Plorar sang de toro

[pullquote]No generalitzeu amb tothom, a mi aquí no m’hi fiqueu[/pullquote]

Ja fa gairebé una setmana que el torero Víctor Barrio va morir a conseqüència d’una cornada al tòrax. Van passant els dies i la tragèdia volta i volta per la xarxa a cada minut. Bé, l’actualitat mana i no es pot fer gran cosa –vaig pensar-. La sorpresa ha estat veure el tema estrella avui a Twitter, on, a través del hashtag#UnDeseoPorVictorBarrio” encara la gent s’escalfa discutint sobre el tema: Uns ploren la seva mort, i d’altres la celebren. Els qui ploren consideren que els qui ho celebren són uns autèntics monstres, i a la vegada, els monstres malvats es defensen dient: “S’ho mereixia, era un torero, i aquesta professió em repugna!“.

S’ha acabat el ser parcials, s’ha acabat la vergonya. Ara tothom opina sobre això o allò, i si cal, anònimament. “Com li explico jo això als meus amics i familiars? Com explico als meus que no penso com ells?“, però és clar, l’orgull sempre ha d’anar per davant. És fàcil: “Em creo un perfil a Twitter que no em faci recognoscible i a opinar el que vulgui“, o bé, “tampoc cal que amagui el meu nom i la meva cara, si total, molta de la gent que m’importa, segurament ni em llegirà, i si ho llegeixen i es posen en contra meva per ser com sóc, serà que no m’estimen tant…“. Tot això em recorda als resultats de les últimes eleccions: Ningú ha votat al Partit Popular de Rajoy, però a Twitter, en canvi, sí hi ha gent que plora la mort del torero i, ostres!… La gent de dretes sí existeix!

Com s’ha acabat el ser parcials, jo diré la meva: Em repugnen les “festes” dels toros, em repugna que es matin als animals d’aquesta manera tan humiliant i morbosa, em repugna la gent amant d’aquesta atrocitat que anomenen art sense avergonyir-se i, per descomptat, em repugnen els toreros i tot el que envolta la seva professió. Si és això un dels distintius marca Espanya i probablement el més popular i internacional, jo no vull ser-hi dintre d’aquest sac. Persones estrangeres del món de tots, no generalitzeu amb tothom, a mi aquí no m’hi fiqueu.

De tota manera, no celebro la mort de Víctor Barrio, perquè fer-ho em faria igual de poc humà o menys que aquells qui tenen aquesta professió tan noble i valenta o aquells qui l’aplaudeixen. De fet, tant de bo sigui l’últim torero mort, però perquè la tauromàquia s’hagi extingit del tot per fi.

Està de més dir-ho, però no he conegut mai a Víctor Barrio, ni tan sols sabia qui era. Però era un home jove, que probablement tenia objectius, volia fer allò que més li agradava i guanyar diners per a ell i la seva família. En definitiva, però, un assassí. No obstant, “si mato a un assassí, el nombre d’assassins no canvia“, deia algú. Ara bé, cal condemnar al toro per haver assassinat defensant-se? O caldria tenir en compte que un assassí ha mort intentant assassinar? Ens agradi o no, el perfil d’un torero és el d’algú que gaudeix torturant a un animal fins la mort. Sí, és un assassí, un psicòpata emmascarat.

Jo no ho celebro, però ho podria fer. No ho celebro perquè, tot i ser molt diferents el torero i jo, a mi no m’ha fet res. Però ho podria celebrar, perquè si som una mica realistes, el toro no és un assassí, és un animal amb instints; el torero sí és un assassí, ja que se suposa que és un humà amb l’oportunitat i el dret total d’escollir i decidir els seus actes. Jo no he matat a ningú, si ho fes, seria un assassí i com deia aquell, el nombre d’assassins no canviaria. Amb aquesta premissa podríem resumir això en: “Un assassí menys al món“, ja que en aquest cas, sí canvia el nombre. Ho podria doncs celebrar, però no ho faig. No vull posar-me a l’alçada d’aquells qui tenen idees macabres. Vull ser humà, i aquesta és la meva tria.

Persones moren cada dia, cada minut, cada segon; a prop i lluny d’aquí. A vegades, com a resultat d’una massacre, d’un atemptat sempre injust. I ara, ho sento si sóc massa directe, però només ha mort una persona, només ha mort un assassí. No dic que ho mereixés, parlo només de números, parlo només d’una dada que tots coneixem, d’una tragèdia que ha tingut com a únic amo el “causa i efecte“, fent que d’aquesta manera resulti incoherent parlar d’una mort injusta o cruel, com sí ho són els atemptats o les horribles enfermetats.

Això sí, fa cinc dies que ha mort i a la Espanya més tradicional i arcaica no es parla encara d’altra cosa. Queda molt encara? Podem canviar ja de tema, ara que és estiu i tindrem vacances, o encara algú ha de vessar alguna llàgrima més o escopir odi?

Tristament, al llarg i ample d’Espanya, en aquests cinc dies ha mort molta gent. No entenc que encara hi hagi un únic protagonista a la xarxa de xarxes. Deuen ser coses de la fama. Després, però, ho penso bé i em dic: “Què esperaves d’un país on els famosos més famosos de la televisió i les revistes són toreros, les seves dones, exdones i fills? Què esperaves d’un país on se li plora molt més a qui marxa sense haver fet cap mèrit, que a qui ens deixa havent estat un autèntic heroi (anònim, per al públic internauta) que gràcies als seus actes i al seu amor ens ha canviat la vida?“. Benvinguts a la societat limitada, una vegada més; i fins al següent capítol.

Anuncis

Una resposta a “Plorar sang de toro

  1. Bona reflexió. Miran des del punt de vista dels toros però no es cap tragedia, i jo em sento com els toros, i els toros si ho sabesin si ho celebrarien.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.