Setè, vuitè… i el novè grau

A vigílies de Sant Jordi és preceptiu remenar entre les novetats editorials i enguany, des d’Algunes vies bones, no tenim cap dubte que hem d’esmentar El 9º grado. 150 años de escalada libre. Obra de l’autor i escalador francès David Chambre i publicat en llengua espanyola per Desnivel, aquest llibre navega entre els avatars de la història de l’escalada lliure i recorda aquelles vies, passatges i figures –avui ja llegendàries- que han donat forma i bagatge a la nostra disciplina vertical.

Després d’un pròleg del provocador i carismàtic escalador Jean Baptiste Tribout, l’autor recorre a un estil distès i un magnífic recull d’imatges per amenitzar una crònica que, d’altra banda, se’ns ofereix lúcida, rigorosa i exhaustiva. El títol no és casual, enllaça, fent-ne referència expressa, amb dos títols anteriors –Séptimo grado i Le 8ème degré-, llibres de culte que aquí també se’ns fa avinent de recordar.

Segurament és la seva faceta menys reconeguda, però Reinhold Messner, abans de convertir-se en figura llegendària de l’himalayisme, també va ser un fanàtic de la roca. L’any 1972 escrivia Séptimo grado, un títol transgressor per una època en què el sisè grau se situava al llindar del considerat com a possible. Visionari com pocs i sempre a favor d’un marc d’aventura i compromís, aquell jove descarat parlava sense embuts de mètodes d’entrenament i reflexionava sobre l’evolució de l’escalada, plantejant la necessitat d’obrir per dalt l’escala de dificultats.

“Estamos a punto de alcanzar el séptimo grado. […] A finales de los años cincuenta y durante toda la década de los sesenta, el alpinismo entró en el callejón sin salida de la escalada técnica con clavijas. Se tenía la idea equivocada de que se podían solucionar, y también crear, más problemas de alpinismo incrementando el uso de medios artificiales, con la esperanza de ampliar así la escala de dificultad.”

Als anys 70 l’escalada ja comptava amb una llarga tradició i “l’establishment” alpinístic sovint es mostrava reaccionari amb les tendències i aspiracions abanderades per les noves generacions d’escaladors. En particular, Messner es mostrava contrariat per l’ús i abús de l’escalada artificial que, amb línies directes de pitons o “espits”, recorria sistemàticament a la tecnologia per conquerir qualsevol paret que es pogués un plantejar. Desmarcant-se d’aquesta tònica i per tal de dotar de consistència i visibilitat al progrés de la dificultat en lliure, el barbut tirolès proposava l’ampliació de la fins aleshores inamovible escala de graduació UIAA (Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme).

Acollit com una mena de manifest, Séptimo grado va esdevenir una font d’inspiració pels escaladors que, durant els anys 70 i 80 optaven pel camí del lliure a l’hora de progressar. Aquest llibre, doncs, reflectia negre sobre blanc la voluntat de trencar algunes fronteres i la necessitat d’obrir el camp d’evolució de l’escalada lliure i l’alpinisme esportiu, disciplines que, inexorablement, traçarien el seu propi camí en el món de la muntanya.

“Si no se está a la altura de una pared, es preferible desistir. Mañana, o quizá dentro de diez años, vendrán otros mejores que puedan hacerlo.”

Anys més tard, veia la llum un nou títol que volia retre homenatge a Séptimo grado de Reinhold Messner. El 1987, David Chambre i Jean Baptiste Tribout, aleshores uns joves parisencs a la cresta de l’onada de l’evolució esportiva de l’escalada, publicaven Le 8ème degré. Amb la moguda francesa com a epicentre, aquesta edició glossava les noves aportacions que havien transfigurat una activitat cada vegada més emancipada de l’alpinisme i l’escalada de caire tradicional. Els peus de gat, l’entrenament, la competició i l’”espit” com a mitjà no de progressió, sinó únicament de seguretat, es postulaven com a elements clau en la consolidació del vuitè grau i en la cursa iniciada cap a l’extrema dificultat. Un nou salt endavant de l’escalada lliure, que veia néixer així la seva modalitat més esportiva. [pullquote]“Depende de cada uno el saber usar de la mejor manera posible los recursos que ofrece la roca. […] escalar en libre no significa que se tenga libertad para subir como uno quiera. Hace falta por tanto aceptar ciertas reglas de juego. De simple actividad física, la escalada adquiere ahora un estatus de deporte.”[/pullquote]

Favorablement marcat per l’experiència de Le 8ème degré, gairebé trenta anys després David Chambre ens ofereix una necessària revisió del que ha estat el periple històric de la nostra addictiva activitat. El 9º grado. 150 años de escalada libre representa una síntesi imprescindible per aquells que es vulguin endinsar al moll de l’os de l’escalada lliure. Aporta una perspectiva global, completa i elaborada. De Royal Robbins a Adam Ondra, des de les primeres aventures fins les darreres innovacions. Una singladura vertical pròdigament il·lustrada amb multitud d’imatges que, sens dubte, ens faran vibrar. Definitivament, un nou referent en la historiografia sobre escalada en roca que, de lectura amena i narració apassionada, ens farà sucar magnesi a cada pàgina que vulguem passar.

“La ploma apassionada de David Chambre ens permet connectar els fanàtics i meravellosos escaladors del segle XIX, a punt per a qualsevol audàcia, amb els “mutants” d’aquests darrers anys. Homes i dones, cèlebres o ja oblidats, però que sempre han compartit una mateixa passió: l’escalada.”

—

Pep Farré i Sanfeliu (Reus, 1977) és bomber professional des de l’any 2001 al parc de Reus (Tarragona), i anteriorment va exercir d’auxiliar forestal als parcs de Prades, Reus, Cambrils i Falset. Llicenciat en història a la Universitat Rovira i Virgili , és autor dels llibres El Cos de Bombers de Tarragona (1858-2008) i Bombers de Reus. 150 anys d’història, i també ha publicat articles a l’Apagafocs, Fuego, Bombers.cat, PrioratDiari.cat i CornudellaBlog.cat (actualment Segle21.cat). És un apassionat de l’escalada des dels onze anys, i autor del blog Algunes Vies Bones, tota una referència en el món d’aquest esport.