Exoplaneta acollidor?

Gràcies a la difusió que n’ha fet Salvador Macip, escriptor i científic que segueixo de fa molts anys a les xarxes socials, m’assabento que un català, Guillem Anglada-Escudé, ha descobert un exoplaneta que podria tenir les condicions òptimes per a acollir vida, tot just aquí a la vora, orbitant a 4,2 anys llum al voltant de l’estrella Pròxima Centaure, la que es troba menys lluny del nostre Sol. Em crida l’atenció tot allò que té a veure amb l’univers, em fascinen les seves dimensions, la nostra petitesa, els seus misteris… Aquesta notícia té per a mi molta molla, des de diversos punts de vista.

En clau independentista, i agafant-nos-ho amb sentit de l’humor, no puc deixar de recordar aquella famosa frase d’un conegut ministre del Exterior, que amenaça els catalans a vagar fora del Sistema Solar si gosem independitzar-nos. Es veu que algun català s’ho ha pres seriosament i ja està buscant una nova llar que ens aculli.

[pullquote]No puc deixar de recordar aquella famosa frase d’un conegut ministre del Exterior, que amenaça els catalans a vagar fora del Sistema Solar si gosem independitzar-nos[/pullquote]En clau de país, o d’Estat, es tracta d’una nova clatellada a l’engranatge pervers que és incapaç de fusionar sistema educatiu, amb la inversió que representa, i el posterior desaprofitament en clau investigació. Ja són allau els científics formats al nostre país que troben oportunitats lluny de casa (sense caler anar-se’n a una altra estrella, encara), i que allí ofereixen els seus descobriments. Rebre una nova notícia com aquesta representa una barreja d’orgull i indig-nació. Salvador Macip diu al seu facebook: “A veure si aquesta mena de notícies fan reaccionar els nostres polítics i posen en marxa millors plans per retenir talent”. Jo li comento, textualment: “ja fa temps que he perdut la innocència”. I ell acaba de reblar: “i l’esperança.” I és que ell és un exemple més d’aquesta vergonya.

Però aixequem els ulls del nostre propi melic, i mirem-ho en clau d’espècies humana. El descobriment, que era qüestió de dies o d’anys que arribés, és fascinant. La nostra vida és ben poca cosa en clau universal, fins i tot planetària, i hi ha una qüestió que queda encara molt lluny dels nostre spalns propers: la necessitat d’abandonar la Terra. Si no som tan tanoques de fer impossible la vida abans, arribarà un mil·lenni en què haurem de fugir per sobreviure, en direcció a una altra estrella. Falta molt, és cert, però la tasca és tan gegantina, que els preparatius haurien de començar força aviat, potser ja els estem fent (imagineu el que costa fer una maleta per a una setmana de vacances).

Jo de vegades jugo a imaginar el moment. Quan apareixen notícies en relació amb la despesa que es destina a investigació espacial, sovint apareixen queixes o laments dirigits cap a altres necessitats que ens semblen més bàsiques, cap a altres problemes vitals que ens assetgen ara mateix. Potser és cert, però segur que trobaríem altres despeses que són molt menys necessàries a l’hora d’estalviar.

Els humans som curiosos, o xafarders, si voleu, i tenim una set insaciable de saber, de conèixer, d’anar més enllà, precisament per a descobrir què som i com som. Jo no puc evitar apuntar-me a la il·lusió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s