Jesús M. Tibau: «Un conte suggereix, una novel·la profunditza»

A la Renaixença. Foto: Carles X. Cabós.
A la Renaixença. Foto: Carles X. Cabós.

El passat agost, l’escriptor prioratí Jesús M. Tibau va guanyar el XXXIII Premi de Narrativa de la Ribera d’Ebre amb «El nostre pitjor enemic». Aquesta és la primera novel·la de Tibau, que serà editada per Cossetània, i està centrada en el trasllat d’un general exdictador a una illa allunyada de la civilització. La tasca de vigilància d’aquest general s’encomana a un comandant que veu en aquesta missió la possibilitat de redimir-se. Segons l’autor, «Havia de replantejar-me i crec que l’estil narratiu d’aquesta novel·la, amb cert to èpic i poètic alhora, no és el que mateix que utilitzo als contes».

— La teva primera novel·la «El nostre pitjor enemic» està centrada en el trasllat d’un general ex dictador a una illa allunyada de la civilització. Els llocs i els personatges que hi apareixen són del tot imaginaris?
— Són imaginaris i indeterminats. Pràcticament no faig cap referència a temps o a espai.

— Aparentment, el títol i els personatges principals descrits anteriorment, podrien suggerir que es tracta d’una novel·la de gènere bèl·lic…
— No gens. Tot i que els protagonistes són militars, i la trama està centrada en el trasllat i vigilància d’un general dictador, això només és una excusa per parlar d’altres temes: de la necessitat de tendresa que tenim els humans, de les dificultats de comunicació, fins i tot, o sobretot, entre pares i fills, dels remordiments de consciència, del sentiment de culpabilitat, de la baixa autoestima del protagonista.

— Podries fer-nos cinc cèntims sobre l’argument?
— L’argument, o excusa com jo li dic, és el trasllat d’un general que ha governat tirànicament un país durant 30 anys, i que després d’una revolta, el govern provisional el vol fer «desaparèixer» discretament, traslladant-lo a una illa allunyada de la civilització. Aquesta missió de trasllat i vigilància li encomanen al protagonista de la història, un comandant sense cap rellevància, que només aconseguí prosperar una mica pel cognom de son pare, un general de molta fama.

— Quant de temps has invertit en aquest projecte?
— És molt difícil de dir. La idea inicial la vaig tenir fa molts anys, vora els deu. En principi era un conte, però de seguida em vaig adonar que la trama mereixia una novel·la. Aquesta història ballava pel meu cap, treia el nas de tant en tant, juntament amb altres, sense acabar de decidir-me a tirar-la endavant. Fa un parell d’anys m’hi vaig posar de valent, i una primera versió fou enllestida l’estiu de 2013. Després vingueren contínues relectures per tal de passar el ribot i polir l’estil.

A les escales de l'església. Foto: Carles X. Cabós.
A les escales de l’església. Foto: Carles X. Cabós.

.
— Els lectors que coneguin la teva trajectòria reconeixeran l’estil Tibau en aquest treball?

— Doncs no ho sé, ho haureu de dir vosaltres. Jo l’he treballat tant que he perdut la perspectiva. No busco tant la síntesi, i l’estil potser és una mica més recarregat. Li he volgut donar un aire èpic, sovint esmento noms de déus i antics herois de llegenda, en contraposició amb caràcter antiheroic del protagonista.

— La manera de treballar que has emprat per escriure la novel·la és molt diferent a la que acostumes a usar per escriure un conte?
— Absolutament, per això m’ha costat tant. Als contes em deixo anar, improviso, suggereixo, deixo espais en blanc perquè el lector hi posi de la seva part. Aquí he hagut de fer una feina prèvia de planificació, i he hagut d’estar consultant contínuament els meus esquemes per a no sortir de la ruta que m’havia traçat. Amb els contes, puc aprofitar 10 minuts lliures per a escriure; amb la novel·la això no és possible, cal més disciplina i continuïtat.

— Si prescindíssim de les categories, estils i gèneres preestablerts, podríem considerar que, al cap i a la fi, una novel·la és un conte llarg?
— Jo diria que no, tot i que és possible que un conte sigui tan llarg com una novel·la, i que una aparent novel·la no sigui altra cosa que un recull de contes. Un conte suggereix, una novel·la profunditza.

— El fet que «El nostre pitjor enemic» hagi estat premiada tan prematurament, és un bon auguri?
— Espero que sí, però no vull fer càlculs optimistes. Ja porto uns quants anys en aquest món i sóc conscient de quina lliga jugo. De totes maneres, aquest premi és molt important per mi, perquè després d’escriure i rellegir tant aquesta novel·la era un mar de dubtes, havia perdut la perspectiva, i que et donin un premi, el primer cop que la presentes, és molt reconfortant.

— Amb aquesta primera obra, entres de ple en un altre univers, començant pel propi gènere, quant al tipus de lectors que et llegiran a partir d’ara i fins i tot en un altre tipus de mercat. Com afrontes o què esperes d’aquests canvis?
— Com he dit, ja porto anys en aquest món, ja he guanyat altres premis, i n’he deixat de guanyar moltíssims més. Sóc realista, i simplement em sento cada cop amb més ganes d’escriure, de lluitar. No espero altra cosa que mantenir la il·lusió.

A l'entrada del Parc Vell, rebatejat com Avinguda dels Brivalls. Foto: Carles X. Cabós.
A l’entrada del Parc Vell, rebatejat com Avinguda dels Brivalls. Foto: Carles X. Cabós.

.
— Als lectors que ja tenies, ara s’hi sumaran d’altres que potser no llegeixen gaires contes curts però són autèntics «devoradors» de novel·les. Quin tipus de gènere, ni que sigui aproximadament, es trobaran els lectors a «El nostre pitjor enemic»?

— Si l’hagués d’etiquetar d’alguna manera, seria de novel·la psicològica.

— Has patit (en el bon sentit de la paraula) pressions per part d’amics i lectors per què et llancessis a escriure una novel·la?
— Ha, ha. Contínuament. Però jo he seguit el meu rumb amb tranquil·litat, escrivint cada cop el que em demanava el cos. Ara porto escrits més de 500 contes, tinc sis reculls publicats i quatre pendents de publicar. Era un bon moment perquè el contista agafés vacances.

— Depenent de com vagi aquesta primera incursió en la literatura novel·lesca, et podries replantejar la teva carrera literària?
— «Tot està per fer, i tot és possible», com diu Martí i Pol. Me la replantejo cada dia, o no me la replantejo mai, segons com ho miris. Simplement, escric.

— És només una impressió, o en els darrers mesos has estat més present del que és habitual al Priorat?
— Sempre estic al Priorat d’una manera o altra, però és cert que darrerament he participat en diverses activitats. És un fet casual, i també causal, ja que, per exemple, la trobada d’autors al celler del Masroig va néixer durant la Jornada de Cornudella. Una cosa porta l’altra.

— Creus que el fet d’aquesta presència cada vegada més destacada està relacionada amb un augment de l’activitat cultural al Priorat en general, o bé que la gent de la comarca no et coneixia prou?
— La gent sempre s’ha mogut, però crec que en general, no només al Priorat, la gent dels pobles s’han adonat de les seves possibilitats, i sovint té més èxit un acte realitzat en un poble que en una gran ciutat. Els pobles al poder!

A la Plaça de la Vila. Foto: Carles X. Cabós.
A la Plaça de la Vila. Foto: Carles X. Cabós.

.
— El Priorat està de moda en el món literari? Hi havia hagut mai tants escriptors al Priorat i tants llibres que parlin de la comarca?

— Segur que no, en un article a PrioratDiari vaig reflexionar sobre això. Ara hi ha més gent que escriu que mai, a tot arreu, en part gràcies a internet, i el Priorat no queda al marge d’aquest fenomen.

— Quina percepció tens de l’activitat cultural prioratina en general?
— Podem estar-ne satisfets, però encara hem d’anar a més. Les activitats culturals a les ciutats passen més desapercebudes enmig de la gran quantitats que se’n realitzen, i els pobles hi poden aportar el seu caràcter i personalitat. La meva idea és que a cada poble s’organitzi una activitat similar a la Jornada Literària de Cornudella. A poc a poc hem d’anar creant escola, però ens hem d’esforçar que aquestes activitats siguin atractives, amenes, que s’hi afegeixi la gent jove.

— El passat mes de juliol es va celebrar la 8a Jornada Literària de Cornudella de Montsant, amb novetats en l’organització, i a més es va celebrar en el nou espai cultural de la Fundació Roger de Belfort. Totes aquestes novetats, sumades, vaticinen nous horitzons per a la Jornada Literària?
— Sempre has de replantejar-te tot el que fas, tot i que seguir fent el mateix és més còmode. El nou espai i el fet que participi més gent, li donarà un nou aire. Enguany ja he volgut plantejar una estructura diferent, i per a l’any vinent crec que també hi hauria d’haver canvis, per tal de fer l’acte el més amè possible, sense que es perdi la qualitat dels continguts. D’altra banda, crec que la Fundació ja està sent un èxit, perquè ja s’hi han realitzat altres presentacions de llibres i concerts. Espero que la gent del poble i de la comarca se’l faci seu.

— Quins són els teus projectes més immediats i a mitjà termini?
— Sempre tinc molts projectes en marxa. Ara mateix tinc uns 8 llibres pendents de publicació, que fins que no envio a l’editorial sempre poden ser objecte de reescriptura: quatre reculls de contes, una altra novel·la, poemaris, dietaris… Sempre estic escrivint, pensant… A finals d’any participaré en un llibre col·lectiu especial que em fa molt de goig, i també està previst que es publiqui els mesos vinents un nou recull de contes, adreçat a un públic més jove, però d’això ja en parlarem.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.