Les dones del Priorat i el servei domèstic

Laura Poblet Estivill

Massa sovint se sent dir que “les dones abans no treballaven”. Es parla sovint de la incorporació de les dones a l’àmbit laboral com un fenomen que es va produir als anys 60 del segle XX, però aquesta afirmació és massa simplista i, si no es matisa i s’explica amb tota la seva complexitat, s’allunya de la realitat. Sí que és cert que hi va haver canvis significatius a partir d’aquest moment, però seria absolutament injust negar el treball de les dones en dècades anteriors. En l’època preindustrial, no hi havia la clara separació que hi ha ara entre l’esfera reproductiva i la productiva, aquesta darrera situada fora de l’àmbit domèstic (1). Les majoria de les famílies, que es dedicaven al sector primari, gestionaven explotacions agrícoles o ramaderes, amb la participació de totes les persones que en formaven part. És cert que podien fer tasques diferents, segons el gènere o l’edat, però d’una manera o una altra tots contribuïen a la producció d’aliments.

Arran de la industrialització, aquests dos espais es van separar, i es va consolidar la idea que la dona s’havia de dedicar a la família i la llar, mentre que l’home era qui havia de guanyar els diners per mantenir-la. Aquest era l’ideal burgès, però en la realitat moltes dones no es podien permetre renunciar a uns ingressos propis, ja que un sol salari a casa era insuficient, i havien de treballar per contribuir al sosteniment econòmic de la família.

De fet, la mateixa burgesia que defensava la idea de recloure les dones a la llar necessitava mà d’obra femenina per ocupar determinats llocs de treball; així doncs, feines dedicades a la cura de les persones, com la que desenvolupaven les minyones, les mainaderes o les infermeres, eren habitualment exercides per dones. També eren gairebé sempre dones les obreres tèxtils, mestres o bibliotecàries. Per als propietaris era molt interessant contractar la mà d’obra femenina, ja que oferia una elevada productivitat amb un sou bastant menor. Així doncs, rere el discurs dominant hi podem trobar una dosi important de doble moral.

Mercè Fernández Brosa, de Cabassers, quan treballava a Barcelona amb 15 anys, el 1920. Foto cedida per Carme Estivill.

Hi havia, doncs, una clara contradicció entre la situació que es considerava ideal –la dona com a mestressa de casa– i el que en realitat podien fer la majoria de les dones. De fet, moltíssimes dones humils havien de treballar fora de casa; fer-ho o no sempre depenia de les circumstàncies familiars, que podien ser canviants.

Sovint l’activitat laboral de les dones s’interrompia en el moment del matrimoni i durant els anys en què tenien fills petits, ja que eren els anys en què les tasques relacionades amb la família exigien la màxima dedicació. Però, malgrat tot, hi havia força dones casades que continuaven treballant fora de casa, encara que sovint ho fessin amb ocupacions temporals o contractes precaris. Era habitual que moltes dones, després del matrimoni, adaptessin la seva feina a les noves circumstàncies i que continuessin treballant d’una manera més parcial. Un bon exemple el trobem en el servei domèstic: mentre la noia era soltera podia ocupar tota la jornada i residir amb els propietaris; en canvi, després del matrimoni era més freqüent treballar per hores, per compatibilitzar l’activitat amb la vida familiar pròpia. Altres vegades les ocupacions de les dones casades ni tan sols es percebien com un treball real pel fet de tractar-se d’empreses familiars o de treball a domicili…

Després dels canvis que va comportar la Segona República, que va implicar un cert qüestionament d’aquests rols de gènere tan estrictes, va arribar la dictadura franquista, amb molts elements comuns amb el feixisme europeu i amb molt de pes del nacionalcatolicisme. Aquesta llarga etapa va implicar una involució i va reforçar la idea que la dona s’havia de recloure a la llar i que s’havia de dedicar plenament a la família. Cal tenir present també la voluntat que s’incrementés la natalitat, fet incompatible amb els canvis que s’havien iniciat i que tímidament conduïen cap a una situació més igualitària entre homes i dones.

En contraposició amb una certa tolerància del treball remunerat de les dones solteres, en els anys de al dictadura es van fer esforços per limitar el treball extradomèstic en les dones casades (2). Es buscava que aquestes depenguessin econòmicament del marit i que es dediquessin en exclusiva a la cura de la família.

Cal destacar el paper de la Secció Femenina de la Falange, que es va crear l’any 1934 i que es va dissoldre el 1977, dos anys després de la mort de Franco. Sempre dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, el fundador de la Falange, va tenir una gran influència en la formació i l’adoctrinament de les noies d’arreu de l’Estat espanyol.

Només cal que ens fixem en una dada per copsar la magnitud d’aquest daltabaix demogràfic: el Priorat ha passat de 27.461 habitants el 1887 a 9.547 el 2015. L’èxode rural a la comarca és claríssim: hi havien arribat a viure quasi el triple de persones que ara!

Són molt il·lustratives de la percepció que hi havia al voltant del treball femení les paraules de Venanci Bonet (de Reus, entrevistat el 2007), quan explica que “ la que treballava, a no ser que fos una universitària o una mestra, d’un nivell, […] se deia, entre cometes, que no havia fet sort, la xica, perquè havia de treballar! […] Deien això: “No ha fet sort, aquella; ha de treballar.” D’altra banda, els canvis en la terminologia sempre són un bon reflex de l’evolució de la societat, tal com mostren les paraules de Marta Cabré (de Pradell de la Teixeta, entrevistada el 2007): “Allavons dèiem a servir; ara diuen a treballar. […] Però pràcticament és lo mateix. Lo que ara, aqueta paraula de servir, no s’anomena. […] Tothom treballa.”

Enmig d’aquest context, què passava en una comarca agrícola com el Priorat? En primer lloc, cal tenir en compte la situació de la zona, caracteritzada per una constant pèrdua de població, amb etapes d’una gran intensitat. La crisi més destacada es produí arran de la fil·loxera, a partir de l’última dècada del segle XIX. Només cal que ens fixem en una dada per copsar la magnitud d’aquest daltabaix demogràfic: el Priorat ha passat de 27.461 habitants el 1887 a 9.547 el 2015. L’èxode rural a la comarca és claríssim: hi havien arribat a viure quasi el triple de persones que ara!

Bona part de les filles de famílies humils emigraven a la ciutat –ja fos temporalment o de manera definitiva. Com a tot arreu, malgrat l’ideal de la dona mestressa de casa, la major part de les noies s’havien d’incorporar al mercat laboral des de ben joves, fet que sovint implicava la interrupció prematura de l’escolarització. Eren molt poques les possibilitats de guanyar diners sense haver-se de desplaçar: pràcticament només hi havia el treball agrícola al jornal, poc atractiu per la duresa de les tasques, la temporalitat i l’escassa remuneració. També hi havia algunes noies que feien feines domèstiques per als principals propietaris, però això donava feina a molt poques. Per a moltes, l’emigració era l’única sortida viable.

Dolors Pena Giné, dels Guiamets, que servia a Barcelona cap a la primera dècada del segle XX. Foto cedida per Rosalia Perpinyà.

I no hi ha emigració sense un lloc d’arribada amb més oportunitats laborals. En el context d’una industrialització incipient, el desplaçament de grans quantitats de persones era útil alhora al camp, que no podia mantenir tota la població que generava, i a la ciutat, que necessitava cada cop més mà d’obra per a la producció industrial i per als serveis. En el cas de les noies prioratines, els principals llocs de destinació eren Reus i Barcelona, tot i que també hi tenien pes ciutats com Tarragona.

En el cas de Reus, com en altres ciutats catalanes, una sortida per a moltes dones era el sector industrial, principalment el tèxtil. Les immigrants dels pobles tenien menys opcions de triar aquest sector, ja que estava més ben remunerat que el domèstic i per això era preferit per les que ja vivien a la ciutat. Per a les que venien de fora, com les prioratines, el més habitual era servir internes a les cases burgeses. Aquesta “tria” (3) de les nouvingudes s’explica per alguns avantatges: els garantia l’allotjament i la manutenció, a més de proporcionar-los –no sempre, cal dir-ho– un ambient més o menys similar al de la família. Aquests elements eren molt tranquil·litzadors, per a elles i per a les seves famílies, i compensaven el sou, que era escàs però es podia estalviar quasi íntegrament. Els diners se solien destinar a ajudar la família o a estalviar per al futur.

A més dels avantatges esmentats, cal destacar que es tractava d’una feina en què tenien un gran protagonisme les tasques domèstiques (neteja, atenció i cura de les persones, cuina…) i, per tant, les noies ja partien d’un cert coneixement que havien adquirit a partir de l’observació i la imitació de les altres dones de la família. Així doncs, no es requeria una formació diferent de la que solien tenir les nenes a casa seva. Aquest paral·lelisme amb les feines considerades femenines també feia que treballar de minyona comportés un aprenentatge que havia de ser útil a posteriori, en el moment en què la dona deixés la feina per formar una família pròpia.

Quantes minyones hi havia a Reus? I d’aquestes, quantes provenien del Priorat? Les dades del padró de Reus ens permeten tenir un retrat de la situació en alguns anys concrets (4). A Reus l’any 1900 hi treballaven 767 criades (5), en un moment en què la ciutat tenia 26.681 habitants. L’any 1915 (6), aquesta xifra s’havia reduït 232 serventes, moltes menys que quinze anys enrere, fet que sorprèn (7). El 1930, es tornà a incrementar la xifra de les minyones que treballaven a Reus, però no tant com al 1900, ja que en total eren 418. En aquell moment, la ciutat tenia 31.299 habitants.

Minyones fent una celebració, a Cornudella de Montsant, als anys 40-50 del segle XX. Foto procedent del fons de Carrutxa, cedida per David Pallejà.

Pel que fa a la procedència, el Priorat és una de les comarques que més proveïa Reus de minyones. Si ens fixem en els tres anys comparats, veiem que aquest fet era molt més accentuat el 1900, i que va anar perdent importància a mesura que va anar passant el temps. L’any 1900 a Reus hi treballaven 181 criades del Priorat, que representaven un 23,6% del total. En aquell moment cal dir que un 86,31% eren de l’entorn més immediat (Baix Camp, Priorat, Conca de Barberà, Alt Camp, Tarragonès, Ribera d’Ebre i Garrigues). El 1915, les serventes prioratines eren 46, un 19,83% del total. La majoria de les treballadores domèstiques –aquest cop un 82,33%– continuaven sent de l’àrea més propera. El 1930 es detecten canvis significatius: només 44 eren del Priorat (10,53%), mentre que només el 54,07% eren de la zona més immediata. Així doncs, a mesura que anaven passant els anys s’anava eixamplant l’àrea geogràfica que aportava serventes a Reus.

Com es podrien caracteritzar les minyones de Reus d’aquells anys? Pel que fa al perfil, hi havia força coincidències: una bona part tenien un nivell d’instrucció escàs o inexistent; de fet, aquesta situació era habitual entre les classes populars, sobretot entre les noies. D’altra banda, com hem vist, la gran majoria de les serventes eren solteres, ja que aquesta feina implicava residir a la llar de la família propietària. Predominaven, també, les noies molt joves, però n’hi havia de totes les edats perquè algunes, si no es casaven, continuaven fins a la vellesa. S’ha de dir, malgrat tot, que hi havia força dones casades que es dedicaven a tasques més concretes que no implicaven viure amb els propietaris: bugaderes, planxadores o pentinadores, per exemple, i cada cop més netejadores per hores. Es tractava de feines més compatibles amb la vida familiar, i a vegades les ocupaven exminyones internes després de contraure matrimoni.

Un dels aspectes que més cal destacar de la feina de minyona és el fet que esdevenia tota una experiència vital: implicava una convivència molt estreta amb una família que no era la pròpia, d’una classe social més elevada i normalment en un entorn urbà nou. És evident, doncs, la petja que deixava en la persona el fet d’haver-se dedicat al servei domèstic.

Moltes exminyones visitaven el seu poble només un cop l’any, en un moment tan especial com la festa major, ja que les possibilitats que oferien els mitjans de transport i la inexistència d’un període de vacances prou llarg limitaven molt la freqüència dels desplaçaments

Però també cal destacar l’impacte que es deixava en la població d’origen. En el cas que la dona continués vinculada amb el poble –ja sigui perquè hi tornava a residir en casar-se o bé perquè hi anava per visitar la família–, la relació amb la comunitat d’origen s’havia modificat. Moltes exminyones visitaven el seu poble només un cop l’any, en un moment tan especial com la festa major, ja que les possibilitats que oferien els mitjans de transport i la inexistència d’un període de vacances prou llarg limitaven molt la freqüència dels desplaçaments. Per això la visita de les criades era tot un esdeveniment en el qual mostraven a les seves amigues de la infantesa noves maneres de fer, nous coneixements –de cuina, per exemple– i indumentàries més modernes que havien adquirit en el medi urbà. De fet, podien portar nous costums o fins i tot participar en la introducció i la difusió d’una ideologia adoptada a la ciutat.

Malgrat la seva importància, el paper de les minyones ha quedat força ocult, ja que es tractava d’una feina molt poc valorada –sempre desenvolupada per noies humils– i molts cops només representava una etapa vital no gaire llarga, prèvia al matrimoni i a l’arribada dels fills. També ha contribuït a l’oblit el fet que moltes es van instal·lar definitivament a la ciutat i van perdre la vinculació amb el municipi on s’havien fet grans. És just, però, que la societat conegui i valori el paper de totes aquelles persones que, amb el seu esforç, han construït la societat en què vivim.

(1) Per a més informació, podeu llegir l’article “Molta feina i poc treball”, de Jordi Roca i Girona, publicat a la revista Kesse (núm. 40), disponible a http://www.revistakesse.com/index.php/kesse/issue/view/5/showToc.
(2) Un exemple d’això és l’establiment de l’anomenat Premio o Dote de Nupcialitat, una gratificació econòmica per a les dones que, en contraure matrimoni, abandonaven la seva activitat laboral.
(3) El terme tria no s’ha d’interpretar literalment; treballar era una necessitat generada per les circumstàncies personals, i les opcions eren molt poc variades per a noies sense una formació específica, com la majoria.
(4) Segurament és un retrat incomplet, ja que no totes les feines remunerades devien constar en els documents consultats.
(5) En aquesta xifra no hi incloc altres ocupacions domèstiques més concretes, com ara cuineres, dides, bugaderes, planxadores o pentinadores.
(6) Al web de l’Institut d’Estadística de Catalunya (www.idescat.cat) no hi consta la població de 1915; per tenir-ne una orientació aproximada, ens podem fixar en la de l’any 1910 (25.363 persones) i la del 1920 (30.266 habitants).
(7) El canvi podria tenir relació amb la Primera Guerra Mundial que, com que va generar més demanda de productes industrials i agrícoles per a l’exportació, podria haver implicat més oportunitats laborals en aquests sectors i, per tant, hauria deixat menys noies en disposició de treballar en el servei domèstic. De tota manera, el canvi és tan gran que fa pensar en una modificació del criteri de recopilació de dades per al padró.

Laura Poblet Estivill és autora del llibre “Anar a servir. Les minyones del Priorat a Reus. Un exemple de l’emigració rural femenina” (Migdia Serveis Culturals, 2015).

La secció “Històries del Priorat” de Segle21.cat està coordinada i supervisada per Pere Audí Ferrer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.