La muntanya més gran del món

Quan feia quart d’EGB, pensava que el Montsant era la muntanya més gran del món. Ho dic així, tan tranquil, perquè sé que ningú se’n riurà de mi, almenys per aquest motiu; fóra com riure’s de les fantasies dels xiquets que tots hem sigut algun cop.

Llavors el món era petit, reclòs entre el Montsant i les Gritelles; no teníem altres punts de referència. Jugant a la Muntanyeta Plana, camí del Calvari, totes dues serres eren decorat i horitzó dels nostres dies; no és estrany, doncs, que un xiquet de la «Escuela Nacional Graduada» de Cornudella pensés aquesta mena de coses. A classe hi teníem penjat un mapa físic, i un altre de polític, i també hi havia pintats a la paret el dibuix d’un dolmen i d’un menhir. Encara no havíem donat el tema del «relieve de España» i el nostre coneixement del món es limitava a tot allò que havíem palpat amb els cinc sentits; la resta no existia o era massa lluny. La cançó d’un programa infantil de l’època deia que la Terra és un globus on vivim, i la Lluna, un que es va escapar.

Després coneixeria noms d’altres muntanyes, que em semblarien màgics, potents, rodons, i n’aprendria la seva alçària, i a senyalar-los en un mapamundi amb un petit triangle negre: Everest, Kilimanjaro, Aconcagua… Em miraria el Montsant d’una altra manera, una mica decebut al principi, per no ser el melic del món; però el fet de saber-ne la justa mesura, me’l feia més proper. Jo tampoc no era el més alt de classe, ni el més llest, ni el que jugava millor al futbol, i per això podia comprendre perfectament els temors i anhels que devia sentir una muntanya que, quan estava ras, veia al fons de l’horitzó els cims nevats dels Pirineus.

Ara, des del terrat de casa de mons pares, de vegades me’l quedo mirant, per damunt dels campanars de l’església i de les teules velles del poble. Imagino que el seu rostre cansat també m’observa, que les seves roques nues, gastades de sol i fred, tenen prou força encara, i que si alguna cau i rodola, no és pel desig de deixar-se anar, sinó per les ganes de riure i córrer, com el xiquet que porto dintre.

——

«El vertigen del trapezista», Cossetània Edicions

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.