Canviar hòsties per una patata fregida

Tinc una estona, així que entro al fòrum de Cornudella web i llegeixo i contesto alguns missatges. Mentre estic concentrat en l’afer, escolto el Telenotícies Migdia, on informen: “Arqueòlegs descobreixen a Calafell un gra de raïm de dos mil tres-cents anys d’antiguitat”. La notícia, no sé perquè, em crida l’atenció. Segons la presentadora del TN, aquest descobriment podria ajudar a desvetllar molts enigmes sobre l’època en que va viure el gra de raïm. Però desgraciadament, la breu notícia més que resoldre dubtes, planteja moltes incògnites: Era un raïm negre? Blanc? Garnatxa? Carinyena? Ull de llebre? Va viure molts anys? Va morir de mort natural o arrencada salvatgement de la seva vinya? I el més important: Podria ser que li hagués caigut a algun prioratí que passava per allí, fet que gairebé demostraria que el raïm (i per tant, el vi) es va inventar al Priorat (històric, esclar)? Impacient, em resigno a esperar que el “30 minuts” de TV3 faci un exhaustiu documental sobre el tema. El país no pot viure amb tantes incerteses. Curiosament, aleshores em ve a la memòria una història impactant de fa uns anys, sobre uns fets que van succeir a Godall (Montsià). La busco a internet i la trobo. El titular no té desperdici: “Li canvien les hòsties per una patata fregida” (*). El text de la notícia tampoc es queda curt:

“[…] Però, com que l’església estava tan plena, no hi va haver prou hòsties per a tots, així que mossèn Roda va haver de recórrer a les de recanvi, que guarda a la sagristia. Va ser aleshores quan el rector va advertir la substitució: en el lloc de les formes tradicionals, hi havia una patata fregida (ondulada, segons algunes versions; llisa, segons unes altres). La primera reacció del mossèn va ser girar-se de cara als feligresos per mostrar-los l’objecte irreverent. Tot seguit, va acabar l’eucaristia amb més pressa de l’habitual i amb visible irritació, segons diversos testimonis. Josep Maria Roda que va declinar ahir donar la seua versió dels fets va acomiadar els feligresos amb la frase: “Marxeu en pau, que jo no me n”hi vaig”, i va córrer a informar el bisbat de l’incident i a denunciar els fets a la caserna de la Guàrdia Civil de Santa Bàrbara”.

Reporters de “Cuarto Milenio” investiguen el cas, ja que per a ells, la versió oficial de les autoritats de que va ser una bretolada és massa simple. Efectivament: Qui dona patates fregides a canvi d’hòsties de missa? Els experts del programa creuen que no hi pot haver ningú amb aquesta falta de paladar, sentit del gust i en definitiva, tan ruc. A la vista dels indicis, creuen molt més raonable que l’autor/s dels fets puguin tenir origen extraterrestre. “-Del mateix planeta que el Mourinyo” s’atreveixen a aventurar alguns entesos.

Immers en el misteri de tan espectaculars enigmes, m’assalta la memòria una altra història tant o més transcendental que les anteriors. El record es manifesta espontàniament des dels més recòndits racons del cervell. Clarament, em veig quan tenia 6 o 7 anys. Surto de casa, al carrer Sant Isidre número 22. El meu objectiu és clar, i estic decidit a complir-lo. Acabo de veure per la televisió “La abeja Maya” i això m’ha acabat de donar el coratge necessari per a l’arriscada acció. Sense que els meus pares se n’adonin, o amb l’excusa de que anava a ca la Mèlia, aconsegueixo sortir de casa. Baixo pel carrer, arribo a la cruïlla amb c/ Pescaters i c/ de la Morera. Els deixo a la dreta, i continuo baixant pel carrer Sant Isidre. L’objectiu ja és a la vista: La botiga de queviures de cal Neulat. No poden sospitar res, vaig a comprar amb ma mare moltes vegades. Ja estic davant la porta de la botiga, des d’on distingeixo la caserna de la Guàrdia Civil, carrer de Sant Antoni avall, a la cruïlla amb el carrer Major. Un guàrdia armat amb una “metralladora” a la porta. Penso: “-Potser sospiten algo”. Però ja és massa tard per fer marxa enrere. A més, el fill del “Sargento” va a la meva classe. Entro a la botiga. Crec que el guàrdia no m’ha vist, m’ha semblat que estava entretingut pegant una burilla del nas a la paret. Dins no hi ha cap client, només la “Geno” darrera el taulell. Millor sense testimonis, penso. És l’hora de la veritat. Decidit, nervis d’acer, li dic la frase que tenia perfectament estudiada i assajada mil vegades: “-Vull un xiclet de pesseta”. Tal i com ho tenia planejat i previst, la Geno agafa un xiclet de dins el pot dels xiclets i el posa damunt del taulell. Els segons semblen minuts, la tensió es pot palpar en l’ambient, gairebé es pot tallar amb un ganivet. Llavors, de sobte, tot passa com un llamp. Mentre el meu tronc i la meva cama esquerra es comencen a girar perfectament sincronitzades en direcció a la porta de sortida, allargo el braç dret i amb la mà agafo hàbilment el xiclet de damunt del taulell. Abans que la dependenta pugui reaccionar, pronuncio el crit de guerra, pronunciat en mil batalles i també perfectament assajat: “-Ja ho passarà a pagar la mare!”, mentre començo a córrer cap a la porta.

Carles X. Cabós, Cornudella de Montsant,  29 d’agost de 2011

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.