a
Neix a Raïmat el 1943, en un barri de Lleida, ara una unitat municipal descentralitzada. De petita va viure molt en contacte amb la natura per l’entorn que tenia; aigua, ocells, cel blau, estels…”Ulls oberts a la vida”, diu la Montserrat. A casa seva es vivia un clima de fe. El pare era un home molt d’església, però obert a tothom, obert a tot tipus de religions. “Així és com jo he viscut sempre”, ens torna a dir la Montserrat. No recorda com ni quan va aprendre a llegir i a parlar, ja que ho va fer de ben petita. Als 14 o 15 anys anava amb grups de xicots en grups de sardanes, futbol, rondalles, etc. Havia sortit amb algun noi però va dir: ”Jo no em casaré, vull estimar a tothom”. Aquest és el fil conductor, inconscient, de la seva posterior trajectòria.
En un moment donat de la seva vida va conèixer a les Filles de la Caritat. La forma d’estimar a Déu i als altres en el servei als germans la va atraure i finalment va fer-ne l’opció (tenia 23 anys). Després d’un temps de formació, la seva dedicació va ser al camp sanitari amb els estudis d’ATS, treballant a la Creu Roja i després a Olesa de Montserrat de practicant d’empresa. Va ser aquí quan va morir Franco. Va ser un temps molt interessant pel ressorgiment dels sindicats, assemblea de treballadors i altres moviments obrers, reivindicant els drets dels treballadors, dels quals ella formava part. Per exemple, si es programava una vaga ella ens diu que feia pregaria per discernir si calia fer-la o no. Però no es va sindicar mai. “Realment en aquells moments els sindicats no estaven tant manipulats com ara”, diu la Montserrat.
Es sentia plenament realitzada pel treball que realitzava, pel contacte amb els joves, i intentava estimar a tothom, la dèria de sempre. Un dia, tornant de Barcelona amb el tren ple de gom a gom, anava mirant les cares de la gent mentre pensava amb totes les que mostraven patiment. I és que “Per experiència pròpia, en un
moment o altre de la vida ens arriben sempre moments de patiment”. Ella ho volia solucionar tot i estimar a tothom, però se n’adonà que ella era limitada. En aquesta reflexió va sentir que per ajudar a tots havia d’anar a viure sola. Quina contradicció, estimar a tothom i anar a viure sola. En un primer moment va pensar que no podia ser i ho va deixar córrer. Tanmateix, però, aquest pensament es va anar repetint de forma reiterada fins que es va adonar que era el seu camí i va decidir comunicar-ho als seus superiors. Podia ser una “fugida” per la gran quantitat d’activitat que portava, però no, perquè ella diu que se sentia plenament realitzada i que fruïa de tot. Després d’un temps li van donar el permís i llavors va buscar el lloc. Sant Joan del Codolar va ser, entre tots els que va visitar, el lloc que més la va corprendre. I de seguida va dir: ”aquest és el meu lloc”.
El fet de vindre a la solitud li va representar un gran canvi a tots els nivells: el treball (son pare li va ensenyar a fer cistells), el menjar (ara s’havia de fer el menjar ella, ja que fins llavors sempre se’l havia trobat a taula), la pregària, etc. La seva vivència va ser com si s’enterrés en vida, però d’altra banda, sentia gran llibertat i alegria al poder portar a terme el que li semblava que era el seu camí. Dues coses molt contradictòries que diu experimentar moltes vegades. Tota opció comporta deixar unes coses i trobar unes altres. Segons ens diu ella: ”el meu camí no és millor ni pitjor que el dels altres, però és el meu”. No es valora aquesta opció però ella
tampoc no ho cerca. El que costa fer entendre a la gent és que el sentit de l’opció de solitud te’l dona Jesucrist. Sense fe no s’hi podria estar, per molt que li agradés la natura. Tanmateix però, respecta que hi hagi gent que vagi a viure en solitud per fer música, escriure, etc. Per ella la vida té aquest sentit de transcendència, Déu, els altres, la natura i ella formen una xarxa harmònica. Tot el que fa bé o no tan bé repercuteix en els altres, pel seu compromís dintre de l’església. Encara que visqui sola no se sent mai sola: està amb tothom.
La vida d’anacoreta no és una cosa seva: hi ha un lligam amb la tradició. El seu esperit connecta amb els primers ermitans, els pares del desert, però és una persona del segle XXI i pertany a la societat d’ara, vivint d’una altra manera però sense desentendre’s dels altres. Albert Parareda ha publicat recentment (setembre de 2007) un llibre on recull diferents experiències personals de transformació espiritual, titulat “Deu camins, cent cruïlles”. Entre altres, hi podem trobar una entrevista molt interessant realitzada a la Montserrat que ens pot ajudar a entendre la seva opció de vida o, si més no, a compartir les seves creences i opinions. “La vida d’eremita ha estat per a mi com si m’anés traient vestits i capes. Amb el temps les coses s’han anat simplificant i unificant. Les màscares m’han anat caient. Tot s’ha fet més senzill, i dient senzill no vull pas dir fàcil. Tot aquest procés m’ha portat a unificar i a comprendre que Déu, les persones i jo estem entrelligats formant un tot. El que vull dir és que tot (la pregària, el menjar, etc.) s’ha fet més simle i s’ha anat unint”. Una de les màximes d’aquesta peculiar monja eremita que ens ha cridat més l’atenció, recollida també a la citada entrevista, ha estat: “En la mesura en què ets, fas, encara que els resultats no es vegin”. I és que la Montserrat no ha parat ni pararà mai d’ajudar i estimar als demés.
a
__________________________________________________________________________
Informació facilitada per: Glòria Espasa, Patronat Municipal de Turisme de Cornudella de Montsant. Publicat a Cornudellaweb.com: 2008. Publicat a Cornudella Blog: 30/10/2013.
__________________________________________________________________________
Cornudellaweb / PrioratDigital / Segle21.cat 1998-2017 