Una de referèndums

Fa uns dies li vaig plantejar a una bona amiga del món de la política si li semblaria bé que féssim un referèndum per decidir si l’havíem de lapidar o no, en base a qualsevol motiu que més o menys creguéssim encertat. El cas és que el meu plantejament la va ofendre i es va emprenyar, òbviament; no podia ser d’una altra manera. Però em va semblar lícit plantejar-li-ho d’aquesta manera, atès que per principis ella defensa que tot -absolutament tot- és susceptible de poder plantejar-se en un referèndum.

Jo crec que no, ves per on. Penso i defenso que no tot es pot sotmetre a un referèndum a la ciutadania, no pas perquè la ciutadania sigui idiota (que a vegades ho sembla, sí), sinó perquè crec que els principis no es poden sotmetre a la voluntat més o menys manipulada i condicionada per un moment determinat de l’existència d’uns quants individus. Per dir-ho de manera clara, crec que amb els valors fonamentals no s’hi pot jugar. I en aquesta categoria de valors fonamentals hi entren -sota la meva opinió- tot allò que fa referència a la vida i als drets humans.

[pullquote]Al meu entendre, un referèndum d’autodeterminació hauria de comptar amb com a mínim el 60 per cent dels vots afirmatius, per tal de poder considerar-se políticament vinculant[/pullquote]Que ningú s’esperi, doncs, que un servidor defensi algun dia un referèndum sobre la conveniència o no de restaurar la pena de mort -per posar un exemple extrem-, perquè prefereixo mil i una vegades que m’acusin injustament de ser un antidemòcrata que no pas de manera justa de ser un frívol i un populista de calaix.

Anem a la pregunta clau que qualsevol lector que llegeixi aquest article es farà en aquest moment: “Crec que s’ha de poder realitzar un referèndum d’autodeterminació, sobre la possible independència de Catalunya de la resta d’Espanya?” Evidentment, sí. I de fet, ho he defensat més durant molt temps que la majoria d’aquestes persones que s’han passat mesos i mesos embolicades amb una estelada saltant de pantalla en pantalla -fent de saltimbanquis, vull dir-, ningú no sap ben bé per què ni amb quins resultats reals. Demòcrata sí, doncs, i a consciència; però frivolitats les justes, si us plau.

Al meu entendre, un referèndum d’autodeterminació hauria de comptar amb com a mínim el 60 per cent dels vots afirmatius, per tal de poder considerar-se políticament vinculant. Crec que un resultat més ajustat ens deixaria un país dividit (encara més), i que això no seria bo per a ningú. I tenint en compte que els partits independentistes es vanaglorien de tenir majories amplíssimes, no crec que tinguessin inconvenient en acceptar aquesta mínima regla del joc. Tenint en compte que per a reformar l’Estatut fa falta una majoria de dos terços, és lícit pensar que per a escindir i formar un nou país cal que com a mínim 6 de cada 10 persones hi estiguin d’acord.

Aquesta és la primera de les meves consideracions sobre un possible referèndum d’autodeterminació de Catalunya. En tinc més, però. Les deixo per més endavant, perquè crec que és bo poder parlar-ne amb calma i contrastar punts de vista, tenint en compte que fins ara l’únic que hem vist per part d’alguns ha estat política tòxica, més encaminada a obtenir i/o mantenir el poder que no pas a proposar solucions de futur als ciutadans que diuen representar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.