Idomeni: El reflex del mirall

Dietari de viatge de “La Tribu” de Catalunya Ràdio i Txarango. Del 6 al 10 de maig del 2016

Idomeni
Mercè Folch, Xavi Rosiñol i Alguer Miquel fent “La Tribu” de Catalunya Ràdio des d’Idomeni.

“I am silver and exact. I have no preconceptions.
Whatever I see I swallow immediately
Just as it is, unmisted by love or dislike.
I am not cruel, only truthful” (1)
——
“Sóc de plata i exacte. No tinc prejudicis.
Tot el que veig m’ho empasso d’immediat
Tal com és, sense la terbolesa de l’amor o l’antipatia.
No sóc cruel, només veraç”


Posar-nos davant del mirall. Congelar la mirada en la nostra pròpia mirada. Preguntar-nos a consciència qui som. El reflex despullat de nosaltres mateixos ens diu la veritat. No hi ha artificis.
Aquests dies de maig n’he vist molta, de veritat. I de patiment i de desesperació. He comptat somriures i m’he xopat de llàgrimes. He palpat, només a petites estones, un cert alè d’esperança barrejada amb la impotència més absoluta. He conegut la tragèdia i l’horror. He agafat mans grans i moltes de petites. He abraçat i he escoltat. He posat miralls davant dels milers de rostres fatigats que resisteixen amb una dignitat encomiable al camp de refugiats d’Idomeni, a la frontera entre Grècia i Macedònia, esperant que una decisió política els deixi de barrar el pas i els somnis. I en aquests miralls construïts dins del meu cap, les cares reflectides no eren les del Hamid, la Wahida, la Wajdan o l’Abdul·lah, sinó que el rostre sobresortint era el meu, el dels pares, el dels germans, el dels fills, el dels nebots. Perquè a Idomeni els refugiats som nosaltres.

El Vassilis Tsatsanis i l’Olga Maragaiki ho saben molt bé. Són veïns de Polykastro, una ciutat d’uns vuit-mil habitants a pocs quilòmetres d’Idomeni. El Vassilis és un personatge fascinant, enèrgic, de verb contundent i compromès fins al moll de l’os. Treballa fent documentals per la televisió pública grega. L’Olga és una dona corpulenta en cos i ànima i regenta un local de menjar ràpid al centre.

Fa dos anys, mentre el Vassilis preparava un reportatge sobre les infraestructures que connecten Grècia amb la resta d’Europa, a l’antic pont de Polykastro, va veure tres grups de persones que sortia dels vagons del tren i travessava les vies mig d’amagat. S’hi va acostar, es va interessar per ells i el van portar fins un bosc proper. Allà el Vassilis va quedar sense alè en trobar-se amb un col·lectiu molt més nombrós, en aquest cas de fins a cinc-centes persones en improvisades tendes al ras: dones, homes, nens, gent gran, famílies senceres totes d’origen sirià, que fugien de la guerra cap a l’Europa, en aquells temps, deien, de l’acollida. Ningú s’havia adonat de la seva presència. Ningú els havia vist pels carrers. Ningú era conscient del que passava als boscos de Polykastro. L’impacte de totes aquelles persones dormint a la intempèrie va ser tan gran que el Vassilis es va bolcar a ajudar-los. No ho va fer sol. Va implicar-hi tots els seus veïns.

La resposta va ser impressionant. Els restaurants i altres establiments, com el de l’Olga, els preparaven plats calents, la farmàcia els dispensava medicaments i la policia mirava cap a una altra banda per no haver d’actuar. El Vassilis m’ho explicava orgullós al jardí de casa seva, mentre la seva mare ens servia, somrient, una crema dolça deliciosa. I em repetia constantment que “tots els supermercats, els locals de menjar ràpid, tothom qui tenia una casa va abastir-los. I les famílies en risc van ser acollides pels veïns, que van obrir casa seva. Perquè et facis una idea, l’hivern del 2014 a casa dels meus pares, ja jubilats, hi vam arribar a tenir fins a vint-i-cinc persones”.

Grècia i les seves illes han estat històricament una terra de pas i d’acollida. Molts grecs són descendents de refugiats. La situació geogràfica, a les portes d’Àsia i a l’est del Mediterrani, l’han convertit en una cruïlla estratègica i en la porta d’entrada a Europa. És molt fàcil trobar persones que expliquen com els seus llaços familiars se situen a Turquia o a Bulgària, durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. “Aquí tots som refugiats”, em remarcava enèrgicament l’Olga mentre es treia el davantal, “els meus avis van venir de Turquia. Hem passat pel mateix que ells i, per això, els volem ajudar”.

[pullquote]L’arribada de les grans ONG a Idomeni, amb tot el seu personal, va significar la fi d’aquesta xarxa de solidaritat teixida en silenci. Als veïns se’ls va apartar i van tancar les portes de casa[/pullquote]Però l’arribada de les grans ONG a Idomeni, amb tot el seu personal, va significar la fi d’aquesta xarxa de solidaritat teixida en silenci. Als veïns se’ls va apartar i van tancar les portes de casa.

L’Olga no pot anar al camp d’Idomeni. Se li trenca el cor. I quan me’n parla, la donassa que tinc al davant es va encongint i encongint fins a fer-se petita. Em diu que està trista perquè ja no pot abraçar-los, com feia al bosc de Polykastro, ni desitjar-los sort en el seu llarg camí. Tampoc pot dir-los que recordin Grècia com aquell país que els va ajudar.

El Vassilis sí que hi va, a Idomeni. Moltes nits hi dorm. I escolta les històries trencades dels qui hi són. Els informa de qualsevol novetat relacionada amb les polítiques d’asil i no es cansa de denunciar les condicions deplorables que han de suportar en aquell camp de la vergonya. Tan gran és la seva implicació que en nombrosos blogs i pàgines de Facebook de refugiats que ja són al cor d’Europa hi han penjat una fotografia seva amb un peu prou clarificador: “Refieu-vos d’aquest home”.

En aquesta tragèdia de la deshumanització en què s’ha convertit la crisi dels refugiats, cal no oblidar l’esforç, el valor i els petits gestos quotidians d’una part de la població grega que, malgrat les circumstàncies asfixiants causades per la crisi, ha assumit el rol que els correspondria exercir als estats europeus.

Arribada al camp d’Idomeni

Idomeni és el camp de la ignomínia. És el camp de la indignitat. És el camp de la indecència. És una nova taca en la història europea. Idomeni és el menyspreu cap als drets fonamentals. Idomeni és allò que no hauria de viure mai ningú. Idomeni és l’infern que descriu Dante a la Divina Comèdia: “Deixeu, els qui aquí entreu, tota esperança”(2).

L’assentament d’Idomeni ha crescut al voltant de l’estació del tren, un tren que connectava Grècia amb Macedònia. Ara, els vagons jauen immòbils. No tenen destí i són l’aixopluc provisional per a moltes famílies. Seguint el traçat de les vies, s’han anat instal·lant tendes de campanya que s’escampen pels camps de cultiu, ara erms. Veig un mar de teles de colors enmig d’un terreny polsós, bonyegut i inflamat per la desesperança.

Vam arribar a Idomeni un dissabte al matí. Ho vam fer un equip de La Tribu, amb Xavi Rosiñol al capdavant, el tècnic José Antonio Rodríguez, els Txarango i diversos membres de la Plataforma Stop Mare Mortum. La idea era fer un programa de ràdio des d’allà acompanyant els Txarango i donant veu a les persones refugiades i als voluntaris. Per als músics, era la seva segona experiència a Idomeni i el fet d’acompanyar-los amb un micròfon, mirant i sentint a través dels seus ulls, va ser tot un repte. D’entrada perquè la presència d’un grup en un lloc com aquell podria semblar una idea banal i frívola. Música en un camp de refugiats? Però res menys lluny de la realitat. Els primers acords, les primeres notes, els primers somriures van ser una glopada d’aire renovat, una tempesta d’agost enmig d’un ambient engolit per la fatiga.

Txarango Idomeni
Txarango tocant al camp de refugiats d’Idomeni

La música no necessita intèrprets ni traductors. La música és el cavall de Troia de la Torre de Babel. La música és el diccionari universal. La música és l’espai de l’entesa. I la vitalitat dels Txarango va funcionar com un antídot a la rutina, sobretot per als més petits. “La música a Idomeni és tant o més important que el menjar o l’assistència sanitària”, m’explicava la Lara, una metgessa voluntària. L’Alguer Miquel, cantant de Txarango, no deixava de repetir-ho “La música permet crear espais d’evasió, d’un cert alliberament, que, encara que siguin momentanis, ajuden a tirar endavant dins d’aquesta presó a la intempèrie”.

Només accedir al camp resseguint les vies ja vaig poder comprovar que, malgrat les condicions duríssimes, dels filats i de les ganivetes amenaçadores, la vida continua. La gent es casa i té fills i, fins i tot, ha estat capaç de muntar petits negocis. Hi trobo forns de pa sota els tendals i perruqueries improvisades, com la de l’Ahmed, que és d’Alep i que talla els cabells a un noi afganès amb les mans sàvies que dóna l’experiència. L’Ahmed fa anar les tisores amb molta rapidesa; tanta, que la sonoritat metàl·lica que se’n desprèn et convida a tancar els ulls i a escoltar aquesta melodia sense partitures. Quan ha acabat amb el seu client, el perruquer d’Alep em demana que segui en una cadira atrotinada per arreglar-me les puntes. Li agraeixo el gest i li assenyalo el grup que espera torn. “Tens massa feina, Ahmed”, li responc.

Ahmed, el perruquer d'Alep
Ahmed, el perruquer d’Alep

Continuo el camí. M’aturo en una parada de falàfels i de pinxos muntada per un restaurador de Damasc i atesa per un fuster que necessita sentir-se útil. Productes frescos i manipulats amb cura. Olors i sabors que permeten a les persones refugiades tornar a casa encara que només sigui a través dels estímuls sensorials. Les olors són el motor més potent del record. Abans de travessar les vies de tren hi ha una zona amb força activitat. Li’n diuen el duty free. Es tracta d’un petit mercat on les parades són capses de cartró damunt de les quals hi ha tabac, oli per a cuinar, paquets d’arròs o pots de conserva.

La resistència té moltes cares. I una és aquesta. La de sobreposar-te a les adversitats. La d’intentar normalitzar certes rutines. La de trobar sortides davant les condicions més adverses. L’adaptació que demostren totes aquestes persones a circumstàncies desesperades és sorprenent. I ho és perquè el desig d’un futur millor, l’esperança de construir una nova vida, l’anhel de retrobar-se amb els seus ho pot vèncer tot. Malgrat haver de suportar ser tractat com un animal o, pitjor encara, com una ombra, com ningú. Aquesta Europa que es vantava de ser un territori d’acollida i respectuosa amb els drets fonamentals ens ha ensenyat la seva cara més prepotent, més insensible i més inhumana. M’avergonyeixo, després de tot el que he vist, de formar part d’un projecte que no respecta la vida.

Una_mare_prepara_dinar_foto_Merce_Folch_650px
Una mare prepara el dinar per tota la família.

Les mirades

Una mirada et pot trencar. Una mirada et pot travessar el cor. Una mirada et pot enfonsar. Una mirada et pot despullar. Una mirada també et pot salvar. Les mirades d’Idomeni són dignes i diuen la veritat. Mirar als ulls hauria de ser un exercici obligatori. D’igual a igual, sense jerarquies ni prejudicis. Els “jos” en igualtat de condicions. Hauríem de poder combatre la tercera persona del plural, despectiva i distant, i fusionar-la amb un gran “nosaltres”. Els pronoms personals, com sap el filòsof Manuel Cruz (3), no són simplement això, pronoms, sinó que són l’aixopluc de diferents mirades sobre el món.

La Wajdan i els seus fills
La Wajdan i els seus fills

La mirada de la Wajdan em va desmuntar. 34 anys, siriana i mare de tres fills. L’últim, el Fowase, de només 11 dies. Vaig arribar a ella gràcies al Nasser, un voluntari de l’Aràbia Saudita que n’ajuda d’altres en tasques de traducció perquè molts sirians només parlen àrab. Amb el Nasser vam entrar en un petit laberint de tendes i vam arribar a un cobert fet amb lones on uns homes d’entre 40 i 50 anys prenien el te. De seguida, el més jove i corpulent es va aixecar i ens va portar a un cobert contigu. A sota, i en filera, hi vaig comptar fins a sis tendes perfectament col·locades. En arribar a l’última, l’home va cridar la seva dona, que es va aixecar amb un nadó entre els braços. La cara de la Wajdan era el rostre de l’abatiment. La Wajdan va parir en una d’aquelles tendes feia dues setmanes. I el nen va néixer malalt. Veure-la amb el petit en braços, sota un tendal, en aquelles condicions deplorables, em va provocar una punxada profunda al cor. “Realment aquesta és l’Europa que ens havien promès?”, em va dir.

La Wajdan no té prou llet per al petit. De fet, totes les dones que han parit a Idomeni es queixen d’això, de la falta d’alimentació per als nounats i sobretot de les cues que han de suportar per aconseguir menjar. Perquè, a Idomeni, el pitjor enemic és el temps. S’han de fer cues per a tot: per a anar a buscar l’esmorzar i el dinar, per a anar al lavabo, per a dutxar-se. Cues de fins a quatre, cinc o sis hores que afegeixen encara més dramatisme a la situació.

Cues per al menjar
Cues per al menjar

Una altra de les mirades que em va paralitzar va ser la de l’Aziz, un jove estudiant de 23 anys, nascut a Homs. El vaig veure entre els filats de la cua del menjar. Em va sobtar profundament el seu posat derrotat. Braços creuats, cap cot, esquena corbada. Engabiat. M’hi vaig apropar, li vaig demanar si podíem parlar i, amb un fil de veu, em va explicar la seva història. Feia dos mesos i mig que era al camp, amb el seu germà. La resta de la seva família era a la frontera entre Turquia i Síria. No en sabien res des de feia uns dies. Amb una tristesa que li sortia a raig, va reclamar respecte: “Explica, tu que ets periodista”, em va dir, “que som humans i no animals”, mentre es preguntava: “On és la humanitat? La veus en aquestes cues, aquí engabiats com animals? Havíem sentit a dir que a Europa hi havia molta humanitat, però no la veiem per enlloc”.

Advocats, metges, professors universitaris, perruquers, escriptors, periodistes, músics, fusters, restauradors, enginyers, estudiants, mares, pares, nens, avis, famílies senceres. Aquests són els rostres d’Idomeni.

Dos nens al camp de Idomeni
Dos nens al camp de Idomeni

Llums i ombres

Idomeni és el camp més poblat de la zona nord de Grècia. Van arribar a concentrar-s’hi unes deu mil persones. Ara la xifra s’ha reduït fins a les set mil. Però no és l’únic assentament que s’ha creat a la zona fronterera amb Macedònia. Molts han crescut al voltant d’estacions de servei i han acabat adoptant-ne, fins i tot, el nom. És el cas del camp d’EKO. Hi viuen unes 2.500 persones i funciona gràcies a la tenacitat i la implicació d’un grup de voluntaris catalans, entre els quals hi ha el periodista David Zorrakino i la Clara Sánchez. Persones absolutament admirables, infinits en els gestos i ferms en les idees. Capaços de muntar un projecte educatiu fascinant, que ha regalat rutina i aprenentatge als més petits i ha fet escampar els pensaments destructius dels més grans. El mateix que han fet l’Andrea i el Javi al batejat com a Centre Cultural d’Idomeni.

Això, precisament, és el que em deia la Siham, mestra, iraquiana, de 44 anys. La Siham ensenya àrab a l’escola d’EKO. M’explica que poder continuar exercint, tot i les circumstàncies, és molt important, “perquè quedar-te tot el dia a la tenda no és bo. Penses massa en tot el que has deixat enrere”.

La Siham fa dos mesos que és al camp d’Eko, amb l’Abdul·lah, el seu fill de cinc anys. Del seu marit no en sap res. Algú li va dir que el van segrestar fa quatre anys a Síria, on estaven establerts. Des de llavors que està sola amb el nen.

La Siham i el seu fill
La Siham i el seu fill

Els ulls se li comencen a humitejar quan li pregunto sobre la duresa de deixar-ho tot en tant que dona, sola i amb un fill petit. “Estic trista. La vida aquí és molt dura”, em deia. “Sense el meu marit, tot és molt complicat. Has de lluitar per aconseguir menjar, per fer les cues. Moltes dones, de nit, no anem al lavabo perquè és perillós”. Les galtes de la Siham, ara sí, estan cobertes de llàgrimes. La seva veu s’apaga engolida pels gemecs: “Només em queda Déu. Déu em dóna la força per a continuar endavant”.

Al camp d’Eko també vaig conèixer la història de l’Abdul·lah. Un noi alt, amable i fatigat. L’Abdul·lah té 23 anys i és d’Alep. Va fugir de Síria perquè el règim el va amenaçar de mort. Conversem asseguts en un camí agrícola, allunyats de la gasolinera. L’Abdul·lah parla amb lentitud, però amb contundència. Em diu que l’enyorament el podreix. Que vol tornar a casa per abraçar la mare i els germans encara que això li impliqui perdre la vida. L’Abdul·lah m’explica que ja se’n penedeix prou de no haver estat al costat del seu pare malalt, que va morir mentre ell intentava arribar a Grècia a través de Turquia. “No el veuré més. No li vaig poder dir adéu”, es lamenta.

L'Abudal·lah al camp d'Eko
L’Abudal·lah al camp d’Eko

Acabem la conversa amb l’Abdul·lah parlant d’Europa. De com se l’havia imaginat i de com és en realitat. Dels prejudicis i dels tòpics que envolten els àrabs. I amb la veu ferma em va demanar que l’escoltés atentament: “Sóc àrab i vull dir als governs europeus que no tinguin por dels àrabs, que som gent acollidora. No som terroristes. Som éssers humans. I tenim cor. Per què els europeus tenen por dels àrabs?”.

Epíleg

El camp d’Idomeni va ser desallotjat 24 de maig del 2016. Un dia abans, la policia grega va bloquejar l’accés al camp i va demanar als periodistes i als voluntaris que se n’anessin. Idomeni es va anar buidant i les persones que durant molts mesos van aferrar-se a l’esperança de poder creuar la frontera van ser traslladades a naus industrials i a camps dispersats per la regió de Tessalònica i controlats per l’exèrcit. D’Idomeni, el símbol de la resistència, ara ja no en queda res. El camp d’EKO i altres assentaments nascuts de manera improvisada van tenir la mateixa fi. El desmantellament d’aquests campaments ha implicat la invisibilització de tots els qui hi sobrevivien. I la invisibilització significa desaparició. Els mitjans han apagat els focus.

Roba estesa sobre les ganivetes
Roba estesa sobre les ganivetes

Ara sabem, pels voluntaris que continuen ajudant-los, que malviuen en condicions encara més deplorables que les que tenien en els camps desallotjats. Espais insalubres, aïllats, amb aigua insuficient, menjar en males condicions i suportant temperatures de fins a 40 graus a l’estiu. L’assistència mèdica no existeix. Aquesta és la realitat dels camps militars. I això passa a casa nostra.

La història és cíclica. Fa vuitanta anys eren els nostres avis i besavis els qui, fugint de les tropes franquistes, creuaven la frontera francesa per acabar malvivint i morint a la platja d’Argelers. Avui, els avis i els besavis arriben d’una altra zona, però els motius que els mouen a deixar-ho tot són idèntics als del 1939: salvar la vida.

L’escriptor italià, Primo Levi, a Si això és un home, escrivia: “Quan algú ho ha perdut tot, es perd a si mateix” (4). Moltes de les persones que vaig conèixer a Grècia ho han perdut tot. La casa, la família, els amics, l’esperança, l’alè. Només els queden els records d’una vida viscuda. Confio que, malgrat el pòsit amarg que se’ls va incrustant al fons de l’ànima, els quedi fortalesa per no deixar de ser qui són. Ajudem-los a aconseguir-ho.

Tex i fotografies:
Mercè Folch @FolchMerce
Periodista a Catalunya Ràdio

— Podeu escoltar el programa especial de “La Tribu” des d’Idomeni a catradio.cat/latribu.

— My friend, documental de TV3 de Carles Prats i Paulí Subirà

(1) Sylvia Plath, The Mirror, 1961.
(2) Dante Alighieri, La divina comèdia, Infern III.
(3) Manuel Cruz, Las personas del verbo filosófico, 2011.
(4) Primo Levi, Si això és un home, 1996.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s