Joan Sales i Vallès. Fragments d’una entrevista a l’autor.


a
joan-sales300pxNeix el 19 de novembre de 1912 al carrer de Pau Clarís, prop de la Gran Via. Va estudiar al col·legi dels escolapis de la Diputació. En els anys 1925-26 fa una estada a Lleida i acaba el batxillerat. Als quinze anys comença a estudiar dret. Hiverns a Barcelona; estius a Vallclara. Col·labora a La Nau d’en Rovira i Virgili. El 1933 es casa pel civil. Coneix Màrius Torres i s’hi carteja. En esclatar la guerra és destinat a la columna Durruti. “Vaig passar un calvari. Eren tots anarquistes i m’hi lligava només el fet de tenir un enemic comú. Hi havia bona gent enmig d’assassins vulgars. Sí, els de la seva pròpia columna el van matar, en Durruti.” És destinat a la columna Macià-Companys (trentena divisió), on troba el germà de Màrius Torres, Víctor, i on és ascendit a tinent. És processat pel SIM (Servei d’Informació Militar, i més aviat, d’espionatge i delació, a les ordres de Moscou). A ell i el seu germà Francesc se’ls feia responsables de no haver denunciat els tres germans petits que no s’havien incorporat al front. “Una monstruositat jurídica!” Empresonats el pare i tots els homes de la família, els tres germans petits moriren al camp de concentració, infestat de tifus. “Sí, vaig ser al presidi de Montjuïc, i de Barcelona ens portaren a Roses. Com ens la passàvem? Malament: passàvem gana de debò. Els calabossos del SIM eren horribles. Ara, segur que hi hagué qui ho passà pitjor que jo.” A mig procés és ascendit a capità: l’exèrcit, gràcies a Déu, no tenia res a veure amb la bòfia. Sobresegut el procés, va a parar a la seixantena divisió. “Sempre ho feien, això de canviar de divisió els oficials processats. En els darrers moments m’ascendiren encara a comandant. Vam travessar la frontera entre Molló i Prats de Molló“.

En esclatar la guerra mundial, com tots els aliats, tenia esperances de la victòria aliada i el convenciment que els aliats intervindrien a Espanya i en traurien Franco. “A París sobrevivíem donant classes“. L’exili el porta a Haití (Santo Domingo i San Pedro de Macoris) i a Mèxic (Coyocan). “No, mai no he treballat en res relacionat amb la carrera de dret. Em vaig proposar d’aprendre de linotipista, que llavors, com ara, es guanyaven molt bé la vida“.

El 29 de desembre del 1942 mor Màrius Torres, de tuberculosi, al sanatori de Puigdolena. Abans de morir recollirà les cartes de Joan Sales en un lligall. El 1943 es casa per l’Església. Presideix la celebració mossèn Josep Benet, un sacerdot català exiliat (n’hi havia d’altres) molt amic dels Sales. “Pensàvem tornar perquè allà no fèiem res; la feina de debò era a Catalunya. Però els primers anys de postguerra, la repressió franquista era molt forta. Si volíem tornar havíem de fer un jurament d’acatament al règim, cosa que ens repugnava.” A Mèxic publicava Quaderns de l’exili, que propugnaven l’organització d’una unitat catalana per lluitar al costat dels aliats.

El 1948, un cop amainada la repressió, sortí un decret del Franco segons el qual podies presentar un currículum vitae de caràcter polític. Se l’estudiaven i et deien què et farien si tornaves, quines penes“. Torna al mateix temps que els altres dels Quaderns. En Ferran de Pol, en Raimon Galí, en Josep M. Ametlla… De nou a Catalunya, fa anotacions a les cartes trameses a Màrius Torres i entra de conseller literari a l’editorial Ariel. El 1949 publica una col·lecció de Rondalles clàssiques i col·labora en els volums de Soldevila de la Historia de España i a la Història dels catalans. El 1952 publica “Viatge d’un moribund” (a Ariel). Recull de poemes escrits a l’exili, llevat del darrer. Exhaurit i reeditat en Cartes a Màrius Torres.

El 1955, amb en Jaume Aymà, funda el Club dels novel·listes. El primer volum és ‘El testament de Xavier Benguerel’. Treballa en traduccions de Kazandzakis. Guanya el Joanot Martorell amb “Incerta glòria”, que no es publicarà sencer fins el 1962, i en francès. Adaptació per a nois i noies de Tirant lo Blanc (a Ariel, reeditat el 1979 per Edicions Mall-Grup Promotor). El 1958 s’estrena al Romea Tirant lo Blanc a Grècia, òpera bufa que no es podrà editar fins el 1972 al Club Editor. A partir de l’edició d’El mar de Blai Bonet, volum novè de la col·lecció, Joan Sales s’encarrega definitivament de la col·lecció. En el volum cinquè, el 1956, sortí una tercera part de la seva novel·la Incerta glòria. El 1962 edita La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, considerada, més tard, la millor novel·la catalana de postguerra en una enquesta als crítics confeccionada per Serra d’Or. Gallimard de París publica “Gloire incertaine”. La crítica francesa es desfà en elogis. Jean Lacroix en pren nota per al seu assaig L’échec. “No hi ha pitjor fracàs que l’èxit de l’home arribat -on?- i que la borratxera de qui veu en el vas clos de la pròpia voluntat, de la pròpia set i de la pròpia fruïció de poder“, dirà E. Amado Léxy-Valensi. Ricaumont, a Combat, dirà que “poques novel·les profanes tenen el pes metafísic d’Incerta glòria“, i encara, “la descripció del drama viscut per Catalunya d’ençà del 36 iguala les millors novel·les de Bernanos… L’única preocupació de l’escriptor és la veritat, lluny de la mentida negra i de la mentida roja“. En parlaran La Croix, Esprit, Le Monde, la revista marxista La Nouvelle Critique, etc.

L’any 1968 es concedeix a la novel·la el Ramon Llull, que havia de designar una novel·la catalana d’entre totes les dels darrers vint anys. Es lleven així els obstacles per a una edició íntegra, que s’esdevé el 1969: “Incerta glòria” (Barcelona, Club Editor, text íntegre i refós). Dues edicions i, a més a més, la castellana.

a

incerta_gloria560px

a

El 1970 es concedeix a la novel·la el Premi Ciutat de Barcelona sense haver estat sol·licitat. Mentrestant, Joan Sales ha traduït Kazandzakis, El Crist de nou crucificat; Dostoievski, Els germans Karamàzov, i Lois Delluc, El garrell. El 1976 publica Cartes a Màrius Torres, que inclou el recull de poemes “Viatge d’un moribund”, a la col.lecció “El pi de les tres branques”. Queda finalista a la Lletra d’Or del 1976.

El final de la seva vida la va passar amb la seva dona, Núria Folch, a Siurana, poble al que va anar a viure als volts dels anys cinquanta per fruir de la tranquil·litat de les muntanyes. És en aquest poble on descansa en Joan Sales, mort a l’any 1982. Ell va marxar però ens queda tot allò que ens va narrar a novel·les tan reconegudes i magnífiques com Incerta glòria.

____________________________________________________________________________________________________
Informació facilitada per: Glòria Espasa, Patronat Municipal de Turisme de Cornudella de Montsant. Informació extreta de la pàgina web: http://www.uoc.edu. Publicat a Cornudellaweb.com: 2008. Publicat a Cornudella Blog: 12/02/2014.
____________________________________________________________________________________________________

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.