Els meus avis i el Priorat, una història d’amor (1)

Pilar Garriga i Anguera

“Els meus avis ens van ensenyar moltes coses, però n’hi ha una que porto dins del cor des de molt petita: l’amor per la terra, l’amor per la nostra terrosa i seca i dolça terra del Priorat”

Avis2_650px
Els meus avis, En Josep Maria i la Guadalupe

La meva àvia Guadalupe va néixer l’any 1900 i es va criar en un poblet del Priorat, enfonsat en una vall, als peus del Montsant, i amb un pont romànic encantador, on s’ajunten els dos rius que hi passen, el riu Montsant i el riuet Escaladei: la Vilella Baixa. Josep Maria Espinàs la va batejar amb el nom de “La Nova York del Priorat”. La meva àvia era una dona moderna, avançada a la seva època, i no li feien gràcia, però tampoc mal, les crítiques sobre la seva solteria.

Tot i que ja no era una joveneta, encara no havia trobat un bon mosso que li fes el pes. Ella esperava el seu príncep i no tenia cap pressa. Es mantenia ocupada treballant a casa dels pares, al poble. La meva àvia era una bona cosidora i feia de sastressa a casa. Era una dona molt inquieta i volia aprendre més sobre la seva afició. Quan tenia vint-i-pocs anys, va pujar a Barcelona a fer un curs de tall i confecció al carrer Boters del Barri Gòtic durant mig any. Per pagar-se les classes, va anar a viure a casa d’una coneguda, la Mercè, de la Morera del Montsant, que tenia dues filles petites, i la meva àvia els feia de mainadera.

Quan va tornar a la Vilella Baixa, després dels estudis de confecció, va començar a fer de modista a temps complet, amb el seu títol sota el braç. Tothom volia saber si havia après molta costura a la ciutat i rebia petits encàrrecs de tota mena: que si escurçar una faldilla, que si confeccionar una camisa, que si allargar uns pantalons… i la seva fama va arribar a d’altres pobles de la comarca. Que si un vestit de festa per a la Cinta del Molar, que si un altre vestit de casament per a la Consol de Falset, que si un vestit de pubilla a Gratallops, un parell de faldilles a Cabacés… Va arribar a ser coneguda per la seva bona feina com a modista.

Un bon dia, li van encarregar de fer un vestit de casament al poble del Lloar, a uns pocs quilòmetres de la Vilella Baixa. El poble del Lloar, dalt d’un tossal, als peus de la muntanya de Mont-roca, de pedra de gres de color roig, amb l’emblemàtic Nas d’en Quiuma, una roca amb forma de cap i amb un nas molt gran! A la dreta del poble passa el riu Montsant, que s’uneix al riu Siurana, els dos rius més emblemàtics del Priorat.

El nas d’en Quiuma, al terme del Lloar.

Allí vivia un xicot, en Josep Maria, el segon fill d’una família de sis germans. Feia de pagès a casa i també havia treballat de jovenet a les mines de plom de Bellmunt. La meva àvia, un cop acabat el vestit, pujà al poble del Lloar convidada a casa de l’alcalde, de la coneguda família Pinyol, per emprovar i enllestir els últims retocs del vestit de núvia. Com era costum a l’època, la meva àvia va passar per les cases del poble, acompanyant la núvia, per convidar-los al casament i per ensenyar-los els acabats del preciós vestit. I així fou com, passant per la casa dels Anguera, conegué el meu avi, un xicot fadrí ben plantat, que de seguida va quedar enamorat d’una dona tan bonica i tan espavilada com la Guadalupe.

El meu avi era un home tranquil, d’aspecte robust, de poques paraules i amant de la natura i de la vida austera de pagès. El festeig va ser tan curt com intens. Cada diumenge, l’avi baixava pel camí de ferradura, des del Lloar, passant per camps de vinyes i marges de pedra seca, fins a la Vilella Baixa; una hora llarga d’espardenya, per camins de matxo, només per veure la meva àvia una estona.

En poc temps, van decidir casar-se. Els dos, arribant a la trentena. En Josep Maria i la Guadalupe es van prometre i es van casar, allà cap a l’any 1926. Una de les condicions de la meva àvia era que, un cop casats, havien de pujar a viure a Barcelona. El meu avi va fer una gran prova d’amor cap a la meva àvia i, amb molta pena i després de pensar-s’ho molt, va deixar el seu estimat poble.

La parella es va instal·lar al barri del Poble Nou, un barri jove, obrer i d’esquerres, amb molta immigració vinguda d’arreu. El meu avi va començar a treballar a la fàbrica metal·lúrgica de Can Girona, i la meva àvia va crear un taller de modista al menjador de casa, al carrer Marià Aguiló, on es van establir durant uns quants anys. Allí van néixer les dues filles, amb un any de diferència, l’any 1927, la tieta Pepita, i el 1928, la meva mare, Guadalupe.

Els avis amb la Fina i la Lupita, les nétes grans
Els avis amb la Fina i la Lupita, les nétes grans

La meva àvia va tenir molt èxit entre el veïnat del Poble Nou i també de les moltes fàbriques que s’hi establiren a principis del segle XX. I no es va cansar de fer vestits i més vestits per a les senyores i les amigues dels amos de les fàbriques.

Els avis treballaven totes les hores del dia, entre la fàbrica, el taller a casa i les dues filles. I com les coses anaven bé, i el pis se’ls havia fet petit, van canviar de casa, sense canviar de barri. Així l’àvia va poder disposar d’un local gran per treballar-hi, al carrer Llacuna. La meva àvia tenia una munió de noietes que l’ajudaven i que alhora aprenien l’ofici de modista amb una excel·lent professora, que estimava la seva feina.

En aquells anys trenta, el Poble Nou era un barri obrer i, amb tantes fàbriques, sobretot foneries, durant la guerra civil es va convertir en zona d’indústria de guerra. Els franquistes se’n van adonar i van començar a bombardejar amb duresa el Poble Nou, per mar i per aire. Els avis van passar la pudenta guerra civil com van poder. Els bombardejos es repetien durant hores. I per evitar les bombes, la meva àvia i les filles s’estigueren a la torre d’estiueig d’uns amics, al poble veí de Santa Coloma de Gramenet.

Com tantes famílies, els meus avis, en plena guerra, decidiren portar la família fora de Barcelona, i la meva àvia, amb la meva tieta i la meva mare, s’instal·laren a la casa familiar de l’àvia, a la Vilella Baixa. Mentrestant, l’avi continuava treballant a Can Girona.

Acabada la guerra, els avis van regentar el bar La Cadena al carrer Wad-Ras del Poble Nou i un quiosc dins del Cinema Triunfo. Allà cap als anys cinquanta, van arribar veus que la masia de Can Severino (2), coneguda com a Mas del Camperol, es venia, i els avis no van dubtar a comprar-la.

L’àvia i els meus tietes, la Pepita i en Manel (a l’esquerra). L’avi, envoltat dels néts i del Milio, a la dreta, (1959) a l’entrada del Mas del Camperol.

Aquesta masia llindava amb el mas del Metge, la masia on havien estat fent de masovers els meus besavis paterns i on també havia nascut el meu avi. La masia era als peus del Collblanc, en una preciosa petita vall on s’uneixen els dos rius, que neixen a la serralada del Montsant: el Siurana i el Montsant. La masia, a imatge de les hisendes americanes -Ceferino Tarragó, després d’un viatge a Cuba, va construir la masia, semblant a les hisendes que havia vist a Amèrica-, tenia el celler amb els canyissos, i els trulls i les tines per elaborar vi. I també un pati central, amb la cisterna on es recollia l’aigua de la pluja amb un entramat de canalons i canonades.

Hi havia tot el que calia per viure-hi: l’estable del matxo, el corral de les cabres, el tancat de les gallines i els conills, una cort de porcs, el safareig, l’abeurador del cavall i un preciós hort. La masia estava envoltada per florits ametllers, ufanoses oliveres i velles vinyes, velles carinyenes i garnatxes, que havien patit la fil·loxera i la guerra civil i que encara tenien esma de fer un bon vi.

El meu avi, encara que treballava a Barcelona, continuà tenint cura de les terres amb l’ajut del meu pare i d’uns masovers joves, que havien emigrat d’Andalusia, el senyor Milio i la senyora Engràcia, dues excel·lents persones que van estar durant molts anys a la masia, i on van criar també els seus tres fills: la Marta, la Rosa i el Milio.

L’àvia i els meus tietes, la Pepita i en Manel (a l’esquerra). L’avi, envoltat dels néts i del Milio, a la dreta, (1959) a l’entrada del Mas del Camperol.

Hi havia oliveres centenàries al voltant de la masia, als barranquets de les rodalies i a prop d’una mina, d’on sortia, en temps de pluges, una aigua molt fresca. Totes les collites de raïm, les portaven al sindicat del Lloar, amb la fidel mula, carregada amb les sàrries, i també amb el carro i les portadores, i se’n feia un vi espès, que es podia tallar amb Ganivet; aspre, fort i negre com la dura terra de llicorella, típica de la contrada.

El meu avi estava orgullós del vi que s’elaborava al sindicat del poble. Recordo que nosaltres, els néts, trepitjàvem el raïm i en sortia el most dolç i fresc, que ens bevíem sota la seva mirada. El vi, negre com nit sense lluna, era una altra cosa. Recordo que només el tastàvem amb la llesca de pa amb vi i sucre que l’àvia ens donava per berenar en els calorosos estius de la nostra infantesa.

A l’entorn dels nostres avis, vam viure uns inoblidables estius al Priorat, que ens han marcat per sempre. Els meus pares, Josep i Guadalupe, i els meus oncles, Pepita i Manel; els meus germans, Lupita, Josep i Rosa; i les meves cosines, Fina i Núria. I més tard, els néts i els besnéts. Una gran família.

El meu avi

Els meus avis van marxar d’aquest món el mateix any, amb tres mesos de diferència. L’àvia va morir a Barcelona, el mes de juny. El meu avi va morir al Lloar, al seu poble estimat, el mes de setembre, en temps de verema. Trobava molt a faltar la meva àvia, amb qui va compartir seixanta anys de lluita, d’il·lusions, de vivències i d’amor. L’amor que van compartir amb tots nosaltres.

El meu pare, en Josep, nascut a Gironella i fill adoptiu del Priorat, i la meva mare, Guadalupe, van continuar portant endavant el llegat dels avis. Els meus avis ens van ensenyar moltes coses, però n’hi ha una que porto dins del cor des de molt petita: l’amor per la terra, l’amor per la nostra terrosa i seca i dolça terra del Priorat.

(1) Relat versionat a partir de la narració seleccionada en la 4ª trobada d’autors ebrencs al Matarranya (Galeria Ebrenca, Aeditors/Serret bloc 2009)
(2) Maria Lluïsa i Montse Campàs: Miquel Llorens: un pioner del vi al Priorat.

Un estiu al Priorat, de Pilar Garriga i Anguera

La secció “Històries del Priorat” de Segle21.cat està coordinada i supervisada per Pere Audí Ferrer.

 

Anuncis

Una resposta a “Els meus avis i el Priorat, una història d’amor (1)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.