Els guerrillers antifranquistes a les muntanyes de Prades i Montsant. Miquel Martorell Garau.

Presentació:

A la tardor de 1999 va caure a les meves mans una notícia que em posà darrera la pista de fets oblidats de les nostres muntanyes i en particular de la nostra vila.

La lluita clandestina contra la dictadura, després de la derrota dels constitucionals a mans dels revoltats, es mantenia amb l’esperança que els aliats esbandirien Franco un cop caigut el nazisme. Però no va ser així, i la repressió encara fou més dura.

Maquis_graffiti600px

La lluita clandestina:

Els homes i dones antifranquistes estaven organitzats entorn del Partit Socialista Unificat de Catalunya (en dèien el partit) i de la Confederació Nacional del Treball (en dèien els companys). L’acció policial i els delators infiltrats provocaven sovint detencions sonades i caigudes de quadres dirigents. I és en ocasió de la caiguda dels 80 a l’abril de 1947 i l’ensopegada del febrer de 1948 que l’organització del partit queda ferida i deslligada.

El PSU envia des de França el company Agustín [1] qui entre 1947 i 1949 s’informa de com ha quedat l’organització i redacta en tornar a París (agost 1949) el famós informe Agustín: las cifras de nuestros efectivos de organización alcanzan solamente la mitad respecto al año 1946, es decir, tenemos en la actualiadad 1.600 militantes. Dels quals 500 estan empresonats, 190 han estat somorts per raons de seguretat i uns 300 han quedat desconectats a tot Catalunya [2]

L’organització a Catalunya estava dividida en dues grans àrees: Barcelona-cinturó industrial i comarques. I les comarques en dues zones: zona 1 Tarragona, i zona 2 la resta del país. Tarragona tenia 177 militants, dels quals 94 en actiu, 40 somorts per seguretat i 93 havien quedat desconnectats per les caigudes. Les organitzacions de base eren majoritàriament camperoles, excepte a Reus i Flix on hi havia militància industrial.

Existia organització efectiva a Tarragona (7), Ascó (6), Falset (10), Flix (25), Cabacés (3), Alcover (6), La Ràpita (20) i Reus (17). S’havien perdut momentàniament els grups de Cambrils (6), La Figuera (1), la Torre de l’Espanyol (5), La Canonja (14), Amposta (3), Móra-Valls-Tortosa-Bellmunt-La Cava-Enveja (50) i Cornudella (14) [3]

Els guerrilers antifranquistes, els maquis:

La notícia em va empènyer a remoure papers i connectar amb vells lluitadors que em dibuixessin la situació dels anys quaranta. I em vaig trobar de front amb els guerrillers antifranquistes de Montsant i Muntanyes de Prades.

Qui primer en va donar pistes de la relació maquis-Cornudella fou l’informe Nogués, redactat en tornar de l’interior (Paris juliol 1946) [4]. Aquest jove, fill de Porrera, cambrer molt temps a Reus, és enviat a l’interior per a refer les organitzacions tarragonines, després d’una caiguda sonada [5]

Malgrat el perill ja que els equips dirigents de Tarragona, Reus i Tortosa havien caigut i ell podia ser reconegut [6], es presenta a Tarragona, i relliga la gent del port: existia no por si no pànic a la policia i guàrdia civil, existia el criteri de que no es podia fer res, doncs si es feia quelcom, les primeres víctimes serien ells [7]. Amb poc temps però, Nogués aconsegueix afermar el repartiment de 60 TREBALL a Tarragona, 20 a Tortosa [8] i refà tota la direcció de Reus i comarca: en poc temps es logrà organitzar a 16 militants del partit i a 15 de la JSU; s’establí contacte amb Alcover, La Selva, Les Borges, Vilaseca, La Musara i Castellbell, i algun altre poble que s’estava preparant per aquells dies. A la comarca de Reus hi ha un grup de guerrillers… que tenen, a part de les seves pistoles, 30 fusells amb molta munició i en bon estat; el responsable del grup és en Teixidó, company bastant conegut per tots els militants de Reus. Poc després s’ha de fondre depressa i passar la frontera en ser reconegut en un cotxe de línia tornant de Montsant [9].

Amb la pista de l’informe Nogués, i per converses diverses mantingudes amb vells lluitadors, i en un primer avenç provisional [10] podríem dibuixar el següent.

Cornudella i el maquis de Montsant-Prades:

Els guerrillers de Montsant-Prades enquadrats en les AFARE provenen d’escamots del PSU i de la CNT, que conecten amb el camp a través del company Napoleó (Victor Figuerola) del Mas Limbau de la Selva de Camp, i del grup de Cornudella. Uns i altres, amparant-se amb la cacera els seveixen de correus. Si els vilatans baixaven a Reus a mercat o altres feines, paraven a la pastisseria de la plaça Prim, cal Puget, que feia de bústia [11]; o també al Pati Blau. Si no podien baixar a ciutat, la zona de Montsant feia servir enllassos del servei de Correus [12]. Però això succeïa abans de la caiguda del 46, quan l’assalt a l’aeroport de Reus.

El maquis del primers quaranta:

Els guerrillers havien començat a lluitar tot just entrar les tropes revoltades a Reus i comarca [13]. El primer grup el formaren els Pàmies, David-Joan-Miquel, amb Pep Pastor (Josep Oriol Tost) alcalde cenetista d’Almoster. El grup Pàmies rebé l’incorporació de Ramon Roig el Patacó, cap faista destacat de les Milícies Antifeixistes de Reus que no volgué exiliar-se i entrà pel joc de les armes, amb els fills Ramon i Fernando.

El grup Pàmies-Patacó donà molta guerra, al juliol de 1941 amb una gran batussa als avellars de Vilaseca amb una nombrosa força de la Benemèrita. En no tenir connexions exteriors, el grup minvà, Pàmies fou liquidat en un enfrontament a Valls, i els Patacons feren la viu-viu a La Mussara.

La invasió de la Vall d’Aran:

invasio_vall_aran_1944
Invasió de la Vall d’Aran

L’octubre de 1944, tot preveient que les potències aliades tombarien la dictadura un cop liquidat el nazisme, es produeix la invasió de la Vall d’Aran [14]. La desfeta escampa per les muntanyes partides ben equipades i amb ganes de lluitar al fons del territori.
Al novembre-desembre de 1944 hi ha enfrontaments seriosos entre guerrillers i exèrcit a Ribarroja, a La Fatarella i a Sta Coloma de Queralt.

Poc abans, revifen les partides Patacons i similars. I per una obscura història de diners i joies, liquiden l’amo del Mas de la Barba, Joaquim Juncosa (diumenge 6 de febrer 1944, al tard, abans de la nevada). La commoció és gran, i la munyanya s’esvera. Un any després, cau l’alcalde de Cornudella Pere Juncosa, cosí de l’amo del Mas de la Barba (14 de febrer 1945; a les 5 del capvespre al Mas de l’Abella) i el cap de Falange de la comarca, el dentista Morales anant de miting des d’Ulldemollins a Margalef. El funeral i l’enterro superen totes les previsions [15].

La repressió és dura: no es deixen sortir els pagesos al tros més enllà de la llum del capvespre, es regiren les senalles, no surt tothom qui vol de les viles, a cada alzina hi ha una parella… Tot va molt revoltat, però el és cert que el camarada Morales fou abatut per guerrillers, i potser també l’alcalde Juncosa [16]; i tot ho encolomaren als Patacons. L’amo del Mas va caure potser per altres complicacions i mals entesos [17]

El vell patacó és liquidat l’any 1946; i el grup restant reb l’incorporació del Capità Pipes (José Martin Menendez) oficial vingut de l’exili; liquidat en una topada a l’Aleixar, aplicant la llei de fugues.

L’atac a l’aeroport de Reus:

Un grup important és el que reorganitza tots els dispersos dins les AFARE [18]. Es mou als volts de La Riba, amb Emiliano Fernandez, Andreu Teixidó, Gabriel Teixidó, Josep Oriol Tost (provinent dels Pàmies-Patacó) i Delfí Deltell (oficial de les AFARE). Aquests organitzen l’assalt a l’aeroport de Reus per aconseguir armament i crear un cap de pont per a la invasió i caiguda segura del franquisme amb suport dels aliats. L’embolat era de consideració: havia passat quelcom d’anormal, al presentar-se alli Deltell, soprendre la bona fe d’alguns companys; es presentà alli amb un pla maquiavelic, dient que es tractava del cop definitiu contra el franquisme [19]. Tota la militància de Reus i comarques estava a punt d’intervenir quan toquéssin les campanes de la Prioral de Reus [20]. Aquella nit ningú va dormir, amb les armes a la ma…

Però el seny o la por d’algú no va donar el toc d’avant. L’operació estava programada per la policia infiltrada i es va aturar a temps. Això no impedí que el treball policial entrà a saco en les organitzacions i molta gent lluitadora hagué de fondre’s [21], altres a la presó [22], i encara més a l’exili [23]. Es coneix com la caiguda de les AFARE-1946 [24]

Els guerrillers dels darrers quaranta:

No hem d’oblidar la partida del Cisquet, que baixant de França té diversos enfrontaments amb els civils, fins que fa un atracament revolucionari al Banc Hispano Colonial de Vimbodí de 30.500 pts amb sang. Aquesta partida que sojorna a Riudabella, intercepta el comissari Morales a Serra La Llena i li fa la pell, i potser és el responsable dels fets del Mas de l’Abella [25]. Tot el grup, un cop a Barcelona, cau en enfrontaments al Raval, i altres amb llei de fugues al Camp de la Bota; dins la trista caiguda dels vuitanta.

Poc a poc, l’activitat de resistència davalla, i es fon cap a l’any 1948. Encara hi ha grups guerrillers que es mouen per Llaveria; i són aniquilats amb la llei de fuges a Capçanes [26].

Altre apartat seria dibuixar l’activitat antifranquista a la zona sud de la província, on tots els grups estaven agrupats en l’AGLA [27]. Aquests nuclis, molt bens estudiats, tingueren el darrer epígon en el cercle de La Pastora, dels Reguers i els Ports, personatge mític que la propaganda oficial feia mig marimatxo-mig bèstia simbòlica.

Serveixin aquestes notes com a primer avenç d’una investigació que es presenta sorprenent; i que la considero un deure d’homenatge als qui cregueren que havien de lluitar fins a la fi contra els militars revoltats, opressors de la voluntat del poble.

***

[1] Es tracta de Gregorio López Raimundo, empresonat després molts cops, i Secretari General del PSU més endavant
[2] Es considerava connectat qui rebia la premsa del partit i cotitzava o participava en l’ajuda als empresonats; la revista TREBALL distribuia per Catalunya uns dos mil exemplars cada quinzena, amb el compromís i perill que això representava.
[3] L’informe Agustín és a l’arxiu del PCE a Madrid; segueixo el magnífic estudi d’ANTONI LARDÍN, El PSUC clandestí als finals dels anys quaranta, L’Avenç, n 240, pgs 41 i sgs.; i les converses mantingudes amb l’autor (09.03.2000)
[4]Informe de les activitats portades a l’interior, MAS 12 c, 17 fol mecanografiats; dins el Fons Comorera-Massip, al Centre d’Estudis Internacionals de Bacelona.
[5] Diverses caigudes debilitaren la lluita a Reus (1943, 1946, 1949); però la més sonada fou la del 1945 fruit d’una llarga infiltració policial dins el maquis.
[6]Agustí Gurrera Folch (1920), exiliat a Paris, membre del comitè de Reus i del provincial del PSU des de 1943 el recorda molt bé: un xicot d’uns trenta anys, força alt, que es feia dir “Sergi” (conversa 26.06.2000)
[7]els companys havien sostingut alguna relació amb les militants per la recapta de cabals pels empresonats i llurs families, unica cosa possitiva que es podia fer després de la caiguda.(informe Nogués, pg 8, CEI)
[8] canviar tota la direcció, posar-hi nois joves, que no son coneguts per la policia i no tenen tanta por (id)
[9] tan depressa que deixa a deure 300 pts a la fonda de Reus on s’estava, i encarrega des de París que els ho paguin
[10] cal encara poder accedir a l’Arxiu de la Guardia Civil a Madrid, i als lligalls de l’Arxivo General de la Administracion a Alcalà de Henares; temps al temps
[11] el pastisser Josep Puget (1920) membre del comitè local de Reus del PSU, va anar set mesos a Pilats en una caiguda (conversa de 03.03.2000)
[12] Agustí Gurrera recorda algú de Correus de Reus que havia estat d’UGT a la batalla de l’Ebre: era un bon amic i home de confiança que ens ajudava (conversa de 26.06.2000)
[13] segueixo el primer i magnífic estudi de CARLES LLAURADÓ I BROS, El maquis a la demarcació de Tarragona (1939-1952), a La provincia de Tarragona durant el franquisme (1939-1976), C.E.P.S. Guillem d’Oliver, Tarragona 1996; jo mateix he colaborant en l’aportació de dades.
[14] El jove I . està a transmissions a Lleida i desxifra dia per dia l’embolic i el daltabaix de l’invasió (conversa del 09.03.2000)
[15] Els diaris del moment parlen de cinc mil assistents! L’informe del Governador és luctuós: hemos perdids los mejores y más activos camaradas
[16] la filla recongué en el judici a Fernando Patacó com un dels assaltants de son pare.
[17] vegeu les opinions de Carles Llauradó (o.c.)
[18] Agrupación de Fuerzas Armadas Republicanas, grupa restes de la Vall d’Aran amb grupets autòctons.
[19] Informe Noqués, pgs 9/10, CEI
[20] no ho veiem massa clar; sort que no va sonar la Prioral (Agustí Gurrera, conversa 26.06.2000)
[21] hi havia molta gent amagada a Montsant amb l’ajut de Cornudella (Celestí Martí, conversa 04.04.2000)
[22] Mas, Morell, Travé, Gaya, Puget (conversa amb A Gurrera, 26.06.2000)
[23]el mateix Agustí Gurrera, en reactivar-se el judici a Manresa (1949), es avisat i pot fugir per Massanet de Cabrenys.
[24] Segons l’informe Nogués, Deltell es quedà 20.000 pts d’un atracament revolucionari; el grup de guerrillers l’hi ha fet la justícia guerrillera
[25] les opinions de Carles Llauradó(o.c.) coinxideixen amb gent de la comarca.
[26] 1948, segons testimonis recollits per Carles Llauradó (o.c.)
[27]Agrupación Guerrillera Levante-Aragón, d’arrel cenetista-faista.

 


Esborrany d’estudi. Miquel Martorell, Siurana agost 2002-07-26. Article publicat al nº7 de l’Informatiu d’ERC Cornudella de Montsant (novembre 2002). Publicat a cornudellaweb: 1 de desembre de 2002. Publicat a Cornudella Blog: 18 de juny de 2015.


 

Anuncis

3 respostes a “Els guerrillers antifranquistes a les muntanyes de Prades i Montsant. Miquel Martorell Garau.

  1. Bona tarda!. En primer lloc, felicitar-vos per tan magnífica web sobre Cornudella. Tot i ser originari de La Riba (Alt Camp), hi entro sovint gaudint dels vostres treballs. Us voldria fer una consulta i relacionada amb el maquis per les Muntanyes de Prades. Observo que en dues ocasions, una en aquest treball dedicat a la guerrilla antifranquista i un altre, a l’article que dediqueu a la mort de l’alcalde Joaquim Juncosa, que esmenteu el Castell de Riudabella inclós citeu el jardiner Andrés Priego que feia de correu pels guerrillers. Al respecte, us voldria consultar si en sabeu més sobre el tema o bé, on puc localitzar informació, com per exe3mple d’altres accions a Riudabella, qui era en Andrés Priego i que se’n va fer d’ell, etc.
    Moltissimes gràcies!
    Rebeu una cordial salutacio!
    Hans Nicolás i Hungerbühler.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.