«Has de seguir el teu ritme, el teu rumb i portar les regnes de la teva vida»

Amador González. Foto: Amador González.
Amador González. Foto: Amador González.

 

Amador González Guindos va néixer a Reus el 2 de gener de 1971. «No vaig ser molt bon estudiant, però no era mal noi», explica. Va jugar a futbol, fent de porter, arribant a primera regional amb el FC Vila-seca, fins que es va lesionar el genoll i ho va deixar. Ha treballat en diferents oficis, i va fundar el seu negoci d’instal·lació de pladur l’any 1993. L’empresa s’havia fet un nom i la feina li anava prou bé, en plena bombolla immobiliària. Però aquest estil de vida no li acabava d’agradar. Durant una reforma, els paletes van arrencar el suport del rètol de la façana mentre estava entrant. Va notar un cruixir de metall, i tot intentar apartar-se, li va caure tot a sobre «i gairebé em mata», afirma. Set punts al cap i dos a l’espatlla dreta. Va ser la gota que va vessar el got. Decideix tancar l’empresa, sí o sí. Era l’any 1997.

Aleshores va venir a viure al Priorat. Va comprar un terreny amb una caseta en ruïnes, a sota de Siurana, a la vora del riu. Va reconstruir l’edificació, i des d’aleshores aquesta s’ha convertit en la seva llar, en «el preciós lloc on visc». L’any 2008, després d’alguns treballs pesats, i per no demanar ajuda ni tampoc acceptar-la quan li van oferir, es va fer mal a les cervicals, fet que li va provocar vertígens i forts dolors que el van obligar a estar-se al llit, sense cap ajuda ni subsidi. Desesperat i amb la moral per terra s’adonà que si volia tirar endavant, s’havia d’agafar a alguna cosa que el salvés de l’abisme; una il·lusió, un somni… Tot i la desgràcia, aquest dolorós tràngol va ser l’origen de la salvació. Quan millora, decideix emprendre una aventura, «sense un euro, ni nocions de cavalls ni en l’enganxada de carros».

Navegando_por_el_interior_205x300px«Navegando por el interior» (Club Editor, juliol 2015), és la història que va fer sortir l’Amador del pou en què es trobava . Un viatge d’un any i mig —entre juliol de 2010 i gener de 2012— i tres mil quilòmetres per la geografia espanyola. Recorreguts al suau compàs dels viatges d’antany. Un home, una euga i una gossa donant la volta a l’Estat amb un enginy mig carro, mig barca. A l’euga, que es diu Noia, li toca tirar de l’artefacte per la pell de brau; la gossa Senda té una missió menys pesada: trobar la Noia quan s’escapa. Recorren camins i carreteres des de Catalunya fins a Galícia, des de Navarra fins a Andalusia. Només compten amb la seva inventiva i l’ajuda de les persones diverses amb qui es van creuant: pelegrins, pastors, capellans, camperols, viatgeres, fades protectores, homes i dones, molts policies, gent de bé i gent perillosa. El llibre explica les peripècies d’aquests viatgers un pèl anacrònics en ple segle XXI.

Més que un llibre, més que un viatge, l’aventura de l’Amador representa un estil de vida, un cant a la convivència entre éssers vius, humans o no, i una reivindicació: la del ritme propi i del rumb lliurement elegit.

— Per què vas triar el Priorat per viure?
— Com explico en el llibre, per una sèrie de senyals de persones que em vaig trobant, i que parlant amb elles i escoltant-les atentament, aconsegueixo veure i em porten al preciós lloc on visc: un cosí metge naturista que m’introdueix en el món vegetarià, un rodamón que vaig trobar pel meu barri al sud de Reus, un personatge molt especial del qual parlo en el llibre per una especial coincidència de la vida, relacionada amb el gran viatge de gairebé un any que vaig fer de motxiller al 1998… També el Carles i Teresa de la masia rural Mas d’en Caret em van ajudar molt, els considero els meus segons pares, i la Carme de la vall del Siurana, que malgrat el fort caràcter que tenia, em va ajudar a comprar el meu terreny amb una ruïna de caseta que hi havia a l’altra banda del riu d’on ella vivia.

— Aquesta és el teu primer llibre?
Sí. No havia escrit cap llibre abans, però sí que tinc un diari i moltes fotos d’un gran viatge que vaig fer l’any 1997, de motxiller per Nova Zelanda, Austràlia, Polinèsia Francesa, Laos i Tailàndia. Gairebé un any viatjant per aquests països en autoestop, passant-me de tot, com algun detall que explico en el llibre. No sé si algun dia n’escriuré un altre, aquest m’ha costat dos anys, es diu aviat, més temps del que va durar el viatge. No em considero un escriptor, tan sols he explicat la meva experiència.

— Com se’t va acudir fer una volta amb carro-barca per la península?
Em vaig veure tan malament al llit amb el problema de les cervicals que em vaig haver d’agafar a un somni. Després vaig trobar la barqueta i em vaig imaginar com seria posar-li unes rodes i donar la volta a Espanya amb un cavall amb experiència que sabés tirar de carros. No tenia ni un euro i vaig començar a trucar portes. Això va ser a finals de 2009, i a poc a poc vaig anar trobant persones que van creure en mi i vaig poder comprar a l’euga Noia i les seves guarnicions.

— I després va venir el llibre…
Doncs la idea original era que abans i durant l’aventura, anar recopilant informació de llocs i persones que vivien soles, disseminades per la península, i que cadascuna em donés un títol per al seu propi llibre, i escriure algun dia sobre això. Però em vaig trobar que durant el viatge era molt complicat centrar-me en aquesta qüestió, i vaig preferir anar apuntant al blog del viatge les coses que ens passaven i fer moltes fotos i vídeos. Ja a casa, pretenia que algú escrivís sobre l’aventura, en principi una senyora es va interessar, però finalment es va fer enrere. Així que el vaig començar jo mateix, a bolígraf, a casa. Un dia em vaig trobar amb uns senyors del Club Editor i em van animar perquè ho escrivís i ells ja m’anirien guiant. Després de mesos i mesos redactant, van llegir part de l’esborrany i em van fer un contracte.. i el llibre ja és una realitat.

— El carro-barca era el teu hotel ambulant…
— Si, al carro-barca «Ira» (diuen que va ser la primera o la segona barqueta en navegar pel pantà de Siurana), la barqueta de la família Piñol, de la fusteria de Cornudella de Montsant, disposava d’instal·lació solar per endollar piles recarregables, el frontal, l’ordinador, el mòbil i tenir una petita llum. Dormia cada nit, i hi feia la migdiada quan era impossible seguir per la tremenda calor i quantitat de tàvecs i mosques: el 95% dels gairebé dos anys d’aventura vaig dormir dins la barqueta Ira. Per dutxar-me lligava un bidó d’aigua a una vara del carro-barca i la pujava, obtenint una dutxa ecològica.
.

La barca, abans de transformar-se en carro-barca, a l'exterior de la fusteria Piñol, a Cornudella. Foto: Amador González.
La barca, abans de transformar-se en carro-barca, a l’exterior de la fusteria Piñol, a Cornudella. Foto: Amador González.

.
— Quina cara van posar quan els vas demanar la barca i els vas dir per què la volies utilitzar?

— Si, la cara que va fer el Josep va ser una mica còmica, però va parlar amb el seu fill Ricard i me la van deixar. Li vaig posar el nom de «Ira» per una gossa pastor alemany que van matar uns lladres eixelebrats a la fusteria.

— La barqueta la vas haver d’adequar pel viatge i convertir-la en carro-barca…
— La barqueta estava guardada a la nau del Club Nàutic del pantà de Siurana, i amb l’ajuda del meu amic Mey, un amic seu, en Roland, i el Jordi de Vinyols, vam fer una bona estructura metàl·lica amb rodes per posar unes vares per pujar i fixar la barca.

— Les noves tecnologies van substituir els tradicionals llapis i llibreta durant el viatge a l’hora de prendre apunts, tan importants després a l’hora de plasmar-ho tot al llibre?
— Vaig tenir problemes amb un parell d’ordinadors, com explico en el llibre. Tenia un blog del viatge, on anava penjant fotos, explicant el que ens anava passant, i contestant els comentaris de les persones que seguien el viatge. Per escriure aquest llibre, el blog va ser clau per recordar moltes coses, noms de persona i llocs per on vam passar. Actualment, el blog original del viatge el té l’editorial, i estan construint un altre blog a partir del llibre, utilitzant fotos del mateix. L’esborrany del llibre que vaig escriure, suposaria unes 800 pàgines, però l’editorial l’ha resumit, suposo perquè sigui més àgil i fluid de llegir.

— Explica’ns una mica el recorregut que vàreu fer…
— En principi volia sortir de la meva caseta, prop de Siurana, però el Priorat és molt «puja i baixa» i no trobava camins adequats. Aleshores vaig trobar el camp base ideal al Càmping ecològic «Vinyols Camp», de la meva amiga Maria Rosa Ribes. El 7 juliol 2010 vam sortir del port de Cambrils. Vam pujar per la Serra de Llaberia, després per Casp, Saragossa, agafant el camí de Sant Jaume, Logronyo, Burgos, Lleó, fins a Soria; després vam retrocedir per Benavente i d’allí vam agafar la Via de la Plata, Salamanca, Cáceres… després enllacem amb la Ruta Mossàrab, Don Benito, Cordoba, fins arribar a la Gran Granada (terra dels meus orígens). Allí parem per la tremenda calor i per no tenir un euro per continuar; deixem la Noia i el carro-barca a Granada, i la gosseta Senda i jo tornem a casa, per veure què fem, ja que l’Índia (una altra euga que tenia) me la cuidava la Laura Piñol a Cornudella, i havia de parlar amb les dues. Vaig treballar una mica i vaig decidir baixar a Granada per continuar el viatge amb la Noia i el carro-barca, aquesta vegada la gosseta Senda la vaig deixar a la finca del meu germà Xavi, a la Selva del Camp. Seguidament vàrem agafar la Via Augusta, Lorca, Elx, Alacant, València, Castelló de la Plana, el Delta de l’Ebre i el dia 19 gener 2012 vam arribar sans i estalvis al port de sortida, Cambrils… uns 3.000 quilòmetres recorreguts.
.

Tot preparat per sortir des del port de Cambrils. Foto: Amador González.
Tot preparat per sortir des del port de Cambrils. Foto: Amador González.

.
— Què tal es viatja amb carro per les carreteres adaptades a vehicles de motor?
— Pels camins anàvem més tranquils i passàvem les nits al camp, amb la lluna i les estrelles. També era una odissea, perquè depèn del camí, no sabies si tindria sortida i caldria donar la volta, com ens va passar diverses vegades, havent de recular uns quilòmetres per no poder passar el carro-barca. A les carreteres, a part del de les cunetes, el gran perill estava en els grans camions, enganxats uns als altres com serps que et volen treure de la via per les seves presses per arribar al seu destí. Vaig veure la mort molt present en aquestes carreteres nacionals; i també com explico en el llibre, vaig veure la mort en vida d’algunes prostitutes, drogades i assegudes a la cuneta amb les ànimes destruïdes (en la meva consciència ha quedat no haver-les ajudat o intentat fer alguna cosa per elles). Destacar la col·laboració dels Mossos d’Esquadra, Guàrdia Civil, Policia Nacional, i Policies Locals de tot l’Estat… menys un de Córdoba.

— Com t’acollien els habitants de les diferents regions per on vas passar?
Doncs va ser molt interessant aquesta apreciació. Pel fet d’anar tan a poc a poc, a un ritme tan lent, i passant per tot el territori, t’adones que tota la gent és meravellosament bona (sempre hi ha algun energumen) i veus que el que volen és viure tranquils a casa seva, pobles o ciutats. Són els de dalt que amb les seves polítiques divideixen la gent i a sobre s’emporten els diners. Afortunadament, la cosa sembla que està canviant i estem una mica més desperts. Tots els llocs tenen els seus propis costums i maneres de parlar, molt enriquidor malgrat la duresa de l’aventura, i vull agrair a tota la gent que ens ha ajudat desinteressadament, gràcies a ells, la Noia, l’Índia i la Senda, hem pogut completar la duríssima aventura.

— La gent és bona per naturalesa?
— Sí, crec que la gent és bona per naturalesa. El problema és la por, la desconfiança, els moments que vivim… Estem en l’era de les comunicacions i alhora en l’era de la «descomunicació interior entre nosaltres mateixos». Si un no està atent, és fàcil no adonar-se, del que està passant… i més si veuen un home amb un gos i un carro estrany estirat per un cavall apareixent del no-res. Però gràcies a la Mare Terra, m’ha ajudat molta gent valenta i sense ells, res de tot això hauria pogut ser.

— Abans comentaves que el 95% de les nits vas dormir al carro-barca. L’altre 5% restant on vas dormir?
— Recordo que pujant l’O Cebreiro, es va mullar en interior del carro-barca per una tempesta d’aiguaneu i fort vent, i vaig haver d’estar quatre nits al refugi, ja que el carro estava xop. També tres o quatre nits en diversos albergs i dos o tres nits a casa d’algun paisà o paisana, i la famosa nit al calabós de Còrdova, i gairebé tres setmanes recuperant-nos al poble de Don Benito per la brutal detenció…
.

Fent camí. Foto: Amador González.
Fent camí. Foto: Amador González.

.
— Calabós a Còrdova?
Això va ser el 2 d’abril de 2011, ens va caure la nit creuant la ciutat de Còrdova, i vaig decidir passar la nit en un parc. Va venir un policia local amb males maneres i em va amenaçar que si no ens n’anàvem abans d’un quart d’hora, em detindria i confiscaria el carro-barca, a la Noia i a la gosseta Senda… i ho va complir. Van venir dos cotxes de policia local amb cinc o sis agents, em van estirar a terra de bocaterrosa i se’m van tirar a sobre per emmanillar-me. A mi em van portar al calabós, al carro al dipòsit de vehicles i a la gossa Senda i l’euga Noia a la protectora de Còrdova… Un desastre, i això que no vam fer res, si arribem fer alguna cosa, em maten!

— En un viatge tan llarg deus haver vist de tot…
— Moltíssimes coses! A Casp gairebé bolquem; a Logroño gairebé em roben la Noia… A Galícia ens hi vam passar dos mesos perquè la Noia es recuperés d’una ferida causada per la corda, per una badada meva; a Salamanca, una visita a les tres de la matinada, potser per emportar-se la Noia, sort que la gosseta Senda em va avisar i vaig poder despertar-me i plantar cara a dues persones; converses amb un sicari, la comentada nit al calabós a Còrdova… A Granada vaig compartir manifestacions i convivència amb els indignats a la plaza del Carmen (Si se puede); a Lorca vaig veure les destrosses causades pel terratrèmol. I a la carretera, els camions xiulant-nos l’orella a la vora de cunetes plenes d’escombraries; creus amb fotos de persones i olor de mort.

— Què vas aprendre d’aquesta aventura?
— Crec haver après a demanar ajuda i sobretot a acceptar-la. En aquests dos anys d’aventura era clau estar atent sobre això i crec que alguna cosa vaig aprendre: que un sol fa poc, però cooperant amb els altres, s’aconsegueixen més coses, i a sobre es comparteixen. També crec haver après a no ficar-me més per una carretera amb un carro i un cavall.

— Tens pensat algun altre projecte similar a curt o mitjà termini?
— En principi no penso en una altra aventura o repte. I si ho fes una altra vegada, ho faria amb un o dos cavalls i sense carro; perquè així evitaria les carreteres i l’olor de quitrà i les cunetes de la mort. Ara estic centrat en la promoció del llibre i seguir vivint a la vall, al costat de les eugues Índia i Noia el més atent possible, dins del complicat que és mantenir-les a elles i mantenir-me a mi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s