No m’agrada el futbol (unes línies que no parlen de futbol) (I). Àngel Lluís Carrillo

Vaig llegir en algun lloc, o no ho vaig llegir, ja no ho recordo, passa el temps i els records es barregen molts cops amb els somnis, i no saps si va ser una frase de pel·lícula, unes lletres en un llibre oblidat o una pintada en un lavabo de mala mort d’un bar on tots eren molt vius, o no ho eren però ho semblaven.

«Un únicament pot odiar amb totes les seves forces el que ha estimat amb bogeria». No se si és del tot cert, el que és segur és que no és del tot fals, probablement sigui una frase del gris on viuen totes les veritats, encara que «la veritat» tampoc existeix, pot haver-hi aproximacions però en el fons tots sabem que la veritat no existeix.

—Ha estat fora de joc? —Va preguntar l’home ebri barbut del bar brut.
—No, no ho veus bufat? —Va respondre el noi ros amb una samarreta de Romania.
—És clar que ha estat fora de joc, si es veu d’una hora lluny —va dir la noia morena que portava una samarreta que no era de cap equip.
—Com pots dir que ha sigut fora de joc, dona havies de ser —va dir l’home que sabia del que parlava, les dones no saben de futbol, ploren sense motius i tots els homes voldrien dormir cada nit en una casa de barrets.
—Collons de masclista. Segur que ets el típic que té la moral petita i la boca gran —digué l’home que feia una cervesa morena i fumava tabac ros. Per cert, ha estat fora de joc —va afegir després de fer una calada simulada al cigarret invisible.

Doncs això és «la veritat», gent en un bar mirant una pantalla i discutint sobre el que acaben de veure, si és fora de joc o no, i quina és la resposta? Per mi està molt clar, ha estat fora de joc, que no, que no ho és, que si… I ja no vull parlar de penals, aquests ja és un tema que faria embogir al mateix Kafka, perquè, encara que sembli impossible hi ha més de dues respostes:

—Sí que ho és.
—No ho és.
—Realment ho és, però no s’ha de xiular perquè el jugador atacant s’ha tirat sobre el porter, i llavors aquests no s’ha pogut apartar. És penal però no s’ha de xiular.
—Realment no ho és, però s’ha de xiular perquè el jugador ha tocat la pilota sense voler però tenia la mà una mica separada del cos. No és penal però s’ha de xiular.

I en aquestes veritats falses radica el gran èxit del futbol, perquè tots tenen la raó, i quan dic tots és tots, des del que porta mil anys veient partits al cec que mai n’ha vist cap, tots tenen raó, la seva raó, que és tan certa com la raó de l’habitant del costat. I mai ningú està equivocat, que vol dir que tots ho estem, però som massa llestos per a reconèixer que podem no tenir raó, així que anem sempre amb la veritat per davant, amb la certesa de l’impossibilitat de l’error, i tot basat en una premissa única i indestructible:

«El meu equip sempre té raó, i quan dic sempre no és avui o demà, és durant tot el passat i tot el futur, durant tota l’eternitat, perquè el futbol serà etern. Quan únicament quedin dos habitants al planeta, el seu darrer gest serà xutar una pilota, un dirà que és del Madrid i l’altre del Barça.»

I això ens fa grans, dir la «veritat» i que molta més gent que no coneixem pensin el mateix que nosaltres, i tenir la sort de guanyar Copes d’Europa, perquè quan l’endemà vas a la feina o al bar dius: «Ahir vam guanyar la final de la Champions», però no has jugat, ni has tingut res a veure amb l’equip, però has guanyat, i així és fàcil deixar de perdre, perquè la teva vida potser una merda clavada en un pal que neix d’una claveguera, però ahir vas guanyar. I encara podem anar més enllà, per evitar qualsevol frustració ens podem fer d’un equip poderós, que quasi mai perdi, això ens farà més forts, més collonuts, més invencibles. Si vius a Escòcia pots triar el Cèltic, si vius a Alemanya el Bayern de Munich, aquí a Espanya podem triar un parell, Madrid o Barça. Uns diran que és millor ser culer, uns altres merengue, però «Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando». Avui guanyen més els catalans, dintre d’uns anys guanyaran més els castellans, així que tot compensa.

És molt més saludable ser d’un equip que guanya, el que et treu la realitat t’ho dóna el futbol, ser d’un equip que perd és més fotut, i si les coses no et van bé a la vida no et pots refugiar a la pilota, però això et dóna força, per aixecar-te i descobrir una gran «veritat»: el que tu no facis per tu no ho farà mai ningú per tu. Així que jo ja fa temps que he oblidat tenir un govern que m’ajudi, que es preocupi per les meves necessitats, els governs únicament volen una cosa: agafar-nos tots els diners que puguin per pagar les seves obres, que van sempre destinades a guanyar més votants, per continuar agafant els diners que jo he guanyat, per tornar a fer el mateix, com ha funcionat sempre la humanitat, des de fa segles fins avui, d’avui “fins a l’infinit i més enllà.” Amb les mateixes normes que els Faraons Egipcis, els Reis de l’Edat Mitjana o els polítics del principi del Segle XX. Agafar els diners del poble per poder acumular més riquesa, més poder i més influència.

Algú llegirà aquest darrer paràgraf i creurà que tots son bajanades, per aquests recomano llegir «El Príncep» de Maquiavelo, disponible en qualsevol biblioteca, i si voleu una biblioteca ben bufona aneu a la de Cornudella de Montsant, una joia. Llavors potser mireu el text amb uns altres ulls.

Continuarà…