Sobre categories emocionals. Jesús M. Tibau

Els humans som éssers socials, necessitem sentir-nos compresos pels altres i comprendre qui ens envolta (tot i que més el primer que el segon; ja ho deia Joan Sales a Incerta glòria, amb una mica més de pessimisme: El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú). Sobretot, crec, ens agrada compartir emocions, notar que formem part d’una comunitat que batega amb els mateixos anhels, pànics i il·lusions; vet aquí l’èxit de la premsa del cor, dels esports de masses, de les xarxes socials. Simpatitzem amb la tristesa i l’alegria de qui ens envolta, i el nostre cor no resta impermeable davant les emocions alienes, afortunadament.

Però tot té un límit, espacial i temporal. No ens afecta d’igual manera la mort de cent persones ocorreguda a pocs quilòmetres de casa nostra, que la de mil a l’altra punta de món. Quan hi ha un terratrèmol a un país llunyà, no em deixa de sorprendre que de seguida informin si espanyols o catalans es troben entre els morts, com si als cadàvers els importés encara la nacionalitat. Quan ens adonem d’aquesta categoria emocional que ens provoquen uns o altres morts, de vegades sentim remordiments per aquest tracte discriminatori de què ens descobrim capaços; però hauríem de ser més indulgents i comprensius amb nosaltres mateixos, perquè, en cas contrari, la vida seria una perpètua tempesta d’emocions, d’alts i baixos continus, que col·lapsarien el nostre cor, el cervell, les cames.

De vegades ens flagel·lem en excés, i diem que els humans som la púrria de l’univers, l’únic ésser capaç de matar per plaer, de destruir la vida del seu propi planeta, de buidar a la vorera el cendrer del cotxe. Però ens donem massa importància, ja que en l’hipotètic cas que provoquéssim un canvi climàtic de dimensions dramàtiques, que acabés amb la vida a la Terra, nosaltres inclosos, només seria per un període relativament breu i, en escassos milions d’anys (que a escala còsmica és una mil·lèsima de segon), tot tornaria a renéixer, indiferent a la nostra absència. A més, cal recordar que també som l’únic ésser viu capaç de proeses com curar malalties, protegir animals en vies d’extinció, escriure versos, o salvar el seu planeta de la destrucció.

No és cert que Déu ens hagi creat a la seva imatge i semblança, sinó a l’inrevés; som així d’encantadorament egocèntrics.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.