Algunes curiositats 47 anys després del primer allunatge

Tant els xips com els mateixos vestits que van portar els astronautes, van ser confeccionats a mà, d’acord a l’agència espacial, per un “grup de senyores grans”

Les oficines de l'Administració Nacional de l'Aeronàutica i de l'Espai, en el moment històric l'allunatge
Les oficines de l’Administració Nacional de l’Aeronàutica i de l’Espai, en el moment històric l’allunatge

El 21 de juliol de l’any 1969, fa gairebé cinc dècades, l’astronauta nord-americà Neil Armstrong va donar el primer pas de l’home sobre la lluna, recitant a viva veu, com si fos el primer poema intergalàctic, les paraules: “És un petit pas per a un home, però un de molt gran per a la humanitat“. Mentrestant, el segon astronauta, el senyor Buzz Aldrin abans de baixar a la lluna, va haver d’anar amb molt de compte de no tancar l’escotilla del mòdul espacial, ja que no existia cap maneta exterior.

Aquell fet històric, va suposar el final de la carrera espacial que mantenien els Estats Units i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), encara que abans d’aquell allunatge, deu anys enrere, el 14 de setembre de 1959, el primer mòdul lunar en arribar a aquesta superfície havia estat la sonda soviètica no tripulada denominada com Luna 2.

Al dia d’avui, és molt el que s’ha escrit i documentant sobre la famosa expedició de l’Apolo 11. Fins i tot, hi ha una creença conspirativa en la qual s’afirma que aquella missió mai va aconseguir concretar-se i que els més de 600 milions de persones al món que van ser testimonis en viu i en directe d’aquell esdeveniment tan fascinant, només van ser testimonis d’una falsa il·lusió.

Una il·lusió que d’acord a la creença popular va ser filmada sota el suport del director de cinema Stanley Kubrick, sent un dels fets que major polèmica va generar el que la bandera dels Estats Units, en el moment de ser clavada a la superfície lunar, es mogués com si fos bufada per un vent enmig del gran buit de l’espai. Però l’explicació va ser desvelada anys després, davant la tanta insistència dels denominats paranoics conspiratius. La raó va ser el fet que precisament, clavar la bandera va representar un dels assumptes més complexos en concretar, a causa que just en la posició en què es trobaven els astronautes existia una sòlida roca que va evitar que el prim pal pogués ser enterrat amb facilitat.

El gran dilema de la bandera americana
El gran dilema de la bandera americana

Més enllà de totes les llegendes que per a molts suposa l’allunatge de l’any 1969, la veritat és que en aquest projecte, la missió va tenir una durada total de 195 hores, 18 minuts i 35 segons. El president Nixon, per la seva banda, va tenir l’oportunitat de saludar els tripulants de la missió amb un telèfon exclusiu instal·lat a la mateixa Casa Blanca, raó per la qual l’alt mandatari va comentar que aquella era “la trucada telefònica més important mai feta des de la Casa Blanca “.

Dins d’altres de les curiositats és important ressaltar que la tecnologia amb la qual treballava en aquell moment la NASA era inferior als mateixos telèfons mòbils que existeixen avui dia. Tant els xips com els mateixos vestits que van portar els astronautes, van ser confeccionats a mà, d’acord a l’agència espacial, per un “grup de senyores grans”.

Les primeres fotos de l'home sobre la lluna
Les primeres fotos de l’home sobre la lluna

D’altra banda, en el moment de l’aterratge, aquest es va donar amb tanta perfecció, que els amortidors del mòdul ni tan sols van arribar a comprimir-se. Per això mateix, la famosa frase llegendària d’Armstrong, la qual tenia més que assajada en la seva memòria, no van ser les seves primeres paraules després d’arribar. El seu primer comentari va ser en realitat: “Estic al peu de l’escala. Les potes d’aterratge només s’enfonsen a terra 1 o 2 centímetres, tot i que de prop, la superfície sembla molt finament granulada, gairebé com pols, molt fina. Vaig a baixar”.

Sens dubte, aquest va ser un dels fets més importants en la història de la investigació espacial. I encara que tot estava donat per ser un èxit, gràcies a anys i anys de treball i estudi científic, la NASA tenia preparat un discurs per retre homenatge a la tripulació en el cas de fracassar; un discurs que va ser preparat pel columnista i escriptor William Safire, qui en aquells dies era assessor de Nixon i redactor d’una gran quantitat dels seus discursos. Les paraules finals d’aquell escrit sentenciaven que: “el destí ha decretat que els homes que van viatjar a la lluna per explorar en pau, es quedin a la Lluna per descansar en pau“.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.