havies de menjar les formigues, o treure-les d’amagat de la llesca, que semblant covardia no era pròpia d’una néta de tal àvia.

La iaia cura amb fang una picada d’abella a la Bet. L’Anna s´ho mira.

Que no era la típica àvia consentidora és evident. Tenia en canvi un fi sentit de l’humor i una gràcia entre simpàtica i punyetera per batejar la gent. I aquests «malnoms» eren tan encertats que jo vaig trigar a adonar-me que eren epítets circumscrits només a l’àmbit familiar. També era exigent. I es preocupava molt per la nostra educació. Tant és així que es va encarregar de buscar-nos (i pagar-nos) escola. Una escola petita que acabava de fundar, amb 23 anys, una dona… que se li assemblava, la Maria Clara Forteza. Una escola de la República en ple franquisme. Quan jo la vaig conèixer feia molts anys que era atea i molt, molt anticlerical. Però no sempre havia estat així. Per més rebel que fos, com demostrà en aconseguir que la deixessin anar a estudiar sola a Londres, de joveneta anava a missa cada diumenge.

Rebut maçoneria germà Avel·lina. Foto cedida per Anna Estrems

 

Baldiri Casadevall i Diumenge. Foto cedida per Anna Estrems

Però potser, i això ja són elucubracions meves, ho feia per donar suport a la seva mare, una bona dona, filla d’industrials tèxtils de Sabadell que, encara que venia d’una família de maçons que posaven noms com Lincoln als seus fills, era molt creient. La pobra besàvia Avel·lina vivia en un neguit constant i aquest neguit duia el nom de Baldiri, originari de Castelló d’Empúries i metge de «enfermedades de la mujer», que segons el meu pare i nét seu, calia traduir per «metge de putes i toreros». Quan el besavi Baldiri tancava la consulta marxava tot mudat amb el seu trajo de quadrets, un clavell al trau i el barret un punt de gairell, primer a les classes d’esgrima i després cap als espectacles de la Barcelona canalla. Poques nits dormia a casa.

Quan l’Elvira Casadevall i Duran tornà de Londres, la Paquita Verdaguer (Francesca Bonnemaison) la nomenà directora de l’Institut de la Dona (1). I fou en una trobada feta a Sabadell entre l’Institut de la Dona i el CADCI que conegué al meu avi, Joaquim Estrems i Borràs. (2)

 

Avel·lina i néts. Foto cedida per Anna Estrems
1914 Amb les companyes de Londres. Foto cedida per Anna Estrems

Tingueren tres fills i quan, de resultes d’una vacuna defectuosa el mitjà va estar a punt de morir, l’àvia, que ja havia deixat de creure en Déu, també va deixar de creure en els metges. Des d’aleshores va començar a estudiar les propietats de les herbes, es feia ella mateixa els remeis i els seus fills no varen trepitjar més la consulta del metge.

Fins a l’ensulsiada dels Magatzems Berlín, aquella va ser una època tranquil·la i feliç. Vivien a Sant Cugat on participaven en la vida política i cultural, viatjaven, els fills creixien i es formaven a l’Escola Suïssa i ells estaven a punt de recuperar la casa de l’avi al Priorat. Però fins i tot després d’arruïnar-se varen ser capaços de tirar endavant amb bon humor. I mentre l’avi va passar a treballar per a diverses editorials, l’àvia feia de mecanògrafa i correctora d’en Puig i Ferreter. I així arribem a la guerra civil quan, primer un fill i després l’altre, tots dos amb 17 anys, s’apunten voluntaris al front.

Sense saber-ne res. Fins sis mesos després d’acabada la guerra. En realitat el gran, el pare, havia caigut presoner a la Batalla de l’Ebre i era a Burgos esperant el consell de guerra. El mitjà, l’Eugeni, havia pogut fugir i ara era presoner al camp de concentració de Barcarès d’on el van treure per explotar-lo en feines vàries fins que es va poder escapar. Quan l’àvia finalment en va tenir notícies, se les va enginyar per aconseguir-li papers falsos que ella mateixa, amb un salconduit fins a Figueres i després espavilant-se per passar la frontera, li va portar.

Salconduit. Foto cedida per Anna Estrems

L’avi mentrestant havia estat condemnat a treballs forçats (per rojo-separatista). Treballs que va complir el fill petit, el Raimon, per tal que el seu pare es pogués buscar la vida. I així nasqué la Llibreria Estrems on treballaren colze a colze fins a la mort de l’avi l’any 68 després de la qual, encara que molt ensorrada per la desaparició del seu adorat Quim, continuà treballant amb el meu pare.

Joaquim Estrems i Elvira Casadevall a Lindau. Foto cedida per Anna Estrems

El seu últim viatge fou al Perú, a conèixer el nou net, fill d’en Raimon. Molt malalta ja de càncer encara va pujar al Machu Picchu però de tornada, a l’avió, se li van rebentar els pòlips del nas i com que de cap manera estava disposada a que la veiéssim feta un nyap, no va dir res, va agafar un taxi i es va tancar a casa (al pis de sobre nostre), i no en va sortir fins al cap d’una setmana, quan va considerar que el seu aspecte ja era prou presentable. Va morir als 81 anys escoltant la seva classe d’anglès de la BBC. Exactament, quan va acabar la classe.

(1) Francesca Bonnemaison (Barcelona, 12 d’abril de 1872-1949) fou una pedagoga i promotora de l’educació femenina popular catalana. Va ser la creadora de la Biblioteca Popular de la Dona el 1909, al barri de Sant Pere, que seria el nucli de què després es coneixeria com l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. (ca.wikipedia.org).

(2) Vegeu l’article publicat fa unes setmanes: Joaquim Estrems: prioratí i llibreter a Barcelona

La secció “Històries del Priorat” de Segle21.cat està coordinada i supervisada per Pere Audí Ferrer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.