Jesús M. Tibau: Escriptor i bloguer. Agnès Toda. (Entrevista any 2008).

a

AMICS I MESTRES

Jesús M. Tibau: Escriptor i bloguer.

Entrevista d’Agnès Toda a Jesús M. Tibau per a la revista Llengua Nacional, publicada al número del  4t trimestre de 2008.

jmtibau_mercadalreus
Tibau a la Plaça del Mercadal de Reus.

Avui és 21 de setembre, ens trobem a Reus, a la plaça Mercadal, just on s’inaugura cada any el festival de circ Trapezi, amb l’escriptor Jesús M. Tibau que té al mercat ja tres llibres d’elaboració pròpia, l’últim dels quals es titula precisament: El vertigen del trapezista, els altres dos són: Tens un racó dalt del món i Postres de músic, Premi Marian Vayreda de la ciutat d’Olot 2005. A part d’aquestes tres obres, també compta amb  col·laboracions en llibres col·lectius i té un blog literari: http://jmtibau.blogspot.com/ on, entre d’altres, introdueix comentaris de llibres, fragments propis, té un apartat de blogs degustació, proposa jocs literaris amb premis inclosos, etc. Realment és un blog molt complet, on també informa dels diferents actes literaris en els quals participa i hi introdueix fotografies. Per copsar-ne la vàlua cal tenir en compte que ha estat nominat a la categoria Literatura pels premis c@ts i blogs Catalunya, tot i que la millor opció és visitar-la i participar-hi. Ell mateix ens fa cinc cèntims de tot plegat.

-Comencem parlant del teu últim llibre: El vertigen del trapezista. Sembla que vas treure el nom del blog d’un altre «home de lletres», de l’Òscar Palazón. Com va anar això?

Quan vaig començar a entrar al món dels blogs -no fa pas gaire: un any i mig ben just-, un dels primers que vaig visitar va ser aquest: “El vertigen del trapezista”. Després d’intercanviar diversos comentaris vaig descobrir que viu a prop del meu poble, de Cornudella, concretament a les Borges del Camp; ens vam conèixer personalment i li vaig confessar que el nom del seu blog m’agradava moltíssim i que un dia me l’havia de deixar per fer-ne un conte. No va posar-hi cap inconvenient i, mira, d’un conte ha passat a un llibre. Quan vaig acabar el llibre i havíem de buscar el títol, no se me’n podia ocórrer cap altre de millor: havia de ser aquest.

-Això demostra que funcionen els nous avenços aplicats a la literatura, per tant.

Sí. En aquest cas havia el risc de crear una mica de confusió, ja que la gent podria pensar que l’autor del llibre és ell. Però és un joc. A més, els blogs són representats d’altres maneres en el llibre.

-Els teus contes són amarats de nostàlgia, sentiments a flor de pell i també petits jocs amb el lector que el fan deixar bocabadat en un últim moment, per la sorpresa que s’hi amaga i la fina ironia que hi ha al darrere, jocs que fan, sovint, reflexionar el lector. Tu, que n’ets l’autor, com els definiries, globalment?

Bé, la veritat és que, de vegades, no saps ben bé el que intentes, però en general es tracta de provocar petites reflexions sobre alguna cosa, mostrant només una pinzellada, intentant que suggereixi quelcom al lector. Sempre intento també afegir alguna sorpresa, algun al·licient, fins i tot, de vegades, enganyar el lector… Això és, en certa manera, el que a mi m’agrada com a lector, i procuro transmetre-ho jugant amb aquests tres eixos: la sorpresa, la tendresa, l’humor… perquè és la meva manera d’escriure. No sé fer altra cosa.

-Creus que cerques valorar les coses petites de la vida, que a vegades ens poden semblar insignificants però que, segurament, són les importants?

Sí, rotundament sí. És la voluntat d’aixecar a la categoria d’herois la gent senzilla, la gent humil, la gent anònima, els perdedors… convertir els objectes en personatges, fer-los vius… sobretot els perdedors. Puc pensar, mira, faré un conte sobre una bombeta. Doncs bé, ha de ser d’una bombeta fusa. Desperta més tendresa una bombeta fusa que no pas una d’encesa. Pots parlar de coses molt senzilles, de sentiments també senzills, no necessàriament ha de ser d’un amor desaforat i apassionat, que també està bé; però un amor senzill i tendre et pot fer reflexionar sobre un gest… És una mica el que a mi m’atrau.

-Aprofitant que estem a Reus, els teus contes, si s’ubiquen en algun lloc, es mouen bàsicament entre el teu poble: Cornudella del Montsant, i el Priorat en general; Tortosa, que és on treballes i vius ara, i que fa que sentis aquest amor especial per a l’Ebre, com tota la gent de les Terres de l’Ebre, i de rerefons, en alguns casos, hi trobem Reus. Quin lligam tens amb aquesta ciutat?

A Reus tinc molts lligams, perquè, en primer lloc, hi vaig néixer, que no és poca cosa en la vida d’una persona, és un acte bastant important. De fet hi vaig néixer com hi va néixer tota Cornudella de Montsant i tot el Priorat, no? Però, després, sobretot hi ha els lligams de vindre a comprar amb els meus pares els dissabtes, cosa que m’horroritzava, anar de botigues… Són mil coses: vindre a sopar amb los amics, estar-hi aquí de passada perquè anava a estudiar a Tarragona. No ho sé, venies mil vegades a Reus.

-És com la ciutat de referència?

Sí, la ciutat de referència de la meva infantesa, la meva capital de llavors, és Reus. Anar a Reus era tot un viatge!

-Abans hem parlat del blog de l’Òscar Palazón, però tu també tens el teu blog propi: Tens un racó dalt del món, que, de fet, és el títol del teu primer llibre.

Vaig posar al blog el títol del meu llibre i ara he posat al llibre el títol d’un blog.

-Quan va començar aquesta iniciativa? Parla’ns-en una mica.

Va començar l’abril del 2007. Un mes abans pràcticament no sabia què era un blog i m’hi vaig abocar. Tenia amics que en tenien i m’animaven sempre: sí, home tu t’hauries de fer un blog. I jo: què hi posaré en un blog. Ja intuïa que era una bona eina per difondre les meves activitats com a escriptor, per donar-me a conèixer, perquè moltes vegades és difícil arribar als mitjans de comunicació i que et coneguin, com a mínim que et coneguin. Jo pensava escriure un post a la setmana o cada deu dies. Però de seguida em vaig posar a escriure’n dos o tres cada dia, una activitat molt vertigionsa. No n’he après encara, hi ha moltes coses que no sé fer, però li he agafat una mica el truquillo, el truquillo de fer coses que puguin atraure la gent. De seguida se’m va ocórrer proposar jocs literaris, i va funcionar molt bé perquè era una bona manera d’atraure la gent. Ara ja vaig pel 75è joc literari, o sigui 75 setmanes consecutives fent jocs, i dono premis i tot. Estic molt satisfet perquè realment és el que m’ha servit per ser més conegut. Per exemple, la setmana vinent vaig al Club de lectura de Tarragona i el mes que ve a l’Escala, i això ha estat gràcies, en gran part, a la difusió a través del blog.

-Respon a una voluntat de posar la literatura a l’ordre dels nous avenços tecnològics?

La meva primera idea era fer del blog com una eina, l’eina per promocionar-me com a escriptor; per tant, ser un escriptor que té un blog. I, ara, pràcticament s’ha girat la truita i sóc un blocaire que escriu, perquè és una feina que t’ocupa molt de temps, tot i que és un temps ben invertit.

-Com es compatibilitza l’escriptura d’un blog, tan actiu com el teu, amb l’escriptura dels llibres?, perquè cal tenir en compte que tot això, a més, ho comparteixes amb ser funcionari a l’Ajuntament de Tortosa i amb la tasca de coordinador del Club de Lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. Et deu portar molt de corcoll, tot plegat!

Sí, perquè sopo també!

-Doncs, explica’ns el teu secret.

Amb la meva manera d’escriure es compagina bé. Suposo que si escrivís novel·les hauria d’estar molt més concentrat… però com que escric contes que són quasi com a posts, una mica més llargs, aquesta mesura s’adiu perfectament amb la meva manera d’escriure: escriure un post breu i contes breus. Jo, normalment, sóc breu. M’agrada la brevetat i la concisió, es compagina molt bé, la veritat és que sí. A més, fa un any que ja tinc un munt de contes acumulats, de manera que encara que jo no escrivís en dos o tres anys anirien sortint llibres. Ho vaig alternant. Sobretot perquè no és que em distregui de la feina d’escriure, sinó que la puc alternar bé perquè jo un conte de dues pàgines el puc deixar a mitges, continuar d’aquí a un mes i no passa res. És clar, si volgués escriure una novel·la de dues-centes pàgines amb vint-i-cinc personatges… seria molt més difícil.

-Al teu blog parles de qüestions literàries i de qüestions culturals, entre d’altres. Quin és el criteri que utilitzes per penjar-hi alguna o altra informació, a part de les seccions habituals?

Bàsicament intento que tingui a veure amb la literatura, però és clar és molt flexible això. Què té a veure amb la literatura? Al meu blog abans tenia classificats els enllaços en blogs literaris i no literaris, però moltes vegades dius: on està la frontera? Si comento un llibre o si escric el fragment d’un llibre o una poesia, això està clar; però si jo explico avui que he vingut a Reus i que m’he passejat per la plaça Mercadal, ho puc fer d’una manera literària… Intento escriure coses amb sensibilitat i que tinguin una mica de tendresa, d’humor… amb alguna relació amb la literatura en general. És el que intento, a vegades me’n surto, a vegades no, suposo. A vegades se’t colen coses… Intento separar. Per exemple, penses: vinga, avui podria fer un comentari sobre política, però no és el meu estil, doncs trobo que no hi pega amb el meu blog; pots fer aquest comentari en algun altre lloc. Intento que el blog tingui una mica de coherència.

-Però també hi introdueixes qüestions de música.

Sí, mira, vaig aprendre a penjar vídeos i tots els dissabtes hi penjo una cançó.

-Hi penges les coses que trobes interessants a nivell cultural, doncs?

Sí, si alguna cosa m’agrada ho poso, però sobretot centrant-me en la literatura. Fa temps, en una secció dels dimarts del blog també parlava de pel·lícules. Però més que parlar de pel·lícules, el que feia (ara no, perquè no tinc temps de mirar pel·lícules) era escriure fragments del guió; el guió és també literatura. Doncs, mira, també parlava de pel·lícules. Hi ha una mica de tot. Tinc una secció que és de cares, que potser no hi té res a veure. Però és una cosa divertida. Està bé incloure una mica de varietat.

-Així tens els seguidors una mica entretinguts amb tot plegat.

Intento ser molt fixe i que sàpiguen que els dilluns hi haurà això, que els dimecres hi haurà això, que els divendres hi haurà això…

-També és una manera d’organitzar-te tu mateix.

Sobretot és això. Ja saps què hi has de posar. És divendres, doncs ja saps que hi has de posar cares. A més, ara que ho pots programar… el dia que em poso a penjar cares en poso quinze i ja tinc quinze divendres la feina feta.

jmtibau_blog285x400
Blog de Jesús M. Tibau

-En relació amb les seccions habituals, convoques jocs literaris cada dimecres. És una idea molt interessant per fer participar la gent d’aquesta manera en la literatura. Pots explicar una mica d’on sorgeix aquesta idea i de quin tipus de concursos es tracta?

Quan vaig començar el blog una de les primeres coses que se’m va ocórrer era proposar jocs; a mi m’agrada jugar. Com podem fer més atractiu el món dels llibres i la literatura? Doncs amb el joc! I també era una manera d’atraure la gent, que es comuniquessin amb mi; que m’enviessin un correu amb la resposta era una manera d’establir relació amb la gent que entrava al meu blog. Se’m va ocórrer així, hi vaig penjar un joc i després vaig pensar, mira, en puc fer un altre… Quan ja en portava dos o tres vaig pensar: ara podria donar premis, era un al·licient més. Però quin premi puc donar? És clar, no tenia recursos per donar premis. Se’m va ocórrer que el guanyador del primer sorteig es convertiria en personatge del proper llibre i, de fet, un dels personatges d’El vertigen del trapezista és el guanyador del primer joc, que és un premi que està bé. De seguida, quan ja portava tres o quatre setmanes fent jocs, Jordi Ferré de l’editorial Cossetània em va dir: això dels jocs literaris està molt bé, tens el fons de l’editorial al teu servei, per si vols donar lots de llibres com a premis. I, vaig pensar, si Cossetània em dóna llibres potser hi haurà d’altra gent que em donarà més coses. Llavors va començar la tasca d’enviar correus a editorials, cases rurals, cellers… He sortejat caps de setmana en cases rurals, lots de vi, lots de Nadal… Ara tinc previst sortejar la subscripció a alguna revista, hi ha vàries editorials que m’han enviat lots… I ara regalo un premi cada mes.

-Realment la teva inciativa ha tingut molt bona acollida, doncs!

De vegades hi ha editorials o entitats que hi col·laboren de seguida, que ho veuen com a bona idea. Bé, una editorial et dóna certs llibres i tu en fas propaganda… i així va. Però no tinc problema per aconseguir sponsors, com aquell que diu. És divertit. Ocupa temps, però ara, més o menys, dec portar unes quatre-centes persones que hi han participat ja. I cada setmana hi va participant gent nova. Hi ha gent que, de vegades, se’n cansen i deixen de participar-hi, per motius de feina o pel que sigui. Tinc una persona en concret, per exemple, que porta seixanta-nou setmanes consecutives participant, i aquest estiu em va escriure perquè se n’anava de vacances i no sabia si podria participar, però tot i això ho continuà fent!

-Fas participar a la gent en la literatura d’una manera molt divertida, i s’engresca!

A més, he fet que un dels jocs de cada mes sigui creatiu. Poso una imatge o qualsevol cosa que suggereixi i que escriguin. I m’envien textos. Només els faig llegir, només els faig buscar llibres… Perquè hi ha gent que hi està enganxada. Hi ha gent que conec a Tortosa i la seva dona em diu: tens el meu home atabalat que no dorm a la nit buscant la resposta. I també els faig escriure, i gent que no ha escrit en tota la seva vida escriuen un text de deu línies per participar-hi. També hi han participat alumnes d’instituts…

-Ets com un dinamitzador literari, un professor de literatura que diu, mira, ara feu tots aquests exercicis…

Sí. Per exemple, com que la setmana passada era el concurs de castells, els vaig proposar que fessin un text molt breu, de menys de dues-centes paraules, sobre castells, però que fos del gènere negre. Per tant, ha de sortir una colla castellera i hi ha d’haver un assassinat o alguna cosa així. A mi m’agrada, perquè com més difícil els ho poses més participen.

-És un repte!

Sí. En el joc d’aquests creatius en què més van participar, va ser un en què els vaig posar una foto i els vaig dir que havia de ser alguna cosa sobre aquella foto però que no hi podien sortir dues o tres lletres que els vaig dir. I és en el que més gent ha participat. De vegades t’envien coses i els dius, eps, no, que aquí hi havia una ema! És divertit. Hi participen gent de Catalunya, de València, de les Illes… de Finlàndia, fins i tot!, que és una dona que estudia català allà.

-Una altra de les teves seccions habituals són les desdefinicions. Com les podries definir?

És jugar amb les paraules. És curiós perquè de desdefinicions ja en tenia com un centenar de fetes molt abans de dedicar-me a escriure contes, cap als anys vuitanta. Sempre m’ha agradat jugar amb les paraules, fer acudits improvistats amb els amics… Vaig començar a fer un diccionari i tenia certes definicions d’aquestes estranyes en un calaix. I quan vaig començar el blog vaig pensar podria utilitzar aquelles desdefincions i posar-ne tres o quatre cada setmana. Ara ja en porto dues-centes o tres-centes i és possible que en un futur faci un llibre amb tot això. A vegades és diumenge a la nit i no sé quines posaré i vaig buscant al diccionari per veure què em suggereix. A vegades estàs parlant amb algú i et suggereix alguna cosa o veus una paraula escrita i... (Ensenya un llapis i el fa anar.)

jmtibau_mercadalreus2
Tibau a la Plaça del Mercadal de Reus.

-Una persona com tu sempre deu anar amb un llapis a sobre!

O amb la càmara per si veus una cara.

-I això de les cares d’on ve?

No ho sé, no sé si és una malaltia meva, però, en tot cas, he descobert que hi ha gent més malalta que jo. Jo tota la vida m’havia fixat en les cares. Un un dia em va explicar que nosaltres en tenir cara, involuntàriament, tenim tendència a veure cares a qualsevol lloc: la cara aquella de Mart famosa. Hi tenim tendència: mira, dos ulls i una boca! Es veu que els humans tenim tendència a veure cares fàcilment. N’hi ha, es veu, que més que d’altres. I jo ho veia; mira, això sembla una cara, sí. Però quan tens un blog totes aquestes tonteries que normalment no van enlloc, que no en pots fer ni un conte ni un llibre ni pot ser res, pot ser un post. Per què no poso aquesta cara? Sí. I vaig començar i ara la gent ja me n’envia. Mira, he estat a Chicago i he pensat amb tu.

-Estàs amb contacte amb gent que no coneixes de res.

És clar, la majoria de gent no la coneixes de res. A poc a poc els vas coneixent, quan la gent passa per Tortosa… És allò: posa un blocaire a la teva vida, perquè pràcticament a tot arreu on vas et saluda un blocaire. Jo sé que presentaré un llibre a Girona i que, com a mínim, tres o quatre blocaires hi aniran. És una manera de teixir una xarxa de col·laboracions. Perquè, és clar, els blogs viuen de col·laborar els uns amb els altres.  Si tu fas un blog i poses les parts del teu blog i ja està, pensa que no tindries èxit, vaja… a no ser que el blocaire sigui molt bo! Has de visitar els altres i els altres també t’apreten i col·labores amb alguna cosa i s’estableix un lligam que està bé, és molt ample. Pot semblar que estàs tancat a l’ordinador. És millor fer una cervesa amb un amic que estar-se tancat a l’ordinador, no hi ha dubte. Però hi ha centenars de persones que no hauria conegut si no fos pel blog.

-I al revés molta gent no t’hauria conegut si no fos pel blog.

És clar, el meu objectiu era aquest. Bé, molta gent em coneix… s’ha de relativitzar moltíssim. És a dir que ara gràcies al blog em coneix el doble de gent o el triple. Abans del blog em coneixia el 0,01 per cent i ara el 0,03, que és el triple.

-Per tant, l’objectiu que et va fer obrir el blog s’ha aconseguit i a tu t’ha fet eixamplar horitzons. Bé, doncs, que continuï tot així, amb aquests èxits i fins la propera!

Agnés Toda

_____________________________________________________________________________
Entrevista d’Agnès Toda a Jesús M. Tibau per a la revista Llengua Nacional, publicada al número del  4t trimestre de 2008. Publicat a Cornudellaweb.com: 2008. 
_____________________________________________________________________________

Text i fotos: Llengua Nacional, 4t. trimestre 2008

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.