Redreçar el somriure. Jesús M. Tibau

(Nota de l’autor: L’actualitat política catalana ens puja en una mena de muntanya russa d’emocions i sorpreses, i com a mostra, aquests dos articles escrits amb poca diferència de data: el primer el 7 de gener, i el segon pocs dies després, l’11)

7 de gener de 2016

Després del lamentable resultat de tres mesos de negociació, encara em trobo en estat de xoc, segur que com molts de vosaltres, i, per què no dir-ho, patint una desagradable i majúscula sensació d’emprenyament.

Vist com ha anar tot, sembla evident que caldria haver pactat la presidència abans de convocar les eleccions, tot i que és fàcil comentar la jugada a posteriori. També hem de tenir en compte que l’aritmètica ha estat extremadament diabòlica.

La necessitat de cercar culpables és humana, malgrat tot, passats uns dies, dubto que sigui eficaç fer balanç de retrets. Aquests dies he estat testimoni, en viu i a les xarxes, de comentaris sagnants, fins i tot d’insults sorgits del més endins de les entranyes, de flagel·lacions, de desmoralitzacions, de tovalloles a punt de caure al terra del desànim. He sentit parlar de trencaments dels somriures, d’esberlament de la innocència. Tot plegat, fruit de l’enorme il·lusió que el procés ens despertava i, per tant, de l’enorme també frustració. Però cal donar per acabada aquesta etapa de dol, ara mateix.

El Procés ve de molt lluny, i ha d’anar molt més lluny encara. Possiblement haurem de treballar una nova campanya electoral, i no vull sentir parlar més de desencís. Altres generacions, per tal d’aconseguir els seus reptes, llibertats i drets, hagueren de lluitar en el sentit literal de la paraula, amb armes que escopien foc, amb ferides sagnants de veritat, aixecaren barricades, desafiaren l’autoritat i patiren tortura, presó, desterrament, i es jugaren la vida en un acte de generositat que es troba a anys llum del que se’ns requereix ara. Nosaltres, un cop l’any (o els que convinguin) ens hem de posar una camiseta, i manifestar-nos amb una senzilla coreografia. Nosaltres hem d’agafar una papereta que no pesa gaire, posar-la dins d’un sobre, i dipositar-la en una urna. Nosaltres hem de somriure; i encara ens queixem?

No vull escoltar més que esteu decebuts amb els polítics; no és pels polítics que volem la independència, sinó per la gent! També esteu decebuts de la gent? També esteu decebuts dels vostres fills i néts? Tan poca és la força que us queda? Des d’ara mateix cal redreçar el somriure, vestir-lo amb la millor roba, i cicatritzar les ferides que ens haguem pogut llançar. I, també, aprendre dels nostres errors.

I no només hem de somriure, sinó que hem d’encomanar el somriure als nostres veïns, companys, amics, i familiars. A aquell seguir del facebook que demostra defalliment, l’hem de transmetre entusiasme i ganes de lluitar de nou, retuitejar missatges positius. Tenim davant el més gran dels reptes, assolir la majoria absoluta, i no s’hi val a buscar excuses, la història ens ho retraurà. Recordem-ho: els catalans només ens tenim a nosaltres mateixos.

11 de gener de 2016

Ser independentista ha representat, els últims anys, pujar dalt d’una muntanya russa o emprendre una cursa d’obstacles de distància imprecisa. Cadascun dels obstacles se’ns presenta al davant amb un aparença insalvable, però saltem amb més o menys elegància, ensopegant de vegades amb la punta del peu, o directament amb el cap, ens desequilibrem, estem a punt de caure, però a l’últim instant recuperem el nostre pas. I a per l’obstacle, següent. Fa uns dies, el 7 de gener per ser exactes, vaig escriure un article titulat Redreçar el somriure, perquè em feia patir el desànim que observava als cors de companys de cursa.

Avui, encara amb ferides recents a diferents parts del cos, ho veiem diferent. Ens n’hem sortit una vegada més. L’antiga tradició pactista catalana ha tornat a donar fruit. Molts direu que potser no calia esperar a l’últim segon, però el pacte bo és el pacte eficient, no el més ràpid. I mai sabrem quin hauria estat el pacte perfecte. Mai sabrem què hauria passat amb un sí de la CUP a la investidura de Mas. I com que no ho sabrem mai, apartem del davant aquesta idea, i continuem corrent.

El president Mas crec que ha fet una bona feina, d’una dificultat extrema, i sincerament, m’ha sorprès la seva fermesa. En la situació en què ara es troba, no l’hem perdut per sempre, sinó que es manté a la vora, i podrà ser útil en un futur proper. No hem d’oblidar que l’assetgen per haver posat les urnes el 9N, i li haurem de fer costat.

I ara, continuem corrent, que ens esperen més obstacles, més alts i més sòlids, i necessitem totes les forces. Anar junts amb una transversalitat inèdita fins ara serà imprescindible per construir un país on hi hem de cabre tots; tots, els d’un extrem i altre, i els indecisos, i els contraris a la independència també.

Aprenem dels errors. Després d’estar a punt de caure en la més gran de les frustracions, mudem-nos amb el nostre més estelat somriure.

Article publicat el 20 de gener de 2016

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.