Realitat o ficció?

Realitat o ficció? Aquesta és una de les preguntes més repetides a un escriptor. També és una de les preguntes que sovint es fa un escriptor a si mateix; una de les preguntes que aprens a respondre’t amb el pas dels anys i les paraules. Els lectors volen saber què hi ha de real rere les teòriques fantasies que mostra el llibre, volen endevinar quin percentatge del jo de l’escriptor es despulla entre les línies, i molts cops tenen la certesa d’haver-ho descobert. Però què és la realitat? Què és la ficció? Hi ha alguna frontera? En aquest cas, la frontera és nítida, borrosa, negociable, esquizofrènica?

Vaig començar com a aspirant a escriptor fa més de trenta anys, en uns poemes on pretenia abocar els meus sentiments en versos, o simplement trobar un camí per expressar-me a través de la paraula escrita; jo, que era tan reservat i discret amb la paraula oral. També explicar alguna història més o menys inventada.

Molt més tard, arribaren els contes. La ficció pura i dura? Parlo de coses properes, de marges del meu poble, de reines de Siurana, de records d’infantesa. Aprofito gestos, situacions, anècdotes que m’envolten per embolicar-les de la fantasia necessària per convertir-les en contes. Després de quatre-cents relats, m’endinso en el dietarisme, i parlo directament de fets reals, renuncio a cuinar tot allò que veig i sento i a afegir-hi el sabor de cap espècie; això sí, filtrats, inevitablement, pels meus ulls.

Realitat o ficció? No són dos cares de la mateixa moneda, o dos monedes de la mateixa cara?

Són reals els records que tinc del meu padrí que es morí quan jo tenia pocs anys? S’ajusten a la realitat la visió que tinc de les noies de qui em vaig enamorar, dels carrers del poble on corria de xiquet? Ens vam canviar de casa quan tenia tretze anys, i aquell trasllat físic fou com un adéu a la infantesa que ja començava a idealitzar. Molt després, en tornar-hi algun cop, l’entrada em semblava més petita, l’escala massa estreta, els marcs de les finestres recent pintats d’un estrany color.

I tots els personatges de ficció que he conegut, no són ben reals per a mi? Qui ha influït més en la meva manera de ser, el padrí que no vaig conèixer, o el Quixot? Algun dels xiquets amb què jugava a pilota, o el Petit Príncep?

Els sentits que ens fan arribar la informació tenen poc d’objectius i molt de partidistes; els records són joguines en mans del temps, o armes amb doble fulla. La ficció és una de les millors maneres d’explicar la realitat, fins i tot sense voler, o, potser, precisament quan no es vol.

Per a acabar aquest article, que s’aproxima al límit establert, un nanoconte, un gènere subtil que m’apassiona, per a reflexionar sobre els perills del record:

“Caminava descalç pel record, fins que es clavà el primer vidre.”

.

sant_isidre004_27092009esponja

.
Jesús M. Tibau
jmtibau.blogspot.com

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.