Masters, Monkeys i altres genis de la roca. Pep Farré

Entre les arxiconegudes megalòpolis estatunidenques, San Francisco és –junt amb New York- un dels pols turístics més importants de tota la nació. Qui no voldria creuar alguna vegada el Golden Gate? A qui no li sona aquesta captivadora cançó?:

If you’re going to San Francisco, be sure to wear some flowers in your hair…

 

El Golden Gate. Foto: Pep Farré

No hi ha res més “happyflowers”que les floretes entre els cabells de què parla Scott McKenzie a la seva lletra. I és que a finals dels anys seixanta, SFO va ser bressol de grans moviments socials com la cultura “hippie” i la lluita per les llibertats sexuals. A part, els estralls de les drogues que van parasitar aquests moviments i –d’altra banda- les actives polítiques socials de la ciutat han donat lloc a què avui SFO també sigui capital d’una subcultura “homeless” molt més underground. No obstant això, d’aquesta mítica ciutat californiana cal destacar-ne el tarannà obert i cosmopolita, a més d’un enorme ventall d’atractius pels mitòmans i amants dels clàssics de la cultura nord-americana. Viatjar en “cable car” –el tramvia històric de la ciutat; passejar pels sinuosos i costeruts carrers que, com Lombard street, han servit d’escenari per nombroses pel·lícules; recórrer els cinc ponts que traspassen la badia; degustar una crema de cloïsses servida en pa (el famós clam chowder); o bé atipar-nos de cranc i gambes al Fishermans Wharf (l’antic barri de pescadors) mentre planifiquem una fugida impossible de la presó d’Alcatraz. Tot plegat, un bon exemple d’allò que el turista compulsiu per res no es voldria perdre. Però certament, San Francisco té un valor afegit per als escaladors; es tracta de la porta d’entrada a les zones d’escalada de la costa oest i, principalment, al Parc Nacional de Yosemite.

El passat 20 de novembre el cada vegada més prestigiós Festival de Cinema de Muntanya de Torelló va comptar amb la presència de Jim Bridwell, un dels escaladors que millor va esgarrapar el granit de Yosemite. Líder psicodèlic i psicotròpic pels habituals del Camp 4, “The Bird” va convertir-se en nexe d’unió entre els orígens de l’escalada en roca americana i l’escalada moderna que, a principis dels setanta ja apostava per la lleugeresa, la dificultat i la rapidesa en les ascensions. Ell mateix seria el primer en demostrar-ho quan -juntament amb Bill Westbay i John Long- el 1975 tornava a posar The Nose en boca de tots, realitzant-ne la primera ascensió en menys de vint-i-quatre hores quan tothom hi invertia tres dies pel cap baix.

Però “The Bird” també es va deixar seduir pel contacte directe amb la roca. A través d’ascensions menors al Cookie Cliff com ara Outer Limits o Wheat Thin, Bridwell va convertir-se en el mentor més carismàtic d’una nova generació d’escaladors d’indumentària “hippie” que, al so de Jimmy Hendrix, havien de portar l’escalada cap a nous estàndards, tant d’estil com de dificultat. Havia arribat l’època dels Stonemasters i amb ells la confirmació del “free climbing” com a estil a potenciar, evitant qualsevol mitjà artificial que, a part de mans i peus, pogués ajudar-los a progressar per la roca.

[…]un colectivo desperdigado de californianos increiblemente en forma, osados y con talento, que estaban a la cabeza mundial de la escalada en roca durante la década de los setenta. (Lynn Hill a Free Climber, p. 63)

A part del mateix Bridwell, van ser escaladors com John Long, Ron Kauk, Lynn Hill, John Bachar o John Yablonski els qui, sota l’estendard del “free” i amb la consigna d’escalar “com si no hi hagués demà”, van impulsar el nostre esport cap a noves dimensions físiques i de dificultat. D’aquesta manera, l’entrenament arribà al Camp 4, es perdé el respecte als murs desplomats i, decididament, el “boulder” -o escalada en bloc- començaria a entendre’s com una finalitat en sí mateix. Paral·lelament, l’arribada dels peus de gat, el magnesi i els friends de Ray Jardine acabaren per configurar una nova etapa que -amenitzada amb certes dosis de sexe, droga i rock and roll– donà lloc a algunes de les ascensions més llegendàries de la vall.

.

Oscar Giménez en Midnight Lightning. Foto: Col·lecció O. Giménez

.

És l’època en què l’escala de dificultat americana traspassava per primera vegada la barrera del 5.12 i, de la mà de Ron Kauk, assolia fites fins aleshores futuristes com l’exigent Tales of Power (1977) o la que es troba un llarg de corda per sobre: la inoblidable Separate reality (1978), sens dubte el sostre fissurat més fotografiat del món. Seria el mateix Kauk qui, en pugna amb John Bachar, també aconseguiria revolucionar el panorama del “boulder” a Amèrica amb Midnight Lightning (1978), segurament el problema de bloc amb més fama de tot el món.

Els Stonemasters van empènyer els límits de la dificultat però, sense barreres de cap tipus, també ampliaren l’estil i la filosofia del món vertical. John Bachar, purista de cap a peus, s’alineà cap a la finalitat última, la més perfecta –i la més perillosa- de l’escalada lliure: el “free solo” o escalada sense corda. Kauk i Lynn Hill, per la seva banda, s’endinsaren en l’escalada esportiva i de competició. Discrepàncies a part, tots tres es convertiren en “estrelles” de llurs disciplines, fent realitat una embrionària professionalització de l’escalada.

A mitjans dels vuitanta els Stonemasters ja s’havien disgregat però, de tots ells, seria una superlativa Lynn Hill l’encarregada de portar la flama de la regeneració de l’escalada a Yosemite. Era l’any 1994 i, novament amb The Nose com a teló de fons, la petita escaladora de Detroit va fer-se un lloc en l’Olimp dels escaladors realitzant aquesta via no sols en estil lliure, sinó també en menys de vint-i-quatre hores.

Les gestes de Lynn Hill van atraure una nova fornada d’escaladors que peregrinaren fins a Yosemite inspirats per la filosofia de la generació prèvia. Eren joves ambiciosos que -conservant un punt de temeritat- van aconseguir mantenir Yosemite a l’avantguarda de l’escalada moderna. Tommy Caldwell, Dean Potter, Timmy O’Neill, Steph Davis o Leo Houlding van ser alguns dels primers escaladors autodenominats Stonemonkeys. Amb inquietuds ben radicals, els Stonemonkeys van mostrar la seva predilecció per les activitats extremes com el “free solo”, el “highlining”, el salt base o els rècords de velocitat. Qualsevol combinació imaginable d’entre les modalitats esmentades, per demencial que ens sembli, segur que alguns ja l’han practicat.

El Capitan. A l’ombra, el Dawn Wall. Foto: Lupe Hurtado

L’era dels Stonemonkeys encara no ha acabat i els udols simiescos encara ressonen entre les roques yosemítiques. En l’actualitat cal remarcar les realitzacions d’Alex Honnold que, amb escalades sense corda que esgarrifen al més bregat, ha escrit -a base de sang freda- el seu nom entre els més grans de la vall. I sense anar més lluny, avui la història es fon amb el futur –que ha esdevingut present- en una de les darreres parets que encara mancaven per escalar en lliure: el Dawn Wall d’El Capitán. Tommy Caldwell i Kevin Jorgesson acaben de culminar una ascensió gairebé futurista –si no fos perquè ja és una realitat- tant pel que fa a la dificultat com pel seu caràcter 2.0 (la pròpia cordada ha comunicat a diari la seva evolució i impressions mitjançant les xarxes socials, i els darrers metres s’han retransmès en “streaming”). Però a la vegada, tant l’activitat com l’escenari en què s’emmarca enllacen amb l’èpica i el caràcter de les realitzacions més llegendàries de l’època daurada de Yosemite. L’any 1970 i després de vint-i-sis dies a la paret, Warren Harding i en Dean –de cognom premonitori- Caldwell conquerien per primera vegada l’imponent Dawn Wall. Va ser una ascensió en artificial tan mediàtica com l’actual, però l’ús d’una quantitat ingent d’ancoratges d’expansió va envoltar-la de polèmica. Quaranta-cinc anys després, la cordada Caldwell-Jorgesson ha reeixit en una ascensió en lliure sensacional que –després de més de dues setmanes de lluita i set anys de preparació- converteix aquesta via en una clàssica des del primer moment. Una clàssica que, ineludiblement, cal incloure entre algunes vies bones de Yosemite:

The Nose, 950 m. 5.9 C2 (8b+); Outer Limits, 5.10c; Wheat Thin, 5.10c; Central pillar of Frenzy, 200 m. 5.9 (5 primers llargs); Astroman, 350 m. 5.11c; Tales of power, 5.12b; Separate Reality, 5.12a; The Phoenix, 5.13a; Midnight lightning V8; Thriller V10; The rostrum, 280 m. 5.11c; Generator crack, 5.10c; Dawn Wall, 950 m. 5.14d

Article original:
https://algunesviesbones.wordpress.com/2015/01/16/masters-monkeys-i-altres-genis-de-la-roca/

.

algunesviesbones570px

.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.