Josep-Lluís Carod-Rovira parla de Cornudella a NacióDigital.cat

carod-roviraAmb mestres així

«Feliçment, la qualitat de l’idioma i el repertori lingüístic que es troba en un poble és extraordinari»

Aquests dies han anat tancant les portes a l’alumnat les escoles del país. I com és ja una certa tradició, s’hi han efectuat celebracions de final de curs, amb la intenció de propiciar una estona de germanor entre mestres, alumnes i familiars. I, alhora, poder fer passar unes bones hores als assistents, en un ambient festiu i amable, amb cançons, danses, coreografies, petites escenificacions teatrals i recitació de textos, sobretot poemes. Hores en què els alumnes exhibeixen les seves aptituds i habilitats, davant d’uns familiars disposats a aplaudir-ho tot i a rebre amb somriures els petits errors que puguin produir-se. Els artistes ocasionals, doncs, saben que juguen a casa, però aquesta circumstància, de vegades, no fa més que augmentar-ne els nervis i un cert estadi d’excitació per la proximitat afectiva amb els assistents.He tingut l’oportunitat d’assistir a una d’aquestes festes de final de curs, la de l’escola de Cornudella de Montsant, al Priorat. El municipi, que supera per poc el miler d’habitants, és famós pel seu bon vi i per tenir en el seu terme el poble de Siurana, referent nacional i internacional de l’escalada. En saber que hi hauria la festa escolar no vaig dubtar ni un instant d’assistir-hi i poder veure com es bellugava, dalt de l’escenari, el Nil, el meu nét de cinc anys. La celebració va tenir lloc al local de la Renaixença, “la Rene”, el típic teatret de tants municipis de la Catalunya rural, símbol de la tradició associativa del país. Aquí és on es fan certes festivitats, com l’entrada de l’any nou, i on cada diumenge, els cornudellencs tenen la possibilitat d’anar al cinema, a veure-hi una pel·lícula d’actualitat, sense necessitat de desplaçar-se a Reus o a Tarragona.A l’hora indicada, mitja tarda d’un dia assolellat, tot de gent s’arraïma a l’entrada de “la Rene”, per no perdre’s l’espectacle: canalla, pares i mares, padrins i padrines que és com aquí anomenen el que en altres llocs en diuen “avis”, oncles, tietes, cosins, veïns i curiosos. Hi veig, fent cua també, algunes dones amb el característic mocador islàmic al cap, igualment interessades pe entrar-hi a veure els fills. Tot va segons el programa previst i els nenes i nenes es mouen amb destresa dalt de l’escenari, entre l’escalf i la complicitat dels assistents. “Veus aquesta nena que parla, ara?” em diu la consogra. I afegeix: “doncs, els seus pares són de Romania”. El seu accent és impecable, el que correspon al cornudellenc ja ben occidentalitzat pel dialecte. “I aquells dos xiquets, búlgars, els pares són búlgars”, fa. “I aquella altra nena d’allà a l’esquerra, van venir de Polònia i només duu aquí tres anys i mira com parla!”, afegeix satisfeta. També em posa al corrent de la identitat magribina d’algun dels xiquets petits que tomben per dalt de l’escenari, cantant, ballant o participant com a actors en una obreta curteta, tot cantant “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret!”… És especialment emotiu el muntatge que fan del poema de Salvador Espriu “He mirat aquesta terra”, mentre nens i nenes que a casa parlen diferent, comparteixen aquí la identificació amb un mateix paisatge: el d’aquesta terra que, per a ells, comença als peus del Montsant i s’estén al país sencer.Feliçment, la qualitat de l’idioma i el repertori lingüístic que es troba en un poble és extraordinari. Aquí no hi ha arbres, ni plantes, ni ocells, aixoplugats sempre en l’anonimat d’una expressió genèrica. Aquí cada arbre té el seu nom i també cada planta i cadascun dels moixons que van solcant el cel i les bestioles que fan corredisses i els animalons que es fan escàpols. I els xiquets i xiquetes que pugen ho saben. I els coneixen a cadascun pel nom que tenen, amb paraules que van sortint amb la naturalitat més absoluta, sense pressions, perquè és així com viuen les llengües en plenitud. No és estrany, doncs, que en demanar si hi havia famílies castellanoparlants, la resposta sigui aquesta: “No, bé, sí, però fa tant de temps que van arribar que ja són d’aquí i parlen català, com nosaltres. A casa, els pares, potser no, però els xiquets són d’aquí al poble”.

Torno a la festa. Els mestres van dirigint tot el muntatge, amb encert, i són objecte també de l’aplaudiment dels assistents. Alguns són valencians, d’altres barcelonins ja arrelats aquí o bé del Camp de Tarragona. En tots els casos, gent que demostren una dedicació absoluta al seu treball. N’hi ha molts de mestres així, arreu del país, la immensíssima majoria. I em fa l’efecte que no sempre en som prou conscients i que no els agraïm prou la feinada que fan, no sols amb un sou més digne, sinó amb un reconeixement i consideració públics superior al que avui tenen. Són ells els que han cobert i cobreixen, amb professionalitat, molts d’esforços i, sobretot, amb una gran vocació i una paciència infinita, les deficiències i la migradesa de recursos materials i humans de què, sovint, és objecte el nostre sistema educatiu. Són ells els que tenen a les seves mans, més que no pas cap altre funcionari públic, l’afaiçonament de la societat catalana del futur. I és, en bona part, gràcies als nostres mestres que, en els moments més difícils, aquest país ha sobreviscut a totes les maltempsades. Els en dono gràcies i ben sincerament. Perquè és evident que, amb mestres així, no hi ha Wert que valgui.

_________________________________________________________________________

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.