Aquí en va una de futbol

Aquests dies d’enrenou futbolístic a la capital dels ganxets, on fins i tot hi han hagut veus que han vaticinat una possible desaparició del seu més important equip de futbol, m’han recordat que abans a Cornudella hi havia un equip d’aquest esport. Vaig viure bona part de la meva joventut frisant per l’arribada dels dimarts i divendres al vespre, dies en que el F.C. Cornudella tenia sessió d’entreno al camp de futbol. Al començament com a entusiasta aficionat, assistia puntual com un rellotge a gaudir dels partidets d’entrenament amb els jugadors de l’equip. Si érem suficients, jugavem amb tot el camp, si érem menys amb mig camp, i si erem quatre gats la patxanga es feia dins l’àrea amb un parell de pedres en cada extrem fent de porteria. I els caps de setmana, tocava partit oficial. Tampoc no faltava mai, tant en els partits a casa com en els desplaçaments per aquests pobles de déu, on viatjàvem amb un parell o tres de cotxes i la sempre present furgoneta del Josep Piñol.
Després com a orgullós jugador del primer -i únic -equip, vaig continuar disfrutant d’aquest noble esport. M’agradaven especialment alguns desplaçaments que es repetien temporada rera temporada, i que tenien característiques una mica diferents de les habituals. Per exemple, quan tocava anar a jugar a Tarragona -normalment a algun barri-, abans del partit acostumàvem a anar a dinar al mític “Bar Pasqual” de Torreforta. 1er i 2on plat, postres, “carajillo”, i els que fumaven no s’estaven de fer un cigarret, caliquenyo, “senyorita” o puro, a escollir. I alguns que no acostumaven a fumar, aquell dia feien una excepció, com si es tractés d’una boda o un bateig, no una concentració abans d’un partit oficial de lliga. La primera vegada que hi vam anar, a l’hora de pagar el dinar ens pensàvem que s’havien equivocat. En aquell bar d’obrers com la majoria de nosaltres, menjàvem bé, bo i barat, motiu pel qual vam repetir l’experiència durant vàries temporades. Després, amb la panxa ben plena, a jugar. Estàvem a anys llum de la professionalitat, però no volíem res més i ens ho passàvem la mar de bé. Joves i forts com un roure i ben entrenats, ens podíem permetre de tant en tant frivolitats com aquelles. A més, guanyàvem sovint, cosa que , tractant-se d’esport, tampoc està de més. Un altre dels desplaçaments dignes de record són els que fèiem a Porrera. Tot el viatge, a partir de la Venta d’en Lluís, transcorria per un camí ple de bonys i pedres, a 10 per hora de velocitat màxima (encara no hi havia la carretera). En una ocasió, el nostre entrenador, el Salvador, en fer la típica xerrada tècnica abans del partit, va pronunciar una frase històrica: “-Vinga nois, si podem fer 10 gols no em fem 8!“. No recordo si vam empatar o vam perdre… Deixo pel final el partit de futbol de màxima rivalitat, el derbi, el clàssic per excel·lència: El Cornudella – Prades. Era un partit sempre molt especial, potser el més important de la temporada. Era igual quedar últims a la lliga (no va passar mai), però si es guanyava al màxim rival, tots estàvem més que contents!
Vaig penjar les botes molt aviat. Les farres i la vida festivalera es van imposar al futbol, aquesta aventura es va acabar per a mi i en van començar altres. El F.C. Cornudella va continuar força anys més, fins el 2001. Casualitats de la vida, al mateix temps va plegar el nostre màxim rival, segurament perquè sense nosaltres, la lliga no tenia cap al·licient. Aleshores ja feia temps que estava desvinculat del club, i en els últims anys ni tan sols acostumava a anar als partits. Tot i que feia mesos que pel poble es comentava sobre la possible desaparició del club, sempre vaig pensar que això no podia passar. Les coses havien hagut de canviar molt des que vaig deixar de jugar a futbol, quan per molt malament que anés tot, la idea de plegar senzillament no existia. El simple fet de reunir-nos per jugar a futbol, disfrutar i defensar els colors del nostre equip era l’únic que importava.
 
Ningú que no hagi estat mai vinculat a algun esport d’equip pot entendre el que va significar, per a un poble petit com el nostre, la desaparició del F.C. Cornudella. Amb ell van desaparèixer els seus socis, jugadors, entrenadors, seguidors, directius, festes, balls, reunions, entrenaments, projectes i aspiracions. Va desaparèixer un gran equip humà, que Cornudella no ha tornat a tenir. Va desaparèixer quelcom que miraculosament, aconseguia que cornudellencs de tota mena, sense distinció, fessin pinya al seu voltant. I això es troba a faltar com l’aigua que bevem. I el més important, van desaparèixer les il·lusions de tots els nens que, com jo una vegada, aspiraven a jugar a futbol, algun dia, a l’equip del seu poble. 

Cornudella de Montsant, diumenge 21 de juny de 2009
Article original:
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s